Com podem ensenyar als infants a demanar perdó

Demanar disculpes és un dels aprenentatges que més costa als infants. El fet de reconèixer que han comès un error pot crear-los malestar, fer-los sentir vergonya i afectar la opinió que tenen d'ells mateixos. Ara bé, el perdó també suposa un primer intent de restaurar la situació, i d'aprendre dels errors. Per aquests motius, i molts d'altres, és tan important aprendre a dir perdó i els adults podem ensenyar-ho amb l'exemple. 

Passos a seguir perquè el teu fill o filla aprengui a demanar disculpes:

Al llarg de la vida d'un infant hi ha moltes ocasions en què poden aprendre a demanar disculpes. Podem aprofitar totes les vegades en les que malmetin quelcom (han insultat a algú, han trencat quelcom, etc) perquè es disculpin i reflexionin sobre com poden solucionar la situació. 

A continuació us suggerim un seguit d'accions que es poden dur a terme per ensenyar als infants a demanar disculpes: 

1. Explicar-los perquè allò que han fet no ha sigut adequat. 
2. Dir-los, en primera persona, allò que volem que digui, per exemple: "Diga-li: "ho sento per això que he fet, em perdones?". 
3. Explicar-los com et fa sentir allò que han fet, de manera respectuosa. Donar-los també un espai perquè expressin com s'han sentit ells des del moment que ho han fet. Segurament ja han començat a reflexionar i aquestes emocions ens donaran pistes de la seva evolució. 
4. Ajudar-los a pensar opcions alternatives que haguessin pogut posar en marxa per tal de resoldre la situació. Per exemple, si han pegat podem ajudar-lo a buscar solucions que no recorrin a la violència. 
5. Donar-los la possibilitat d'esmenar el seu error, però sense pressionar-los. L'important és que surti d'ells, si ho imposem serà contraproduent. 
6. Atenció! No volem ensenyar-los a demanar disculpes de forma sistemàtica, el més important és que siguin conscients del fet que el seu comportament ha fet mal a algú. Així doncs, voldrem fomentar la seva empatia i aconseguir que es facin responsables del mal causat perquè demanin un perdó sincer. 
7. Donar un bon exemple: demana'ls perdó si t'equivoques. No temis perdre l'autoritat per demanar perdó, els fa sentir compresos i respectats. 

Les disculpes tenen un efecte beneficiós tant en qui les dóna com en qui les rep. El més important és que els infants aprenguin dels seus errors i que en siguin conscients per aprendre d'aquests. 

Accés al document original. 

Com introduir el mindfulness a casa: consells pràctics

Els adults i els infants vivim en un món accelerat i ple d'estímuls, on de vegades queda poc espai per poder aturar-se i prestar atenció als detalls i a nosaltres mateixos.

El mindfulness ens pot ajudar a observar d'una forma conscient i intencionada al que passa aquí i ara. Mindfulness significa prestar atenció als nostres pensaments, sentiments i sensacions corporals amb una actitud curiosa, amigable i amable, sense rebutjar, jutjar o criticar, simplement acceptant el que està passant en el moment present.

El mindfulness permet a tothom millorar la seva capacitat per mantenir l'atenció i concentració, ens ajuda a conèixer-nos; ens ajuda a explorar i saber què pensem i què sentim i no deixar-nos portar pels nostres pensaments, emocions i sensacions, per tant disminueix la impulsivitat i augmenta la tolerància a la frustració. És una eina que ens ajuda a calmar-nos i relaxar-nos; en definitiva, redueix l'estrès i millora la nostra qualitat de vida.

Com introduir el mindfulness a casa

És important buscar un espai tranquil per començar a practicar. Cal introduir les activitats de mindfulness de forma lúdica, com un joc. Sense forçar, ni obligar els menuts, cal tenir molta paciència. No cal practicar durant llargs períodes de temps, podem començar fent una pràctica durant 5 minuts i allargant el temps de pràctica progressivament.

El més important és practicar, així com fer-ho de forma regular, reforçant positivament sempre la pràctica i recollint al final l'experiència viscuda.

Activitats mindfulness per fer amb els nens:

Atenció a la respiració:

1. Buscarem un lloc tranquil per seure, amb l'esquena recta i els peus a terra. Tancarem els ulls i observarem com respirem. Com l'aire entra i surt intentant donar-nos compte si l'aire entra al pit o a la panxa. No es tracta de canviar res, simplement prestar atenció. Prestarem atenció a com és la respiració: és ràpida?, és lenta?, és tallada? i en com ens sentim ara, respirant com ho fem: estem tranquils?, nerviosos?, enfadats?, contents?...

Amb aquest exercici ensenyarem als menuts a prestar atenció a la seva respiració i saber que en funció de com ens sentim respirem d'una manera o d'una altra i si som capaços de donar-nos compte podem canviar la manera que tenim de respirar per aconseguir una respiració més calmada i tranquil·la.

2. Buscarem un lloc tranquil per seure, amb l'esquena recta i els peus a terra. Observarem com és l'aire quan entra i surt pels orificis nasals. Col·locarem el dit sota el nas i observarem com és l'aire quan entra i surt. L'aire quan entra és fred i quan surt és calent.

Amb aquesta activitat estarem practicant l'atenció plena en el moment present i observant la informació que ens dóna el nostre cos.

Explorant sensacions corporals:

1. Podem anar al parc o en algun lloc on puguem fer una petita carrera. En primer lloc ens posarem drets i tancarem els ulls, podem posar la mà al cor i intentar observar com batega (ràpid, lent). En segon lloc farem una petita carrera i llavors tornarem a observar com batega el nostre cor.

2. Ens asseurem en un lloc tranquil, tancarem els ulls i prestarem atenció a com està el nostre peu dins de la sabata. Després ens traurem la sabata i observarem com està el peu fora de la sabata. Són diferents les sensacions?

Amb aquestes activitats estarem treballant atenció plena a les sensacions corporals.

Què hi ha a l'habitació?

Anirem a una habitació de casa, que hi hagi molts estímuls i observarem amb atenció totes les coses. Llavors podem plantejar observar per després poder recordar i anotar totes les coses de color blanc, o blau, o les coses que serveixen per jugar o per vestir-nos ...

Amb aquesta activitat estarem treballant l'atenció plena al que estem fent ara.

Atenció als sons:

Anirem a una habitació de casa, ens estirarem a terra i tancarem els ulls. Respirarem 5 vegades, prenent l'aire pel nas poc a poc i deixant-ho per la boca, i durant 5 minuts pararem atenció als sorolls que puguem sentir. A veure qui és capaç d'escoltar i recordar més sons!

Amb aquesta activitat estarem treballant l'atenció plena al que estem fent ara.

L'activitat de la llimona:

Tindrem una llimona per cadascú, podem també afegir més llimones que no siguin de ningú. Cada persona que faci l'exercici tindrà els ulls tapats amb un mocador i explorarà amb el tacte i l'olfacte la seva llimona durant uns minuts. Llavors es barrejaran totes les llimones i cada membre haurà d'endevinar quina és la seva. Podeu posar la inicial del nom de cada un amb retolador a la llimona per poder identificar-les. Abans de començar podeu preguntar qui creu que sabrà quina és la seva llimona sense veure-ho i treballar al final la confiança i la importància de prestar atenció amb tots els sentits i tot el que fem.

Amb aquesta activitat estarem treballant l'atenció plena al que estem fent ara i la confiança en un mateix.

Menjar amb atenció:

Cada participant triarà alguna cosa per menjar. Prendrem tres unitats de l'aliment triat:

1) En primer lloc, la primera unitat ens la menjarem com ho fem normalment. I preguntarem per com ha estat l'experiència, si ens hem adonat d'alguna cosa.

2) En segon lloc, menjarem una altra unitat però aquesta vegada amb atenció. Primer la observarem com si fos la primera vegada que la veiem, observarem la seva forma, el color.
Després tancarem els ulls per augmentar el sentit del tacte, i explorarem amb els dits quin és la seva textura (és rugós, és llis, s'enganxa), després portarem l'aliment cap a l'orella; Fa algun soroll?
A continuació lentament l'olorarem; ¿Quina sensació em produeix ?, és agradable? ¿S'està produint alguna sensació a l'estómac o a la boca? Llavors, introduirem l'aliment a la boca, el mourem pel paladar, ¿quina sensació em produeix?
A continuació, mossegarem un tros de l'aliment, és diferent la sensació ara? Després lentament tornarem a mossegar l'aliment, i finalment ens ho acabarem de menjar a poc a poc. Ara toca valorar l'experiència.

3) En darrer lloc, tornarem a repetir el procés de menjar en atenció de l'aliment però aquesta vegada cada un es donarà les instruccions a ell mateix. Un cop haguem acabat recollirem les sensacions i les diferències entre menjar com ho fem sempre i menjarem amb atenció.

Aquesta activitat de mindfuleating ens ajudarà a prestar atenció al que fem, a prestar atenció a quan mengem, atendre les sensacions i a gaudir-lo de una altra manera.

El dibuix de l'emoció:

Ens asseurem en un lloc tranquil i tancarem els ulls. Intentarem observar com ens sentim, quina emoció sentim ara. Observant com respirem, observant la informació que ens dóna el cos, observant els pensaments que em fan sentir d'alguna manera. Un cop ho sapiguem farem un dibuix de com ens sentim ara. L'important és identificar com ens sentim, no importa quina és l'emoció. És important saber com ens sentim, primer hem d'aprendre a identificar-les per poder fer alguna cosa.

Aquesta activitat ens permet prestar atenció a les emocions, ens ajuda a saber com ens sentim ara i a identificar les emocions explorant les sensacions que sentim.

Registre del dia o setmanal de coses bones:

Ens asseurem en un lloc tranquil i observarem quines coses bones ens han passat al llarg del dia i el anotarem en un paper o graella, després somriurem per totes les coses bones que ens han passat. Podem fer un registre de tota la setmana per adonar-nos de la gran quantitat de coses bones que ens passen.

Aquesta activitat ens permetrà adonar-nos de les coses bones que passen i estar contents per això.

La caixa de les qualitats personals:

Buscarem paperets, retoladors i una capseta. Ens asseurem tota la família en cercle i intentarem observar quines qualitats (quines coses ens agraden, bones, saben fer) tinc i quines qualitats tenen els altres membres i l'escriurem o farem un dibuix en un paper afegint el nom de la persona (mama, papa ...), i col·locarem els paperets a la capseta. Llavors anirem agafant els paperets, cadascun dels seus i els llegirem en veu alta, recollint les nostres qualitats.

Aquesta activitat ens permet prestar atenció a les qualitats personals i dels altres.

Font: HSJD Faros 

D'on ve l'enveja, i com la podem reconduir (no només en infants...)

Us proposo un petit experiment, que no cal que feu físicament si no voleu; probablement l’encertareu de ple només imaginant el resultat. Sí, ja ho sé, no es gens científic fer-ho així, però és que pot ser un experiment una mica “traumàtic”. Si teniu més d’un fill, proveu-ho amb ells. Si sou docents, també ho podeu provar amb els vostres alumnes. I si només teniu un fill, sempre podeu utilitzar els seus amics (repeteixo, ho podeu fer dins la vostra imaginació!). Proposeu-los un joc molt senzill, el que sigui, prometent-los una recompensa a qui ho faci bé. La gràcia és què el joc sigui prou senzill perquè tots el facin bé. Després, un cop fet, els doneu la recompensa de forma individual, per exemple un caramel (per descomptat la recompensa dependrà de l’edat), de manera que els nens sàpiguen només què els heu donat a ells, però no als seus companys. A uns quants dels participants, però, en comptes d’un caramel els en doneu dos, aleatòriament. I els deixeu fer…

Veureu que el primer que fan és posar cara de satisfacció però, immediatament, miren què heu donat als seus companys, i ho comparen amb el que els heu donat a ells. Observeu-los bé els ulls, i veureu que als que han rebut dos caramels la cara cara de satisfacció els augmenta, mentre que els que n’han rebut només un… molt probablement posaran cara d’enveja. L’enveja és un sentiment molt humà, pràcticament inevitable, preconscient, i just per això cal conèixer-lo i reconèixer-lo. Inevitable, sí, però educable.

L’enveja és una emoció desagradable que experimenta una persona que desitja quelcom, sigui material o no, que posseeix una altra. Molts filòsofs han meditat sobre l’origen i les conseqüències de l’enveja. Aristòtil, per exemple, la va definir com “el dolor que ens causa la bona sort dels altres”; Kant, com “la resistència a veure el nostre propi benestar eclipsat pel d’un altre, perquè l’estàndard que utilitzem per mesurar el nostre benestar depèn de la comparació amb el dels altres”; Russell va afirmar que “és una de les causes més potents que impedeixen assolir la felicitat”, una visió que també comparteixen les filosofies derivades de l’hinduisme i el budisme, i el cristianisme l’ha convertida en un pecat capital.

L’enveja neix per comparació

Fa uns mesos es va fer un treball científic molt similar a l’experiment que us he proposat. Es va fer un seguiment de l’activitat neural a un grup de voluntaris al moment de rebre una recompensa econòmica, que va ser diferent en cadascun d’ells. Inicialment, a tots se’ls va activar una zona del cervell anomenada nucli estriat ventral, que està implicada en el sistema neuronal de recompensa i que fa que s’alliberin neurotransmissors que generen sensació de plaer. Tanmateix, quan van comparar els seus guanys amb els dels altres, als que havien guanyat més se’ls va incrementar molt l’activitat d’aquesta zona del cervell, i en cas contrari els va disminuir: els mecanismes de comparació social s’havien posat en marxa. La conclusió dels experimentadors va ser que “el sentiment de recompensa s’activa no només pel fet de rebre un guany, sinó que ho fa amb molta més intensitat quan comparem aquest guany amb el dels altres”.

A més, als que havien guanyat menys també se’ls va activar una altra zona del cervell anomenada escorça cingulada anterior dorsal, que connecta les regions motores, cognitives i afectives del cervell i que es relaciona, precisament, amb la generació de sentiments d’enveja. Per al cervell és molt important saber on ens trobem en relació amb els altres; per això li interessen els valors relatius molt més que els absoluts, la qual cosa afavoreix que el sentiment de recompensa sigui superior quan hom té més que els altres, malgrat tothom en tingui molt poc, que quan hom té molt però n’hi ha que encara en tenen més. No a tothom, però, se li activa amb la mateixa intensitat, la qual cosa justifica que hi hagi persones més envejoses que d’altres. Sigui com sigui, a més d’afectar el sistema de recompensa del cervell, aquestes comparacions condicionen la imatge que construïm de nosaltres mateixos, un fet que en els infants i adolescents és de cabdal importància, i que contribuirà a molts dels seus comportaments futurs. La enveja s’encén sola dins el cervell, i per tant és inevitable, però com deia al principi és educable. Després en parlaré, perquè la història encara no acaba aquí.

L’enveja disminueix l’empatia

Curiosament, en aquest treball que comento, similar a l’experiment que us he proposat al començament del post, també es va veure que, en aquesta situació d’enveja per comparació social, disminueix l’activitat d’una tercera zona del cervell anomenada escorça prefrontal ventromedial, que contribueix a l’empatia. Per això quan sentim enveja podem fer coses cap els altres, especialment cap els subjectes envejats, que difícilment faríem en altres situacions.

Arribats a aquest punt us proposo de continuar amb l’experiment inicial. Un cop hagueu vist la cada de satisfacció o alternativament d’enveja dels infants amb què ho hagueu fet (o que hagueu imaginat), renyeu per qualsevol altre motiu als que els hagueu donat els dos caramels (per això deia al principi que pot ser un experiment una mica traumàtic). Imagineu quina cara faran els infants que estaven envejosos per haver rebut un sol caramel en veure la dissort dels que n’havien rebut dos?

Els investigadors de l’experiment científic real van fer exactament el mateix, però adaptat a adults, fent creure als que havien guanyat menys que els subjectes d’enveja havien patit una desgràcia just després de rebre la recompensa. Sense poder-ho evitar, de manera preconscient, a tots ells se’ls va activar novament el nucli estriat ventral, que com he dit genera sentiments de satisfacció. Dit d’una altra manera, no van poder evitar, encara que fos momentàniament, notar satisfacció per la dissort de l’altre!

Es pot educar l’enveja?

No és senzill treballar amb reaccions preconscients com aquestes, perquè el nostre cervell, com el dels infants, activa aquests mecanismes de forma automàtica. Per tant, si la pregunta és si podem evitar l’enveja, la resposta és no. Hi ha persones que, pel motiu que sigui, són més envejoses que d’altres. N’hi ha que pràcticament no ho són gens, i tot sovint la intensitat d’aquest sentiment depèn de cada situació concreta. Tanmateix, el que sí podem fer és conèixer i reconèixer aquest sentiment, haver-hi pensat i haver-lo explorat conscientment i racionalment, de manera que quan el notem siguem capaços de reconduir-lo i canalitzar-lo, per evitar que s’interposi en les nostres actuacions. De cara als infants i adolescents això vol dir parlar-ne amb ells, fer-los notar la sensació desagradable de l’enveja de manera conscient, per exemple amb un experiment com el que us proposo, perquè el racionalitzin i, de manera conscient, vagin aprenent a reconèixer-lo quan se’ls produeixi de manera sobtada, per qualsevol situació de la vida quotidiana, i a reconduir-lo. Dominar-lo abans no els domini. Tot això sense oblidar que una de les eines més efectives d’aprenentatge és per imitació. Els nostres fills faran molt més fàcilment allò que ens vegin fer a nosaltres.

Font:  Diaria Ara Criatures (26/12/14): http://criatures.ara.cat/elcerbell/2014/12/26/don-ve-lenveja-i-com-la-podem-reconduir/

Què és el ciberbullying i com detectar si el teu fill ho està patint

El ciberbullying, o assetjament a través d'Internet, és un greu problema que es dóna entre nens i adolescents usuaris de les noves tecnologies. De fet, al voltant d'un 20% dels adolescents ha patit alguna vegada assetjament cibernètic, a través de les xarxes socials o del telèfon mòbil.

Per evitar que un nen pateixi ciberassetjament cal prevenir certes conductes i conèixer davant quins senyals hem d'estar alerta per evitar que el menor se senti greument intimidat o que apareguin possibles trastorns psicològics importants, incloent conductes autolesives en els casos més greus.

Per prevenir que aquests casos es produeixin, l'educació és fonamental. Ensenya al teu fill a protegir la seva intimitat, i transmet-li l'important valor que tenen les dades personals. Això inclou dades, adreces (tant físiques com de correu electrònic), fotografies, dades sobre la vida privada, etc. Dóna-li a entendre que no pot publicar tot això de forma indiscriminada, ja que sempre pot ser utilitzat en contra seva, i que només ha de donar-ho a persones d'extrema confiança i per raons justificades.

A més, recomana-li que es mantingui allunyat de xats o fòrums on es tractin temes molt radicals (racisme, xenofòbia, etc.). Així mateix, és important que el mantinguis allunyat de contactes anònims dubtosos, i l’adverteixis que mai s'ha de veure amb persones desconegudes, encara que hagi contactat amb elles a través de les xarxes. Finalment, ofereix-li confiança. És la millor manera que t'informi immediatament si comença a ser objecte d'alguna pràctica perjudicial o sospitosa.

Si el teu fill és víctima de ciberbullying

El teu fill podria estar sent víctima de ciberassetjament si observes alguna d'aquestes conductes:

• Altres menors l'amenacen, l'humilien, el provoquen o publiquen fotografies seves una mica compromeses.
• Descobreixes que altres estan difonent falsos rumors sobre ell, encara que al principi semblin innocents.
• Trobes perfils o pàgines anònimes dedicades únicament a difamar-lo.
• Detectes que algú ha dissenyat un perfil fals d'ell en alguna xarxa social.
• Es queixa que algú ha modificat o alterat el seu propi perfil.
• Rep amenaces o insults mitjançant fòrums, xats, comentaris, missatges de mòbil o correus electrònics.

Un cop hagis aconseguit identificar el problema, s'aconsella als pares actuar de forma ràpida, abans que el problema es faci més gran. Segueix aquests passos:

• Guarda totes les proves que tinguis sobre l'assetjament contra el menor.
• Tanca la connexió immediatament quan comencin a molestar-lo, però sense ometre el pas anterior.
• Si identifiques l'agressor o els agressors, dóna'ls a entendre formalment que estan cometent un delicte.
• Si l'assetjament es produeix en un lloc amb gestors o administradors, adverteix-los del problema.
• Si les amenaces són greus, has de denunciar el cas, primer, davant els responsables del centre educatiu, i posteriorment a la policia si el primer no ha donat resultat.

Si el teu fill fa ciberbullying

De la mateixa manera, també has de reaccionar a temps si observes que el teu fill podria estar exercint ell mateix el ciberassetjament . Per evitar-ho, segueix les següents orientacions:

• Ínstal a adreçar-se sempre als altres amb correcció i amb respecte en els entorns virtuals (per a fer-ho les recomanacions de la Netiqueta poden ser una bona guia).
• Recorda-li que no ha de fer a la xarxa el que no faria a la vida real (amenaçar, intimidar...).
• Controla’l si veus que passa massa temps davant de les pantalles.
• Convida’l a la reflexió, en cas que descobreixis que ha insultat o amenaçat algú, i recomana-li que retiri l'amenaça, ja que és una cosa que podria portar-li problemes.

Finalment, és un suggeriment a tenir en compte que l’ordinador estigui situat al menjador, o en general, en un espai comú de casa. Recomanem la visita de les pàgines web Pantallas Amigas i Ciberfamilias per tenir més informació sobre el tema. 

Referencia bibliográfica:

Guía práctica sobre ciberbullying. Ciberbullying: Ciberacoso escolar entre menores, 2013. [accés 7 d'octubre 2013]

Font: FAROS Sant Joan de Déu.

Què fer si el teu fill està implicat en un cas de maltractament escolar

Per desgràcia el bullying és una situació present en moltes escoles en què hi ha diverses parts implicades. Com han d'actuar els pares si el seu fill n’és la víctima, l'agressor o l'observador?
Si el nostre fill és la víctima:

Quan haguem indagat en els indicis d’abús i les nostres sospites s’hagin confirmat, hem d’actuar ràpidament. La confiança és determinant perquè el nostre fill ens expliqui tot el que ha passat, i hem de comptar amb ell per prendre qualsevol decisió. És fonamental mostrar sempre una actitud de suport incondicional i lluita conjunta.

Durant el temps que duri el procés, hem d’intentar millorar l’autoestima del nen, posant en relleu les seves aptituds perquè torni a guanyar confiança en si mateix. També és positiu que busquem altres activitats fora del centre escolar on el nostre fill pugui fer noves amistats. Tampoc ens hem d’oblidar de posar-nos en contacte amb el professorat per parlar del tema i lluitar conjuntament contra els maltractaments a les aules.

Si el nostre fill és l’agressor:

Sovint, l’actitud agressiva dels nens, i conseqüentment, molts casos de bullying, estan relacionats amb una determinada situació familiar. De totes formes, no sempre és així, i és important observar els nostres fills per si mostren actituds violentes que puguin derivar en casos de maltractament. Si el nostre fill es mostra reservat, menteix sovint, roba o no manifesta cap sentiment de culpa quan fa mal a algú, pot significar que està involucrat en casos d’abusos a l’escola.

És quelcom comú que molts pares se sentin culpables quan descobreixen aquest comportament per part dels seus fills. És fonamental sobreposar-se i deixar clar al nen que aquesta actitud és inacceptable i que ha d’assumir tota la responsabilitat del què ha passat. Tot i això, també hem de mostrar una actitud d’ajuda, i parlar amb l’escola per arreglar la situació.

Si el nostre fill és l’observador:

En molts casos, els nens prenen el paper d’observadors en els maltractaments escolars. El nostre fill ha de saber que la seva figura és fonamental per denunciar el maltractador. Per això, hem de fer un esforç perquè la figura del "xivato" deixi d’associar-se amb la covardia.

Seria ideal que tots els nens entenguessin que els observadors també tenen part de responsabilitat en el bullying, i tinguessin consciència social d’unir-se en contra dels maltractadors. Així, és important educar el nostre fill des del respecte, el diàleg per afrontar diverses situacions, i la denúncia de certs comportaments.

Si amb les mesures anteriors no s’obté cap solució al problema, podeu dirigir-vos a l’organització de protecció de la infància Protégeles.

Font: FAROS St Joan de Déu.

Hiperpaternalitat

Faig entrevista amb la Mireia i el Jaume, pares de la Marta, de vuit anys. Venen a la consulta
perquè la Marta té por a dormir sola. Segons refereixen, i segons el que els ha fet venir aquí,
sempre li ha costat dormir. Han fet les mil i una per a aconseguir-ho, però res els ha acabat sortint
bé i sempre ha acabat dormint al llit dels pares. I això quan era petita..., era més fàcil, la duien del
llit de la nena al seu i ja està... Però els anys "pesen a tothom".
Quan comencem a parlar de dades evolutives, comencen a sortir altres aspectes importants: la
Marta és poc responsable, i una mica "dictadora" matisa el pare. Li costa una barbaritat fer les
coses... I inclús els deures de l'escola, sembla que siguin feina de tots tres. La mare gira la
mirada, i manifesta que ella parla amb les mares de l'escola, per saber quins deures tenen cada
dia i que no es descuida res... "Si fos per ella, mai tindria deures, perquè la majoria de dies no duu
res apuntat a l'agenda". Es dóna importància a altres coses, que sonen a moltes històries que
sento avui dia a la consulta i a l'escola: nens insegurs, nens poc responsables i poc autònoms,
nens que manen a casa per davant dels pares, nens que ploren molt quan se'ls hi diu un no o
quan no aconsegueixen el que volen, nens que quan passa alguna cosa a les seves vides, el seu
pare / mare es posa la disfressa de Superman / Superwoman per anar a lluitar i defensar a capa i
espasa a aquell que ha interromput la vida del seu fill.
Parlo amb els pares de la Marta sobre altres dades evolutives, i els demano de veure a la nena la
propera setmana.
Quan al cap de dues setmanes veig de nou als pares de la Marta per a fer la devolució, ells
esperen que els doni l'antídot per a que la Marta deixi de tenir por a les nits. Vaig una miqueta més
enllà i els hi parlo de la paraula "hiperpaternalitat". A vegades, som nosaltres mateixos, els pares,
els responsables d'aquestes pors, d'aquest "caràcter" dominant i "tirà" dels nostres fills, d'aquesta
frustració davant del "no"... I no ho fem de manera conscient, ho fem perquè volem el millor pels
nostres fills, però a vegades, per evitar-li's tots els mals, els posem en unes bombolles de vidre,
que quan es trenquen, tenen alguns efectes que no esperàvem...


Aquest matí just estava preparant el nou article per la revista, quan he vist al Facebook un article
del diari ara.cat, del tema del que precisament estava començant a escriure. Suposo que és un
tema actual, que va començar a donar-se fa un temps, i del que estem notant ara les
conseqüències... I creieu-me, poden arribar a ser molt negatives.

Es tracta de la hiperpaternalitat, i tant a les escoles com a la consulta, la veig accentuada en
aquells pares que tenen entre 35 i 40 anys, els de la meva generació, que van jugar moltes hores
al carrer, que anaven sols a l'escola i que no tenien totes les tardes plenes d'extraescolars, però
que ara pretenen sobreprotegir als seus fills, perquè "no els passi res dolent" i els apunten a tot,
per a "que siguin persones d'èxit el dia de demà", fent arribar a tenir jornades de deu hores.

La HIPERPATERNALITAT és un terme que ha sorgit per parlar d'aquells pares que converteixen
els seus fills en el centre absolut de la vida familiar. I amb això no vull dir que els fills no siguin
importants, ni molt menys, però no els hem de col.locar en un pedestal, i embolcallats de cotó, per
a que no els passi res i protegir-los de tot, fins i tot, del que no és perillós, perquè l'únic que
aconseguirem són infants insegurs, amb moltes pors, poca autonomia i amb una baixíssima
tolerància a la frustració.

D'HIPERPATERNALITAT n'hi ha de diferents tipus, però tots tenen algunes característiques en
comú: acostumen a tenir pocs fills, però molt accès a la nova informació per a invertir en
l'educació del seu fill i molt accès a tot el que els pot passar (noves patologies, sempre a l'aguait
dels successos negatius...) que fan que tant pares com fills estiguin en constant alarma.

Els tipus d'hiperpare que podem trobar són els següents:
- Els pares helicòpter: que sobrevolen les vides dels seus fills pendents de les seves necessitats i
dels seus desitjos, de tot. Inclús hi ha aplicacions per al mòbil, per a saber quan el seu fill ha
arribat a l'escola o ha tornat a casa.
- Els pares piconadora (apisonadora): que aplanen el camí perquè els seus fills no trobin cap
mena d'obstacle a la vida.
- Els pares guardaespatlles: que vigilen que ningú critiqui al seu fill, i que atacaran a tothom que
percebi que ho fa.
- Els pares agenda: que vetllen, normalment, mitjançant el whatsapp i el "grup de pares que han
creat", perquè el seu fill tingui tots els deures apuntats a l'agenda i no es deixi res per a fer de
l'escola, per evitar el mal tràngol de dur els deures sense fer.
- Els pares "sabelotodo" o "que tot ho saben" (sé que no és un terme gaire culte, però és el que
se m'ha acudit que millor els descrigui): aquells que discuteixen amb els professors quan
consideren que posen massa deures al seu fill, que hi ha massa temari per a l'examen de medi
o que alguna nota de l'agenda no és adequada.

Totes aquestes conductes, no fan més que infantilitzar als nens i adolescents i a crear persones
immadures, sense recursos per a resoldre les situacions amb les que es van trobant en el dia a
dia.

Els fills dels hiperpares, tenen tres característiques bàsiques:
- Tenen més pors: el viure aliè a tots els perills, el viure en una bombolleta, fa que els nens no
s'hagin hagut d'afrontar a cap dificultat, perquè ja ho han fet els pares per ells, i a més, els
pares els han defensat davant de qualsevol situació. Tenen por a moltes coses: a dir el que
pensen, a perdre, a anar sols a comprar el pa a la botiga de la cantonada... I això els crea molta
ansietat.
- Baixa tolerància a la frustració: els nens tenen molt baixa la tolerància a la frustració, perquè els
seus pares, han pretès estalviar als seus fills la sensació desagradable de "no aconseguir el
que vols". Els nens han d'aprendre que no tot surt com un vol, però que això no és una
desgràcia, si tens les estratègies per afrontar-ho i gestionar-ho.
- Poca autonomia: els nens als que se'ls hi ha donat sempre tot són nens amb molt poca
autonomia, amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos, perquè no se'ls ha donat
l'oportunitat de fer-ho, i no en tenen ni idea... Això els dóna inseguretat i falta de confiança en
ells mateixos perquè necessiten el suport dels pares per fer-ho tot, el qual també afecta a la
seva autoestima i la seva capacitat d'autorealització.

Els pares haurien de viure més relaxats, deixar de tenir-ho tot planificat i buscar temps només per
estar amb la família. I gaudir d'això.

Què podem fer al respecte?? No sobreprotegir-los, no evitar-li's totes les situacions que nosaltres
preveiem que poden arribar a ser negatives. No cal que agafem les seves motxilles al sortir de
l'escola, ni diguem frases com "quins deures tenim avui?". Els nens han d'aprendre quines són les
seves responsabilitats, perquè sinó, l'únic que sabran, és que no cal ser responsable de res,
perquè ja hi ha la mare o el pare que ho fan tot per ells. Cal que com a pares, els posem límits i
aprenguem a dir que no (i això no vol dir estimar-los menys). Els pares els han de guiar, però no
sobreprotegir. Cal anar posant-li reptes i petits objectius, però no cal que els donem la resposta a
tot, perquè sinó, el que aprendran serà, per una banda, que ja hi ha algú que els solucioni la
situació, i per una altra, que ells no saben com fer-ho.


Una pregunta per a reflexionar... Quines de les coses que tu feies de petit, deixes ara que faci el
teu fill?

Vanessa Olmos, psicòloga.

Nens Mentiders

Nens mentiders

Qui va dir que els nens no diuen mentides?

La mentida a la infància i les seves senyals d’alerta

La mentida és l’acció voluntària, és a dir intencionada, d’ocultar la veritat. Però en quin moment podem afirmar que els nens i nenes ens estan ocultant intencionadament la veritat? Per a poder donar resposta a aquesta pregunta haurem de valorar la capacitat de l’infant per a poder distingir la veritat de la mentida, la ficció de la realitat.

En aquest sentit, no és fins a aproximadament els 6-7 anys que els nens i nenes aprenen a distingir què forma part dels seus jocs i fantasies del que forma part de la realitat, tot i que, en la franja dels 3 als 7 anys els especialistes discrepem pel fet que, si bé és cert que els infants expliquen fets que no són certs, no està clar que hi hagi una voluntat expressa d’ocultar la veritat, és a dir, no està del tot clar que hi hagi intencionalitat en la manera de fer servir la fantasia.

El que està clar és que els nens (almenys a partir dels 6 anys) sí que diuen mentides, i això és una acció que manifesta la capacitat de l’infant de posar-se en la ment de l’altre, comunicar tenint en compte què és el que sap l’altre, el que en l’àmbit de la ciència de la salut mental s’anomena Teoria de la Ment(que generalment s’adquireix entorn els 4-5 anys). Per altra banda, podria mostrar-nos també la capacitat de preveure les conseqüències d’una acció o simplement manifestar que ha adquirit la capacitat de distingir fantasia i realitat, tots ells són aprenentatges indispensables per a la vida en societat.

Però en quins moments sí que ens hauríem de preocupar per les mentides dels nens?

Primerament hauríem de valorar la recurrència d’aquestes mentides, són habituals? S’han convertit en un estil de comunicar-se amb els altres? La segona qüestió a valorar és si estem davant d’accions puntuals emmarcades en un context on el nen espera aconseguir uns beneficis esporàdics i que no impliquen un perjudici greu a tercers, o al contrari. El tercer factor clau és valorar si les mentides formen part del context de joc i fantasia d’un nen que per la seva edat evolutiva encara no ha desenvolupat la capacitat per a distingir la veritat de la mentida.

Per tant: recurrència, gravetat de les conseqüències i desenvolupament maduratiu. Les respostes a aquestes preguntes ens donaran la clau per a poder distingir el que és un senyal d’alerta del que és una conducta normal i adaptativa.

Dr. Jordi Sasot Llevadot
Psiquiatra Infanto Juvenil

Cristian Toribio Amaro
Psicòleg Clínic Infanto Juvenil

Extret de: http://criatures.ara.cat/canviaelxip/

Adolescents a casa

El sentiment de fracàs com a pares és molt freqüent en alguns períodes de l'adolescència. En aquesta etapa les confrontacions amb els fills i filles s'intensifiquen o es tornen molt hostils. En moltes ocasions ens trobem amb una adolescent al davant que no compleix amb les expectatives que com a pares havíem anat desenvolupant durant el seu creixement.

En certs moments hi ha una tendència a culpabilitzar a altres quan les relacions amb els fills i filles es tornen complicades (per exemple: aquell amic el porta per un camí no desitjat, és que des de que va amb aquella noia ha canviat...). 

També es donen actituds de "radicalització", és a dir, "aquí mano jo i això s'ha acabat". Aquesta radicalització trenca qualsevol vincle i lligam que puguem tenir amb els adolescents de manera que impedim el diàleg i la presa de decisions comunes.

Els pares també poden sentir-se víctimes quan el seu fill o filla no reconeix l'esforç que ells fan en la tasca educativa, a les seves renúncies o a les raons que els porten a actuar d'una manera determinada. A vegades pensen que el seu fill és un desagraït i egoista. D'aquesta manera el jove adolescent també pot prendre actituds semblants a les de l'adult, sentir-se víctima d'uns pares que no l'entenen, que no són sensibles a les seves necessitats i d'aquesta manera despleguen sentiments de duresa emocional, mal humor i actituds de transgressió de normes.

Els pares poden sentir-se víctimes d’un fill que perceben desagraït i egoista, i el jove adolescent pot sentir-se víctima d’uns pares que senten que no el comprenen.

Cal que la família pugui parlar i escoltar, permetre l'expressió oberta dels sentiments, de l'estimació i del respecte. Obrir aquestes vies de diàleg poden afavorir l'entesa i la bona comunicació i evitar la radicalització de les dues parts. 

És important, doncs, aprendre de les actuacions realitzades amb els nostres adolescents i és important que els nostres adolescents puguin aprendre de les actituds que els pares tenen.

Adolescents amb trastorns de comportament. Com podem detectar-los? Què cal fer?

La societat contemporània ha experimentat grans canvis en les últimes dècades. Aquests han comportat més llibertat, més comunicació, més oportunitats, més igualtat i millor accés al coneixement. No obstant això, al costat d'aquests canvis, sustentats en l'anomenada la societat del benestar, s'han anat forjant nous valors com la necessitat d'obtenir una recompensa immediata, la poca tolerància al malestar i l'individualisme.

Aquests valors han contribuït a l'increment de nens i adolescents emocionalment fràgils que poden, amb freqüència, presentar símptomes d'irritabilitat, agressivitat, dificultat per establir vincles afectius, impulsivitat, i que, en molts casos, viuen en situacions familiars precàries on hi ha dificultats econòmiques.

Aquests nous factors estan produint un elevat impacte en el comportament de nens i adolescents, augmentant de forma molt preocupant la prevalença dels trastorns de conducta que, a més de les conseqüències al menor, afecten també al seu entorn familiar i acadèmic.

Fruit d'aquests canvis en la nostra societat, l'Hospital Sant Joan de Déu publica aquest informe amb l'objectiu d'analitzar l'opinió dels professionals de pediatria, salut mental, professors i pares sobre els aspectes més rellevants de la detecció precoç, la prevenció i el tractament dels trastorns de conducta, per tal de proposar recomanacions dirigides a cobrir les necessitats actuals per a un correcte abordatge d'aquests problemes.

L'estudi ha estat coordinat per un equip de professionals de l'Hospital Sant Joan de Déu i s'ha basat en la realització d'enquestes a diferents grups de públics.

A qui va dirigit l'informe

L'informe va dirigit a un públic amb un perfil molt ampli, tots ells amb algun tipus de relació amb adolescents amb algun trastorn de comportament:

• Pares, mares, familiars o tutors legals de nens i adolescents amb problemes de comportament.
• Mestres i equip docent d'escoles i instituts.
• Pedagogs o altres professionals de l'educació.
• Pediatres i professionals de la salut.
• Psiquiatres, psicòlegs o altres professionals de la salut mental.

Autors de l'informe

L'informe ha estat coordinat pel Dr. Josep Lluís Matalí, psicòleg clínic i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil de l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

L'estudi ha comptat amb la participació dels següents autors:

• Dr. Óscar Andión Perez. Psicòleg del Servei de Psiquiatria de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron. Departament de Psiquiatria i Medicina Legal. Universitat Autònoma de Barcelona.
• Dra. Carme Valls Sirera. Pediatra del Servei de Psiquiatria de l'Hospital de Nens de Barcelona.
• Dr. Toni Cañete Ramírez. Psicòleg del Departament de Psiquiatria i Medicina legal. Universitat Autònoma de Barcelona.
• Dra. Marta Pardo Gallego. Psiquiatra del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l'Hospital Sant Joan de Déu.
• Dr. Marc Ferrer Vinardell. Psiquiatra del Servei de Psiquiatria de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron. Departament de Psiquiatria i Medicina legal. Universitat Autònoma de Barcelona.

L'informe ha comptat amb la col·laboració d'Ordesa i la coordinació i edició ha anat a càrrec del propi Hospital Sant Joan de Déu.

Font: Hospital Sant Joan de Deu 22/01/2016