Aplicacions per aprendre a llegir

L'aprenentatge de la lectura és un procés complex. Per aprendre una qüestió tan complexa com és llegir i escriure cal temps i pràctica. Hi ha aplicacions que ens poden ajudar en aquest procés.

ReadUp by Glifing

Disponible per a Android i Apple.
Edats: de 1r a 6è d'Educació Primària.
Idioma: Català i castellà.
Preu: Els primers 15 nivells són gratuïts. Després es pot adquirir cada mòdul per 3,99€

És una aplicació per llegir, jugar i millorar les habilitats lectores. Es comença amb una prova de nivell que situa als infants en el punt de partida adequat i a partir d’aquí hauran de llegir per poder avançar i jugar.ReadUp es pot jugar de forma autònoma, però és millor fer-ho amb un adult que pugui modular el joc i així treure-li millor partit.

Opinió: és l'aplicació més completa i recomanable de les disponibles actualment en català. Es pot utilitzar d'entrenament diari i com a complement de la lectura.

Jocs de lectura

Disponible per a Android 
Edats: Educació Infantil i Cicle Inicial d'Educació Primària
Idioma: Català i castellà.
Preu: Gratuït

L’aplicació consta d’una sèrie de jocs per a que els nens i nenes puguin jugar i gaudir a la vegada que van aprenent i consolidant el seu procés lector d’una manera senzilla i intuïtiva. És una aplicació molt senzilla.

Opinió: És una aplicació senzilla, que pot ser d'utilitat per a iniciar-nos en la lectoescriptura de manera lúdica.

4 mites i realitats sobre les persones introvertides

Quan el nostre fill o la nostra filla és introvertit/da acostumem a pensar que té poca confiança i seguretat en ell/a mateix/a i una autoestima baixa. Ara bé, això no funciona d'aquesta manera. La introversió és una característica del temperament de les persones i no un símptoma de debilitat o de malestar personal.

Álvaro Bilbao, neuropsicòleg, ens ajuda a entendre com són les persones introvertides a partir de 4 mites i realitat sobre la introversió. 

Per Álvaro Bilbao (font)

Ho reconeixeu a la vostra filla o al vostre fill? I a vosaltres?

Fins la setmana vinent!

Xerrada amb cafè sobre la intel·ligència emocional

El passat divendres 25 d'octubre va tenir lloc la xerrada amb cafè "Intel·ligència emocional, motivació i autoestima", amb l'objectiu de dialogar sobre com educar les emocions. 

A continuació us deixem un petit resum informatiu sobre el tema i pautes que podeu aplicar a casa amb infants i joves. 

Què és la intel·ligència emocional?

Segons autors com Bisquerra, és l’habilitat per comprendre les emocions pròpies i alienes, i la capacitat per gestionar-les.

Què és l'educació emocional?

• És un procés educatiu, continu i permanent. 
• Es tracta de potenciar el desenvolupament de les competències emocionals. 
• Té la finalitat de capacitar-lo per a la vida i augmentar el benestar personal i social. 

(Bisquerra, 2000)

La importància de la família en l'educació emocional

El context familiar és una oportunitat idònia per al desenvolupament de competències emocionals. Per tant, és important que com a adults:

• No amaguem les nostres emocions,
• les acceptem i 
• les verbalitzem davant d'infants i joves per potenciar d’aquesta manera un diàleg emocional enriquidor.

Eines per a ajudar a infants i joves a desenvolupar la intel·ligència emocional

   

Consells per ser més competents emocionalment:

• Comunicar-nos assertivament: evitar l'ús d'etiquetes ("ets...") i substituir-ho per descripcions d'allò que passa ("estàs"...). 

                           Ser assertiu significa dir allò que pensem sense ferir als altres, per exemple: 

                           “No tinc diners” → “No vull comprar-ho”

                           “No queden llaminadures” → “No vull que mengis llaminadures ara”

                           “No es pot” -> “No vull que ho facis”

                           “La mestra diu que no es pot córrer aquí” → “No vull que corris aquí”

• Reconèixer els èxits d'infants o joves evitant valorar-los per aquests, és a dir, evitant aprovar allò que realitzen. 
• Potenciar el coneixement i l’expressió de les emocions i ampliar el vocabulari emocional: els diccionaris d'emocions són molt útils per aquest propòsit. Evitem usar les paraules "bé" i "malament". 
• Vigilar amb el llenguatge no verbal: amb gestos, to de veu, postures corporals, etc. les persones comuniquem molta informació. 

Tècniques que podem utilitzar:

• Utilitzar els "Missatges JO". 
• Usar el "disc ratllat" envers demandes i/o situacions repetitives. 
• Fer relaxacions, visualitzacions, ioga en família, etc. que ens ajudi a conèixer-nos i a connectar el nostre cos i la nostra ment. A més a més, és una bona oportunitat per compartir moments amb la nostra família i conèixer com funcionem. 
• Realització d'un diari emocional. 

Si voleu tota la informació de la xerrada, bibliografia sobre el tema i recomanacions de llibres per educar emocionalment a infants i joves aquí hi podeu accedir. 

Els beneficis d'explicar contes als infants

Sabeu la diferència entre llegir un conte i explicar-lo? 

La diferència rau en la manera com es transmet la història i és que, explicant-lo, s'aconsegueix captar l'atenció i emocionar als més petits i petites de la casa. 

Míriam Reyes, de la pàgina web Aprendices Visuales ens exposa els beneficis d'un acte tan senzill i divertit com explicar contes. I és que els contes són una magnífica eina per estimular el desenvolupament intel·lectual, social i emocional. 

Quins beneficis aporten?

• Estimulen el llenguatge. A cada conte, els infants descobreixen vocabulari nou i aprenen diferents expressions. A poc a poc aniran recordant frases i incorporaran al seu repertori estructures més completes. A més a més, també els ajudarà en la seva iniciació a la lectura i a llegir millor. 

• Aprenen sobre les seves emocions. Els contes donen als infants l'oportunitat d'identificar-se amb els personatges que hi surten. D'aquesta forma aprenen a identificar les emocions com a expressar-se i a gestionar-les. També és una bona oportunitat per començar a empatitzar, posant-se al lloc del personatge i descobrint què pensa i què sent. A més a més, quan veuen com afronta les situacions el personatge del conte aprenen a afrontar els seus propis problemes. 

• Estimulen la reflexió. A través de les històries, els infants comprenen la realitat i reflexionen sobre allò que els hi estem explicant. Així doncs, aprendran a comportar-se segons els valors que estan aprenent. 

• Exerciten la memòria i l'atenció. Repetir les històries més d'una vegada els ajuda a comprendre tots els detalls, a sentir-se més segurs i a treballar la seva memòria per a recordar-les. A més, durant l'estona que es dedica a la lectura del conte, l'infant focalitza la seva atenció en allò que està succeint. 

Sabíeu que eren tan beneficiosos els contes? A part d'aquests, aporten molts més beneficis, ja que ajuden a crear un vincle segur entre la persona que els llegeix i l'infant que els escolta, poden ajudar a relaxar als infants, estimulen la creativitat i la imaginació...

Voleu que us expliquem com els podeu utilitzar per a millorar el desenvolupament dels vostres infants? Si és així, deixeu-nos un comentari!

Com introduir el mindfulness a casa: consells pràctics

Els adults i els infants vivim en un món accelerat i ple d'estímuls, on de vegades queda poc espai per poder aturar-se i prestar atenció als detalls i a nosaltres mateixos.

El mindfulness ens pot ajudar a observar d'una forma conscient i intencionada al que passa aquí i ara. Mindfulness significa prestar atenció als nostres pensaments, sentiments i sensacions corporals amb una actitud curiosa, amigable i amable, sense rebutjar, jutjar o criticar, simplement acceptant el que està passant en el moment present.

El mindfulness permet a tothom millorar la seva capacitat per mantenir l'atenció i concentració, ens ajuda a conèixer-nos; ens ajuda a explorar i saber què pensem i què sentim i no deixar-nos portar pels nostres pensaments, emocions i sensacions, per tant disminueix la impulsivitat i augmenta la tolerància a la frustració. És una eina que ens ajuda a calmar-nos i relaxar-nos; en definitiva, redueix l'estrès i millora la nostra qualitat de vida.

Com introduir el mindfulness a casa

És important buscar un espai tranquil per començar a practicar. Cal introduir les activitats de mindfulness de forma lúdica, com un joc. Sense forçar, ni obligar els menuts, cal tenir molta paciència. No cal practicar durant llargs períodes de temps, podem començar fent una pràctica durant 5 minuts i allargant el temps de pràctica progressivament.

El més important és practicar, així com fer-ho de forma regular, reforçant positivament sempre la pràctica i recollint al final l'experiència viscuda.

Activitats mindfulness per fer amb els nens:

Atenció a la respiració:

1. Buscarem un lloc tranquil per seure, amb l'esquena recta i els peus a terra. Tancarem els ulls i observarem com respirem. Com l'aire entra i surt intentant donar-nos compte si l'aire entra al pit o a la panxa. No es tracta de canviar res, simplement prestar atenció. Prestarem atenció a com és la respiració: és ràpida?, és lenta?, és tallada? i en com ens sentim ara, respirant com ho fem: estem tranquils?, nerviosos?, enfadats?, contents?...

Amb aquest exercici ensenyarem als menuts a prestar atenció a la seva respiració i saber que en funció de com ens sentim respirem d'una manera o d'una altra i si som capaços de donar-nos compte podem canviar la manera que tenim de respirar per aconseguir una respiració més calmada i tranquil·la.

2. Buscarem un lloc tranquil per seure, amb l'esquena recta i els peus a terra. Observarem com és l'aire quan entra i surt pels orificis nasals. Col·locarem el dit sota el nas i observarem com és l'aire quan entra i surt. L'aire quan entra és fred i quan surt és calent.

Amb aquesta activitat estarem practicant l'atenció plena en el moment present i observant la informació que ens dóna el nostre cos.

Explorant sensacions corporals:

1. Podem anar al parc o en algun lloc on puguem fer una petita carrera. En primer lloc ens posarem drets i tancarem els ulls, podem posar la mà al cor i intentar observar com batega (ràpid, lent). En segon lloc farem una petita carrera i llavors tornarem a observar com batega el nostre cor.

2. Ens asseurem en un lloc tranquil, tancarem els ulls i prestarem atenció a com està el nostre peu dins de la sabata. Després ens traurem la sabata i observarem com està el peu fora de la sabata. Són diferents les sensacions?

Amb aquestes activitats estarem treballant atenció plena a les sensacions corporals.

Què hi ha a l'habitació?

Anirem a una habitació de casa, que hi hagi molts estímuls i observarem amb atenció totes les coses. Llavors podem plantejar observar per després poder recordar i anotar totes les coses de color blanc, o blau, o les coses que serveixen per jugar o per vestir-nos ...

Amb aquesta activitat estarem treballant l'atenció plena al que estem fent ara.

Atenció als sons:

Anirem a una habitació de casa, ens estirarem a terra i tancarem els ulls. Respirarem 5 vegades, prenent l'aire pel nas poc a poc i deixant-ho per la boca, i durant 5 minuts pararem atenció als sorolls que puguem sentir. A veure qui és capaç d'escoltar i recordar més sons!

Amb aquesta activitat estarem treballant l'atenció plena al que estem fent ara.

L'activitat de la llimona:

Tindrem una llimona per cadascú, podem també afegir més llimones que no siguin de ningú. Cada persona que faci l'exercici tindrà els ulls tapats amb un mocador i explorarà amb el tacte i l'olfacte la seva llimona durant uns minuts. Llavors es barrejaran totes les llimones i cada membre haurà d'endevinar quina és la seva. Podeu posar la inicial del nom de cada un amb retolador a la llimona per poder identificar-les. Abans de començar podeu preguntar qui creu que sabrà quina és la seva llimona sense veure-ho i treballar al final la confiança i la importància de prestar atenció amb tots els sentits i tot el que fem.

Amb aquesta activitat estarem treballant l'atenció plena al que estem fent ara i la confiança en un mateix.

Menjar amb atenció:

Cada participant triarà alguna cosa per menjar. Prendrem tres unitats de l'aliment triat:

1) En primer lloc, la primera unitat ens la menjarem com ho fem normalment. I preguntarem per com ha estat l'experiència, si ens hem adonat d'alguna cosa.

2) En segon lloc, menjarem una altra unitat però aquesta vegada amb atenció. Primer la observarem com si fos la primera vegada que la veiem, observarem la seva forma, el color.
Després tancarem els ulls per augmentar el sentit del tacte, i explorarem amb els dits quin és la seva textura (és rugós, és llis, s'enganxa), després portarem l'aliment cap a l'orella; Fa algun soroll?
A continuació lentament l'olorarem; ¿Quina sensació em produeix ?, és agradable? ¿S'està produint alguna sensació a l'estómac o a la boca? Llavors, introduirem l'aliment a la boca, el mourem pel paladar, ¿quina sensació em produeix?
A continuació, mossegarem un tros de l'aliment, és diferent la sensació ara? Després lentament tornarem a mossegar l'aliment, i finalment ens ho acabarem de menjar a poc a poc. Ara toca valorar l'experiència.

3) En darrer lloc, tornarem a repetir el procés de menjar en atenció de l'aliment però aquesta vegada cada un es donarà les instruccions a ell mateix. Un cop haguem acabat recollirem les sensacions i les diferències entre menjar com ho fem sempre i menjarem amb atenció.

Aquesta activitat de mindfuleating ens ajudarà a prestar atenció al que fem, a prestar atenció a quan mengem, atendre les sensacions i a gaudir-lo de una altra manera.

El dibuix de l'emoció:

Ens asseurem en un lloc tranquil i tancarem els ulls. Intentarem observar com ens sentim, quina emoció sentim ara. Observant com respirem, observant la informació que ens dóna el cos, observant els pensaments que em fan sentir d'alguna manera. Un cop ho sapiguem farem un dibuix de com ens sentim ara. L'important és identificar com ens sentim, no importa quina és l'emoció. És important saber com ens sentim, primer hem d'aprendre a identificar-les per poder fer alguna cosa.

Aquesta activitat ens permet prestar atenció a les emocions, ens ajuda a saber com ens sentim ara i a identificar les emocions explorant les sensacions que sentim.

Registre del dia o setmanal de coses bones:

Ens asseurem en un lloc tranquil i observarem quines coses bones ens han passat al llarg del dia i el anotarem en un paper o graella, després somriurem per totes les coses bones que ens han passat. Podem fer un registre de tota la setmana per adonar-nos de la gran quantitat de coses bones que ens passen.

Aquesta activitat ens permetrà adonar-nos de les coses bones que passen i estar contents per això.

La caixa de les qualitats personals:

Buscarem paperets, retoladors i una capseta. Ens asseurem tota la família en cercle i intentarem observar quines qualitats (quines coses ens agraden, bones, saben fer) tinc i quines qualitats tenen els altres membres i l'escriurem o farem un dibuix en un paper afegint el nom de la persona (mama, papa ...), i col·locarem els paperets a la capseta. Llavors anirem agafant els paperets, cadascun dels seus i els llegirem en veu alta, recollint les nostres qualitats.

Aquesta activitat ens permet prestar atenció a les qualitats personals i dels altres.

Font: HSJD Faros 

Vull el papa i la mama! Primeres nits fora de casa

“Quan vaig a dormir a casa d’algun amic o amiga, al principi, mentre juguem i sopem, no trobo a faltar el papa i la mama, però quan és l’hora d’anar a dormir i m’estiro al llit...” La Queralt té 7 anys i cada vegada que intenta passar la nit fora de casa sense els pares ho passa malament. Tot va bé fins que arriba el moment de tancar els ulls. Normalment li costa una mica agafar el son, no s’adorm amb tanta facilitat com altres nanos, que cauen rendits. Encara que hagi seguit les mateixes rutines que a casa, que li hagin explicat contes o que li facin companyia, la Queralt s’acaba enyorant. No fa cap drama, la majoria de vegades ni tan sols plora. Només demana una cosa: “Truqueu a casa perquè em vinguin a buscar, sisplau”. Llavors ella se sent alleujada i compresa, encara que és conscient que genera una decepció a l’amic que l’ha convidada i li sap greu.

El que li passa a la Queralt és força freqüent, però amb una mica de temps i paciència la gran majoria de nanos ho acaben superant. En Martí també té 7 anys i fins fa uns mesos ho vivia de manera similar: “Sempre que intentàvem que es quedés a dormir a casa d’algun amic l’havíem d’acabar anant a buscar perquè s’enyorava”, explica la seva mare, l’Eva. Abans de recollir-lo, miraven de convence’l per telèfon, però la cosa no funcionava. “Al principi nosaltres hi trèiem importància, però sí que va arribar un moment que li vam dir que la següent vegada que ho intentés n’havia d’estar completament segur”, afegeix. Això va passar l’estiu passat. En Martí va tenir ganes de quedar-se a dormir a casa d’un dels seus millors amics i després d’assegurar als seus pares que s’ho havia rumiat bé, hi van accedir. Aquella nit ja no hi va haver cap trucada perquè anessin a recollir-lo. Després d’aquella vegada, no és que ho faci gaire sovint, però sí de tant en tant. “Només quan ho decideix i mai més d’una nit”, assegura l’Eva.

Qüestió d’edat

L’Ubaal té 5 anys i els seus pares també l’han hagut d’anar a buscar a casa de diversos amics, i la Liv en té 8 i no té ni les ganes ni la necessitat d’intentar-ho. “No hi ha una edat a partir de la qual es cregui que és convenient dormir fora de casa sense els pares”, assegura Xavier Gimeno, professor titular del departament de pedagogia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, que durant més d’una dècada va ser mestre d’educació infantil i abans havia estat vinculat amb el món del lleure. El fet d’enyorar-se no té res a veure amb l’edat sinó amb la seguretat, en “com s’ha construït el vincle amb els pares i les persones de referència”, afegeix. I en això, segons Gimeno, que també és psicòleg i doctor en pedagogia, la mare hi té una responsabilitat molt gran “perquè hi ha cordons umbilicals mentals, emocionals i psicoafectius que són difícils de tallar”. Es tracta d’acompanyar els infants a volar, d’anar-los donant seguretat, “de fer quotidià allò que pot ser extraordinari”. I això, diu Gimeno, “ho hem de fer els adults”.

La Queralt no se sent avergonyida ni dóna gaire importància al fet d’haver de tornar a casa quan intenta quedar-se a dormir a casa d’algun amic o amiga, perquè té la convicció que tard o d’hora ho aconseguirà. El que sí que li preocupa és que d’aquí uns mesos anirà de colònies amb l’escola i des de principis de curs que està nerviosa. No se n’amaga, dels neguits, i a casa en parlen sovint amb els pares, que miren d’animar-la explicant-li com va ser de positiva la seva experiència quan ells hi anaven amb l’escola de petits.

Anar de colònies

La Montse Íñiguez és mestra i té dos fills: l’Adrià i l’Eloi. Com a mare, li sembla important respectar els temps que necessitin els infants per poder passar una nit fora de casa. I la seva experiència com a mestra li diu que als 7 anys -l’edat que té ara la Queralt-, la majoria de nanos ja poden suportar marxar tres dies de colònies, tot i que considera que és bo que els pares en parlin amb els tutors perquè des de l’escola també se’ls pot ajudar. “No hi ha res que serveixi per a tots els nens -confessa la mestra- però sí que, en la mesura que sigui possible, es pot mirar de donar a l’infant el que li sembli que el podria ajudar a estar tranquil”. Com, per exemple, dormir al costat de la mestra o amb algun amic determinat, algú que li faci companyia fins que s’adormi, o tenir amb ell algun objecte de casa. Segons la Montse, “depèn de les vivències de cadascú, els nanos necessiten més o menys acompanyament”.

La Queralt té clar que s’emportarà un peluix que fa servir per dormir; de fet, ja han quedat amb la seva mestra que, un dia, tots els nens i nenes de la classe que ho vulguin podran portar el seu peluix a l’escola per presentar-lo als companys. D’aquesta manera, van treballant els neguits i les pors.

Per a Íñiguez, els pares també poden fer feina des de casa, transmetent als nanos tranquil·litat i confiança: “Dir-li que estem segurs que estarà bé, que no estarà sol i sobretot creure que se’n pot sortir”. No es tracta d’obligar-los, esclar, sinó d’animar-los i fer-los veure tot el que guanyen si fan el pas. Sobretot, però, validant les seves emocions i no negant les seves pors i preocupacions. L’Eva, la mare del Martí, li fa veure al seu fill les coses positives que pot tenir l’experiència, però ell no en vol ni sentir a parlar, d’anar de colònies, perquè no vol separar-se dels seus pares.

La Liv va anar de colònies per primera vegada el curs passat. Es va passar mesos plorant pel neguit que li suposava, però finalment no es va enyorar tant com es pensava. “Vam tenir sort que a l’escola de la Liv tenen el gran encert de portar els nanos d’excursió uns mesos abans a la casa de colònies perquè la coneguin”, explica la Marta, la mare. D’aquesta manera els nens i nenes perden la por del que és desconegut, veuen on dormiran i es poden anar fent a la idea de com serà l’experiència de passar la nit fora de casa. La Liv, a més, es va emportar el coixí de dormir de casa i això li va donar seguretat.

Com se sol dir, cada infant és un món i no és el mateix anar a dormir a casa dels avis que a casa d’un amic, o que anar de colònies. “Cada situació d’aquestes té un escenari molt diferent per a l’infant”, aclareix Gimeno. Perquè si els avis, per exemple, han sigut persones de referència per al nen des que era un nadó, “no hauria de ser cap discontinuïtat el fet d’anar a dormir a casa seva”. És a dir, si un nen va sovint a casa els avis, quedar-s’hi a dormir no hauria de ser cap problema, però si no hi va mai i el primer que farà serà quedar-s’hi a dormir, és fàcil que s’enyori. Gimeno recomana que els pares vagin construint “uns escenaris flexibles en què els nens i les nenes puguin anar fent tastets socials, com ara dormir a casa els avis o els tiets, a casa d’amics, anar de colònies...” I conclou: “Es tracta d’anar enriquint les experiències vitals dels nostres fills”

Font: Ara Criatures 20/02/2016

Matins sense crits ni estrès.

La Marga és una nena de 3 anys que cada matí quan es llevava ja feia tard. Un dia, quan la seva mare va entrar a l’habitació per comprovar si ja estava desperta, la petita li va preguntar: “Mare, ¿avui és un dia d’aquells d’«Au vinga!, que fem tard» o dels altres?” Aquesta és una anècdota que recull la psicòloga Carme Thió, experta en educació infantil, en el seu llibre M’agrada la família que m’ha tocat (Eumo Editorial), en què assegura que “avui dia la majoria de pares viuen amb la sensació de no tenir temps”.

Molts han de treballar més hores que un rellotge i formar-se contínuament per no perdre pistonada en el món laboral, fer funcionar el dia a dia de la família i de la casa, no deixar de banda l’escola dels fills ni les extraescolars... I sobretot procurar no descuidar les relacions socials: les familiars i les amistats. Una voràgine que deixa poc marge per dedicar-se a l’educació dels fills i encara menys per respectar els seus ritmes, que no tenen gaire a veure amb aquesta espiral d’estrès que vivim. ¿Quantes famílies no tenen almenys una Marga a casa a qui pràcticament abans de sortir del llit ja se li està demanant o fins i tot exigint que s’espavili? Que es llevi, es vesteixi, esmorzi i es renti en un temps rècord!

I és que la sensació de no tenir temps es fa més evident als matins perquè s’hi afegeix la pressió que suposa arribar tard a l’escola, potser trobar les portes de l’aula tancades o que el nen vagi acumulant retard rere retard i acabi destacant entre el seu grup perquè sempre arriba l’últim. “Els matins acaben sent un problema generalitzat a les famílies que no s’organitzen”, afirma Maria Jesús Comellas, mestra i doctora en psicologia, que tot just acaba de publicar el llibre Àvies i avis que malcrien... i eduquen, del qual parlem en aquest mateix suplement. “Dir-li a un nen que fas tard no té sentit. No se’n poden adonar perquè no tenen la maduresa per ser conscients del pas del temps”, explica Comellas. Per tant, és responsabilitat dels pares organitzar-se per no fer tard.

Previsió

“El matí implica nervis i pressió -afegeix l’educador social Daniel Hernández-. Tot el que es pugui avançar s’ha de fer. El problema és que moltes vegades no som previsors”.

Així doncs, una òptima gestió dels matins, sense estrès ni crits, hauria de començar el vespre anterior. Per als més petits, per exemple, Comellas recomana fer un pòster amb els dies de la setmana que inclogui les activitats que han de fer durant el dia amb dibuixos que ells mateixos poden pintar. D’aquesta manera el dia abans podran preparar-se les coses que necessiten per a l’endemà. I és que com a assessora de famílies i escoles, creu fermament que cal fer participar els nens a les feines domèstiques. “Els tenim al marge de la vida quotidiana amb la idea que nosaltres, els pares, ho fem més bé i més de pressa però només és així perquè fa més temps que ho fem. Hem de donar temps als nens perquè n’aprenguin”. Comellas és contundent: “Ens sembla que som més eficaços si ho organitzem tot i ho resolem tot, però és una eficàcia falsa”. I afegeix: “Després els demanem que sàpiguen anglès i matemàtiques, que siguin excel·lents en els estudis, i per contra són uns trastos com a persones que no se saben valdre. La criatura que té més maduresa és menys fràgil en el món d’avui que el que ha estat més sobreprotegit”.

Segons Comellas siguem els que siguem a casa hem de repartir les feines i els nens han d’assumir responsabilitats. A partir d’uns 3 anys ja poden començar a ajudar a parar taula, a posar els tovallons o les culleretes de les postres. I el període d’aprenentatge es pot allargar ben bé fins als 5 anys. A partir dels 7 ja poden fer tasques més complicades, com ara anar a comprar el pa o posar rentadores, encara que potser alguna vegada pugui haver-hi algun incident, com que la roba s’encongeixi o es barregin els colors de tota la bugada. “El problema és que si només ho fan de tant en tant i entremig els esbronquem perquè no ho fan l’aprenentatge no es dóna”. I afegeix: “Tenim canalla amb un grau d’immaduresa que no correspon a la societat d’avui dia. A més, ens hem adonat que en famílies d’estrats socials més baixos els nens tenen més maduresa”. En les de classe mitjana-alta, en canvi, els nanos són menys desperts.

Comellas és molt conscient que quan els fills poden participar “se senten molt més satisfets pel fet que comptis amb ells”. Ara bé, cap als 12 anys aquesta satisfacció desapareix, ja que descobreixen que participar a les tasques domèstiques no és tan divertit. Llavors, però, “no hem de permetre que ho deixin de fer sinó que els hem de donar la benvinguda al món dels adults, perquè a nosaltres també hi ha coses que s’han de fer i que tampoc ens diverteixen”.

Caps de setmana

L’experiència de Daniel Hernández i Raquel Sala -la seva companya en el projecte d’Educadors Familiars- els diu que no hi ha receptes màgiques que funcionin per a tothom. Ells creuen que al matí el més important és poder sortir de casa amb un somriure, sense crits, i poder arribar a l’hora a l’escola. I això passa perquè sigui l’adult el que faci l’esforç més gran tant pel que fa a la regulació emocional com en la gestió del temps i de les feines.

“Hem de tenir en compte que cadascú té el seu ritme. Hem de deixar més temps als nens que ho necessiten, però de mica en mica els hem de fer veure que han d’anar agafant un altre ritme -explica l’educadora social Raquel Sala-. Jo recomanaria a les famílies que facin servir el cap de setmana com un banc de proves”.

Per exemple, durant la setmana els pares poden decidir quina roba s’han de posar els fills i el cap de setmana donar-los més marge de decisió. “El missatge que cal donar-los és que com que nosaltres els cuidem, nosaltres sabem què és el millor per a ells. Que no tinguin la sensació que fan el que volen perquè ho trien tot. Una cosa és donar-los autonomia i l’altra cedir-los el poder de decisió”.

Tampoc no es tracta de repetir les indicacions cinquanta vegades, fet que “dóna molta sensació de desgast, i a més no funciona”. La qüestió és marcar-se objectius assequibles i sobretot ser pràctics. “En principi no som partidaris que mirin dibuixos al matí, però si tens un fill molt mogut i no hi ha manera que mengi els cereals tranquil, si mira un capítol a la tauleta i així ho aconseguim tampoc no passarà res”.

A la falta de temps per dedicar als fills, Daniel Hernández i Raquel Sala hi afegeixen un altre element: l’abandonament del conductisme com a model educatiu, basat en l’estímul-reacció. És a dir, si tenim una mala conducta i ens passem de la ratlla, ens castiguen. “Aquest tipus d’educació es caracteritza per ser molt eficaç i molt ràpida. Ara ens hem anat a l’altre extrem, però sense tenir el temps per dedicar-nos-hi ni el patró de model”.

Font: Ara Criatures.

L'autocontrol de la Conducta.

A mesura que els infants van creixent, el desenvolupament cerebral i les pautes educatives els permeten aprendre a controlar la seva conducta.
Aquest desenvolupament no és igual per tots els nens i nenes, i a vegades es pot necessitar ajuda de pares i educadors.
Tenir autocontrol de la pròpia conducta, també cal un aprenentatge.

 La Unitat privada de Trastorns de l'Aprenentatge Escolar del Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona difon aquest vídeos. 

La conducta

LA CAIXA DE JOGUINES DELS MÉS PETITS

En l'etapa dels 3 als 5 anys els nens i les nenes han guanyat en autonomia a tots els nivells (control esfínters, adquisició d'hàbits, autocontrol, relació amb iguals...). El moviment serà la base per a la construcció del pensament simbòlic i l'imitació. 

L'autonomia que han aconseguit els més petits els permet l'exploració de l'entorn i per tant comença l'etapa de les preguntes i del"per què?".

A nivell cognitiu són capaços d'entendre les seqüències temporals (l'ordre de les accions: em llevo, esmorzo, vaig a escola....), les normes senzilles i bàsiques (es menja a la cuina, per dormir cal pijama...). Poden realitzar el joc simbòlic de ficció més complex i inclouen personatges i més seqüències en les accions.

Millora l'articulació, el seu vocabulari creix de forma espectacular i això els permet fer un joc més ric i elaborat.

El seu dibuix es torna més esquemàtic gràcies al desenvolupament de la motricitat fina que els permet agafar el llapis, el punxó o un pinzell. Cap als 4 anys ja són capaços d'agafar les tisores.

En aquesta etapa els nens es trobem immersos en l'etapa de l'egocentrisme. a poc a poc aniran sent capaços d'entendre a l'altre com a company de joc que també té interessos i d'aquesta manera podran començar a gaudir del joc compartit.

També és l'etapa de les pors i les rebequeries.

Quines serien les joguines més adients pels més petits?

• A nivell MOTRIU: patinets, tricicles, bicicleta amb pedals i rodetes, jocs d'aigua, pilotes, jocs d'enfilar i cosir, baldufes, bitlles...

• Joc d'IMITACIÓ: nines, peluixos, accessoris per la nina, casetes, granges o escoles amb material manipulatiu, garatges i cotxes, disfresses, jocs d’imitar (cuina, planxa, mecànic...), telèfon, casa per jugar a dins.

 

• Jocs de MOTRICITAT FINA: plastilina, fang, gomets, pissarres..

 

•  Jocs per ESTIMULAR EL LLENGUATGE: contes, cançons, instruments musicals, titelles...

• Jocs de CONSTRUCCIÓ: trencaclosques, mosaics, jocs senzills de manualitats, jocs senzills de bijuteria..

• Jocs REGLES: jocs de lotos, dòmino, jocs de memòria.

Extret de:

Batllori, J.;  Escandell, V. (2006) 150 jocs per a l’estimulació adequada de 0 a 3 anys. Barcelona: Parramón Ediciones.