Vull el papa i la mama! Primeres nits fora de casa

“Quan vaig a dormir a casa d’algun amic o amiga, al principi, mentre juguem i sopem, no trobo a faltar el papa i la mama, però quan és l’hora d’anar a dormir i m’estiro al llit...” La Queralt té 7 anys i cada vegada que intenta passar la nit fora de casa sense els pares ho passa malament. Tot va bé fins que arriba el moment de tancar els ulls. Normalment li costa una mica agafar el son, no s’adorm amb tanta facilitat com altres nanos, que cauen rendits. Encara que hagi seguit les mateixes rutines que a casa, que li hagin explicat contes o que li facin companyia, la Queralt s’acaba enyorant. No fa cap drama, la majoria de vegades ni tan sols plora. Només demana una cosa: “Truqueu a casa perquè em vinguin a buscar, sisplau”. Llavors ella se sent alleujada i compresa, encara que és conscient que genera una decepció a l’amic que l’ha convidada i li sap greu.

El que li passa a la Queralt és força freqüent, però amb una mica de temps i paciència la gran majoria de nanos ho acaben superant. En Martí també té 7 anys i fins fa uns mesos ho vivia de manera similar: “Sempre que intentàvem que es quedés a dormir a casa d’algun amic l’havíem d’acabar anant a buscar perquè s’enyorava”, explica la seva mare, l’Eva. Abans de recollir-lo, miraven de convence’l per telèfon, però la cosa no funcionava. “Al principi nosaltres hi trèiem importància, però sí que va arribar un moment que li vam dir que la següent vegada que ho intentés n’havia d’estar completament segur”, afegeix. Això va passar l’estiu passat. En Martí va tenir ganes de quedar-se a dormir a casa d’un dels seus millors amics i després d’assegurar als seus pares que s’ho havia rumiat bé, hi van accedir. Aquella nit ja no hi va haver cap trucada perquè anessin a recollir-lo. Després d’aquella vegada, no és que ho faci gaire sovint, però sí de tant en tant. “Només quan ho decideix i mai més d’una nit”, assegura l’Eva.

Qüestió d’edat

L’Ubaal té 5 anys i els seus pares també l’han hagut d’anar a buscar a casa de diversos amics, i la Liv en té 8 i no té ni les ganes ni la necessitat d’intentar-ho. “No hi ha una edat a partir de la qual es cregui que és convenient dormir fora de casa sense els pares”, assegura Xavier Gimeno, professor titular del departament de pedagogia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, que durant més d’una dècada va ser mestre d’educació infantil i abans havia estat vinculat amb el món del lleure. El fet d’enyorar-se no té res a veure amb l’edat sinó amb la seguretat, en “com s’ha construït el vincle amb els pares i les persones de referència”, afegeix. I en això, segons Gimeno, que també és psicòleg i doctor en pedagogia, la mare hi té una responsabilitat molt gran “perquè hi ha cordons umbilicals mentals, emocionals i psicoafectius que són difícils de tallar”. Es tracta d’acompanyar els infants a volar, d’anar-los donant seguretat, “de fer quotidià allò que pot ser extraordinari”. I això, diu Gimeno, “ho hem de fer els adults”.

La Queralt no se sent avergonyida ni dóna gaire importància al fet d’haver de tornar a casa quan intenta quedar-se a dormir a casa d’algun amic o amiga, perquè té la convicció que tard o d’hora ho aconseguirà. El que sí que li preocupa és que d’aquí uns mesos anirà de colònies amb l’escola i des de principis de curs que està nerviosa. No se n’amaga, dels neguits, i a casa en parlen sovint amb els pares, que miren d’animar-la explicant-li com va ser de positiva la seva experiència quan ells hi anaven amb l’escola de petits.

Anar de colònies

La Montse Íñiguez és mestra i té dos fills: l’Adrià i l’Eloi. Com a mare, li sembla important respectar els temps que necessitin els infants per poder passar una nit fora de casa. I la seva experiència com a mestra li diu que als 7 anys -l’edat que té ara la Queralt-, la majoria de nanos ja poden suportar marxar tres dies de colònies, tot i que considera que és bo que els pares en parlin amb els tutors perquè des de l’escola també se’ls pot ajudar. “No hi ha res que serveixi per a tots els nens -confessa la mestra- però sí que, en la mesura que sigui possible, es pot mirar de donar a l’infant el que li sembli que el podria ajudar a estar tranquil”. Com, per exemple, dormir al costat de la mestra o amb algun amic determinat, algú que li faci companyia fins que s’adormi, o tenir amb ell algun objecte de casa. Segons la Montse, “depèn de les vivències de cadascú, els nanos necessiten més o menys acompanyament”.

La Queralt té clar que s’emportarà un peluix que fa servir per dormir; de fet, ja han quedat amb la seva mestra que, un dia, tots els nens i nenes de la classe que ho vulguin podran portar el seu peluix a l’escola per presentar-lo als companys. D’aquesta manera, van treballant els neguits i les pors.

Per a Íñiguez, els pares també poden fer feina des de casa, transmetent als nanos tranquil·litat i confiança: “Dir-li que estem segurs que estarà bé, que no estarà sol i sobretot creure que se’n pot sortir”. No es tracta d’obligar-los, esclar, sinó d’animar-los i fer-los veure tot el que guanyen si fan el pas. Sobretot, però, validant les seves emocions i no negant les seves pors i preocupacions. L’Eva, la mare del Martí, li fa veure al seu fill les coses positives que pot tenir l’experiència, però ell no en vol ni sentir a parlar, d’anar de colònies, perquè no vol separar-se dels seus pares.

La Liv va anar de colònies per primera vegada el curs passat. Es va passar mesos plorant pel neguit que li suposava, però finalment no es va enyorar tant com es pensava. “Vam tenir sort que a l’escola de la Liv tenen el gran encert de portar els nanos d’excursió uns mesos abans a la casa de colònies perquè la coneguin”, explica la Marta, la mare. D’aquesta manera els nens i nenes perden la por del que és desconegut, veuen on dormiran i es poden anar fent a la idea de com serà l’experiència de passar la nit fora de casa. La Liv, a més, es va emportar el coixí de dormir de casa i això li va donar seguretat.

Com se sol dir, cada infant és un món i no és el mateix anar a dormir a casa dels avis que a casa d’un amic, o que anar de colònies. “Cada situació d’aquestes té un escenari molt diferent per a l’infant”, aclareix Gimeno. Perquè si els avis, per exemple, han sigut persones de referència per al nen des que era un nadó, “no hauria de ser cap discontinuïtat el fet d’anar a dormir a casa seva”. És a dir, si un nen va sovint a casa els avis, quedar-s’hi a dormir no hauria de ser cap problema, però si no hi va mai i el primer que farà serà quedar-s’hi a dormir, és fàcil que s’enyori. Gimeno recomana que els pares vagin construint “uns escenaris flexibles en què els nens i les nenes puguin anar fent tastets socials, com ara dormir a casa els avis o els tiets, a casa d’amics, anar de colònies...” I conclou: “Es tracta d’anar enriquint les experiències vitals dels nostres fills”

Font: Ara Criatures 20/02/2016

Adolescents a casa

El sentiment de fracàs com a pares és molt freqüent en alguns períodes de l'adolescència. En aquesta etapa les confrontacions amb els fills i filles s'intensifiquen o es tornen molt hostils. En moltes ocasions ens trobem amb una adolescent al davant que no compleix amb les expectatives que com a pares havíem anat desenvolupant durant el seu creixement.

En certs moments hi ha una tendència a culpabilitzar a altres quan les relacions amb els fills i filles es tornen complicades (per exemple: aquell amic el porta per un camí no desitjat, és que des de que va amb aquella noia ha canviat...). 

També es donen actituds de "radicalització", és a dir, "aquí mano jo i això s'ha acabat". Aquesta radicalització trenca qualsevol vincle i lligam que puguem tenir amb els adolescents de manera que impedim el diàleg i la presa de decisions comunes.

Els pares també poden sentir-se víctimes quan el seu fill o filla no reconeix l'esforç que ells fan en la tasca educativa, a les seves renúncies o a les raons que els porten a actuar d'una manera determinada. A vegades pensen que el seu fill és un desagraït i egoista. D'aquesta manera el jove adolescent també pot prendre actituds semblants a les de l'adult, sentir-se víctima d'uns pares que no l'entenen, que no són sensibles a les seves necessitats i d'aquesta manera despleguen sentiments de duresa emocional, mal humor i actituds de transgressió de normes.

Els pares poden sentir-se víctimes d’un fill que perceben desagraït i egoista, i el jove adolescent pot sentir-se víctima d’uns pares que senten que no el comprenen.

Cal que la família pugui parlar i escoltar, permetre l'expressió oberta dels sentiments, de l'estimació i del respecte. Obrir aquestes vies de diàleg poden afavorir l'entesa i la bona comunicació i evitar la radicalització de les dues parts. 

És important, doncs, aprendre de les actuacions realitzades amb els nostres adolescents i és important que els nostres adolescents puguin aprendre de les actituds que els pares tenen.

Adolescents amb trastorns de comportament. Com podem detectar-los? Què cal fer?

La societat contemporània ha experimentat grans canvis en les últimes dècades. Aquests han comportat més llibertat, més comunicació, més oportunitats, més igualtat i millor accés al coneixement. No obstant això, al costat d'aquests canvis, sustentats en l'anomenada la societat del benestar, s'han anat forjant nous valors com la necessitat d'obtenir una recompensa immediata, la poca tolerància al malestar i l'individualisme.

Aquests valors han contribuït a l'increment de nens i adolescents emocionalment fràgils que poden, amb freqüència, presentar símptomes d'irritabilitat, agressivitat, dificultat per establir vincles afectius, impulsivitat, i que, en molts casos, viuen en situacions familiars precàries on hi ha dificultats econòmiques.

Aquests nous factors estan produint un elevat impacte en el comportament de nens i adolescents, augmentant de forma molt preocupant la prevalença dels trastorns de conducta que, a més de les conseqüències al menor, afecten també al seu entorn familiar i acadèmic.

Fruit d'aquests canvis en la nostra societat, l'Hospital Sant Joan de Déu publica aquest informe amb l'objectiu d'analitzar l'opinió dels professionals de pediatria, salut mental, professors i pares sobre els aspectes més rellevants de la detecció precoç, la prevenció i el tractament dels trastorns de conducta, per tal de proposar recomanacions dirigides a cobrir les necessitats actuals per a un correcte abordatge d'aquests problemes.

L'estudi ha estat coordinat per un equip de professionals de l'Hospital Sant Joan de Déu i s'ha basat en la realització d'enquestes a diferents grups de públics.

A qui va dirigit l'informe

L'informe va dirigit a un públic amb un perfil molt ampli, tots ells amb algun tipus de relació amb adolescents amb algun trastorn de comportament:

• Pares, mares, familiars o tutors legals de nens i adolescents amb problemes de comportament.
• Mestres i equip docent d'escoles i instituts.
• Pedagogs o altres professionals de l'educació.
• Pediatres i professionals de la salut.
• Psiquiatres, psicòlegs o altres professionals de la salut mental.

Autors de l'informe

L'informe ha estat coordinat pel Dr. Josep Lluís Matalí, psicòleg clínic i coordinador de la Unitat de Conductes Addictives del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil de l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

L'estudi ha comptat amb la participació dels següents autors:

• Dr. Óscar Andión Perez. Psicòleg del Servei de Psiquiatria de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron. Departament de Psiquiatria i Medicina Legal. Universitat Autònoma de Barcelona.
• Dra. Carme Valls Sirera. Pediatra del Servei de Psiquiatria de l'Hospital de Nens de Barcelona.
• Dr. Toni Cañete Ramírez. Psicòleg del Departament de Psiquiatria i Medicina legal. Universitat Autònoma de Barcelona.
• Dra. Marta Pardo Gallego. Psiquiatra del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l'Hospital Sant Joan de Déu.
• Dr. Marc Ferrer Vinardell. Psiquiatra del Servei de Psiquiatria de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron. Departament de Psiquiatria i Medicina legal. Universitat Autònoma de Barcelona.

L'informe ha comptat amb la col·laboració d'Ordesa i la coordinació i edició ha anat a càrrec del propi Hospital Sant Joan de Déu.

Font: Hospital Sant Joan de Deu 22/01/2016

Encara es fa pipí al llit: Què fem?

Com cal actuar si continuen mullant els llençols quan se suposa que ja haurien de tenir un control voluntari de l’orina.

El Pablo ara té vuit anys i es va fer pipí al llit gairebé cada nit fins als sis. La seva mare, Lupe García, reconeix els maldecaps que se’n deriven, però assegura que cal actuar amb normalitat i no donar-hi més importància de la necessària. “Els pares patim perquè no se li escapi, sobretot quan dorm fora de casa, on rentar-lo, canviar-lo i netejar els llençols és més incòmode i feixuc”, admet. “Però no serveix de res enfadar-te ni dramatitzar, ja que només aconsegueixes fer sentir malament el teu fill per una situació que no pot controlar”, lamenta. La Lupe aconsella a altres famílies que “tinguin paciència, ja que un dia passa i després ja ni te’n recordes”.

Mullar el llit no es fa expressament. Ni és còmode per a ningú. No ho és per als pares, que tendeixen a preocupar-se i s’han de fer càrrec de les contrarietats que suposen els pipís incontrolats, però tampoc ho és per als fills, que volen fer-se grans i no poden. De vegades, l’entorn familiar i d’amics tampoc hi ajuda, ja que en alguns casos fan avergonyir la criatura o donen consells de bona fe als pares, que acaben per col·lapsar-se i sentir-se impotents. Què li passa al meu fill? ¿És normal que encara es faci pipí mentre dorm? Què podem fer? Superarem el tràngol?

Davant d’aquesta situació, és important comptar amb el suport de professionals per tractar cada cas segons les necessitats específiques. L’equip multidisciplinari del CAP Can Bou de Castelldefels explica què és l’enuresi nocturna i com es pot ajudar les famílies des de l’enfocament de la infermeria, la pediatria i la psicologia.

Enuresi nocturna

“L’enuresi nocturna és l’eliminació d’orina per la nit de manera involuntària en una edat en què s’espera que l’infant ja controli voluntàriament el pipí”, defineix Jaume Conejero, pediatre d’atenció primària a Castelldefels. “L’enuresi afecta un 16% dels nens de cinc anys, un 10% dels de sis i un 7,5% dels de deu. El percentatge va disminuint a mesura que avança l’edat, amb un percentatge que va de l’1% al 3% fins als quinze anys”, explica Conejero. “Cada infant és diferent i no tots controlen l’esfínter a la mateixa edat”, afegeix la infermera del CAP Can Bou Marta Calàbia. Així, “es considera que un infant té enuresi nocturna quan cap als 5 anys encara se li escapa el pipí durant la nit. És en aquest moment que els pares poden consultar amb la infermera de referència per valorar la situació, iniciar un tractament o derivar a l’especialista”, aconsella Calàbia, que també és membre del Grup d’Atenció a la Infància i de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya.

De fet, una de les etapes que més dubtes genera entre les famílies és la de la retirada dels bolquers. L’edat més freqüent per treure els bolquers durant el dia és entre els 2 i els 3 anys, i normalment al cap d’uns mesos es pot retirar el bolquer de nit. “Els pares rebran el consell de treure els bolquers per part de la seva infermera a la revisió dels dos anys, però és la família qui ha de decidir quan és el moment idoni. De fet, el millor moment per treure el bolquer és quan el nen està preparat. El control d’esfínters s’adquireix de manera natural i els pares rebran senyals del seu fill per saber que ja toca”, explica Calàbia. I afegeix que “un bon moment també és a l’estiu, ja que es tracta d’un període de vacances, més tranquil i distès, en què els pares poden dedicar-se més als fills. A més, el fet que els petits vagin nus o portin menys roba facilita el canvi de muda”.

En qualsevol cas, segons la infermera, “aquesta és una etapa que s’ha de viure amb naturalitat, en què no s’ha de castigar ni premiar aquest acte. Un consell per als pares és involucrar el fill perquè s’adoni de com funciona el procés. És important la comunicació, explicar-li en tot moment què està passant. També cal deixar que el petit esculli on vol iniciar el procés, a l’orinal o al vàter”, remarca Calàbia. “Si quan s’intenta retirar el bolquer no funciona, es pot tornar a posar i intentar-ho més endavant. El més important és no pressionar el nen”, puntualitza Calàbia.

Per què se li escapa?

No hi ha raons clares que expliquin per què uns nens es fan pipí al llit i altres no, i això ha derivat en controvèrsies sobre les circumstàncies que s’hi relacionen. Des d’alguns sectors s’interpreta que hi ha una incapacitat per despertar-se, un son molt profund o un volum elevat d’orina durant la nit, ja sigui perquè el nen beu molt abans d’anar a dormir o perquè l’hormona que regula aquest volum no s’activa. També es considera que hi ha altres factors que hi poden influir, com el restrenyiment, els problemes a l’escola, un divorci, el dol o el naixement d’un germà petit.

Per Jaume Conejero, pediatre del CAP Can Bou, són explicacions sense base científica. “Durant molts anys s’ha donat credibilitat a alguns mites sobre l’enuresi nocturna com la por a la foscor, la necessitat de cridar l’atenció dels pares, la gelosia dels germans, o per una ingesta excessiva d’aigua a partir de certa hora de la tarda o nit, però no estan comprovats”. En canvi, Maria Àngels Horta, psicòloga del mateix centre d’atenció primària, argumenta que “les ansietats, les preocupacions o les angoixes que no es gestionen bé, moltes vegades es mostren a través del cos, és a dir, se somatitzen, i en els nens encara és més freqüent. Per tant, podríem dir que alguns infants expressen el seu malestar a través de fer-se pipí al llit”.

El que sí que està documentat és que és més freqüent en nens que en nenes a causa dels diferents ritmes de maduració, i que en els casos en què alguns dels pares o germans han estat enurètics, es repeteix el patró. “La prevalença és d’1,5 per 2 vegades que afecta més en nens que en nenes, independentment dels criteris que s’estableixin per al seu diagnòstic. Això passa durant tota la infància i es pot observar també en l’adolescència, tot i que aquesta desigualtat tendeix a disminuir entre els 8-10 anys”, explica Conejero. En qualsevol cas, el pediatre remarca que “l’enuresi no és un trastorn hereditari, simplement hi ha una predisposició si un o els dos progenitors han presentat en la seva infància episodis enurètics”. La família del Pablo n’és un exemple, ja que el seu pare també mullava els llençols: fins als 13 anys. En aquests casos, el que cal evitar és estigmatitzar la família. “Actualment, ha disminuït el nombre de famílies que amaguen aquesta problemàtica. Com que consulten abans els professionals, hi ha menys criatures en edats avançades amb enuresi nocturna”, diu la psicòloga.

Iniciar un tractament

La majoria d’infants deixen de fer-se pipí al llit espontàniament amb el temps, però alguns necessiten algun tipus de tractament per ajudar-los. “Hi ha discrepàncies sobre l’edat d’inici d’un tractament. Alguns autors aconsellen començar a partir dels cinc anys, i altres marquen l’inici del tractament als vuit. Una bona edat pot ser a partir del sis anys, sobretot quan el nen està en condicions d’entendre la situació que se li planteja”, explica Jaume Conejero. “La primera consulta s’ha de fer al pediatre per valorar si hi ha una causa orgànica o no i, a partir d’aquí, es pot orientar la família sobre el tractament a seguir”, explica la psicòloga Maria Àngels Horta.

Hi ha tres tipus de tractaments que es poden utilitzar, sols o combinats, i és l’especialista qui triarà el més adequat i el més útil en cada cas: l’alarma d’enuresi, la desmopressina o la teràpia psicològica. L’alarma, coneguda com a pipí-stop, és un dispositiu que emet un senyal acústic quan detecta les primeres gotes d’orina. Ensenya l’infant a respondre a les sensacions de la bufeta però és un tractament llarg i demana força col·laboració i esforç. La desmopressina és un medicament que disminueix la producció d’orina durant la nit. És un mètode més ràpid però té recaigudes quan s’atura el tractament. A més, “hi ha alguns efectes secundaris i s’ha d’anar amb compte a l’hora d’utilitzar-los en pacients afectats per patologia renal i hepàtica”, diu Conejero.

Com a alternativa al tractament farmacològic, hi ha les teràpies conductuals, que “moltes vegades funcionen, si es té perseverança”, puntualitza el pediatre. De fet, per iniciar la teràpia es recomana que la família, i sobretot el fill, estiguin motivats. “És important assessorar els pares perquè evitin els càstigs i l’empipament, que no facin sentir culpable el nen i que mostrin comprensió. I també orientar el fill amb bons hàbits i animar-lo perquè adopti un paper actiu”, aconsella Horta. “En determinats casos, també s’aconsella el tractament psicoterapèutic amb l’infant o la família per treballar la causa, ja que de vegades es corre el risc que no s’hagin detectat les derivades psicològiques i es tracti el símptoma de manera aïllada, i això pot provocar que la causa aparegui d’una altra forma”, conclou la psicòloga.e

Consells i bons hàbits

1 Treure el bolquer quan el nen està preparat i en dóna senyals als pares.

2 Involucrar activament el nen perquè es faci responsable del seu pipí.

3 Mantenir una actitud positiva i pacient amb el nen.

4 No dramatitzar ni preocupar-se excessivament.

5 Tractar la situació amb normalitat.

6 Evitar culpabilitzar el fill, renyar-lo o ridiculitzar-lo.

7 Fer pipí abans d’anar a dormir i tot just llevar-se.

8 No reduir la quantitat d’aigua, però acostumar-lo a beure’n menys al vespre.

9 Consultar amb la infermera o el pediatre si als 5 anys el nen segueix mullant el llit.

10 En cas que sigui necessari, recórrer a tractaments recomanats per l’especialista.

Font: Ara Criatures 06/02/2016

Xerrada amb cafè: Conflictes a l'escola. Com els gestionem?

El passat dimecres 3 de febrer la Montserrat Basseda, membre de l'equip psicopedagògic de l'escola va oferir als assistents la xerrada "Conflictes a l'escola. Com els gestionem?".

Tot seguit us trobareu un breu resum del què allà es va parlar. 

     

“L’EXISTÈNCIA D’UN CONFLICTE NO ENS HA DE PREOCUPAR. EL QUE ENS HA DE PREOCUPAR ES COM EL RESOLEM”

L’escola és el reflex de la societat i, alhora, un espai privilegiat on s’adquireixen uns coneixements i uns hàbits de socialització i de relació amb els altres. És un espai on les criatures conviuen moltes hores i on hi sorgeixen conflictes que cal abordar.

Un dels nostres objectius bàsics com escola és que l’alumnat aprengui a viure i a conviure i a afrontar els conflictes inevitables que se’n deriven. El conflicte és un fet consubstancial a la convivència. Els conflictes són inevitables.

Per educar la convivència cal posar l’accent en les relacions abans que ens les diferencies.

La relació entre les parts en conflicte pot sortir enfortida o deteriorada en funció de com sigui el procés de resolució del conflicte.

Els conflictes a l’escola poden ser:  Intrapersonals, conflictes individuals de cada persona relacionats amb circumstàncies íntimes. Interpersonals, conflictes entre dues persones. Grupals, el conflicte que afecta al grup.

La relació entre les parts en conflicte pot sortir enfortida o deteriorada en funció de com sigui el procés de resolució del conflicte.

Estils d’afrontament de conflictes:

Inhibit o passiu: NO resol el problema perquè no l’afronta. Evitar és negar el problema. Els problemes s’acumulen sense resoldre. El problema segueix existint i pot tornar a aparèixer en qualsevol moment.

Agressiu: Afrontant amb agressivitat verbal o física. S’ofèn a l’altre i no es respecte.NO resol el problema, perquè no es busca l’acord sinó l’afrontament. Com a resultat d’encarar malament els problemes en van sorgint de nous. És la situació on hi ha un guanyador i un perdedor.

Assertiu: Socialment hàbil. Expressa el que sent i defensa els seus drets respectant l’altre. El model assertiu permet ser just. Ser assertiu no vol dir tenir sempre la raó. Dialogant es busquen solucions que satisfaguin els interessos i les necessitats de totes les parts.

De totes les tècniques de resolució de conflictes, l’escola treballa la MEDIACIÓ ESCOLAR.

COM RESOLEM ELS CONFLICTES A L’ESCOLA.

La primera eina és l’educació i la prevenció.

La prevenció és crear un bon clima d’aula.

Amb el model assertiu d’afrontament del conflicte.

El més important: escoltant a l’alumne sense jutjar.

Amb el diàleg com a via per a solucionar situacions conflictives.

Oferint sempre la possibilitat de solucionar els conflictes entre ells, confiant en ells, donant llibertat d’acord amb les seves possibilitats i la confiança que es mereixen.

Parlar i reflexionar amb ells intentant que se n’adonin del seu comportament erroni

Intervenint mitjançant la tècnica de la mediació. La mediació ensenya a negociar d’una manera imparcial i tenint en conte els interessos de les dues parts on es proposen solucions on no hi ha un que guanya i un que perd, sinó que es proposen solucions beneficioses per les dues parts: tots hi guanyem. S’afavoreix un comportament cooperatiu en que es cerca satisfer els interessos i les necessitats de totes les parts.

Paral·lelament, si s’escau, pot haver-hi una sanció a complir.

RESOLDRE el conflicte no sempre serà possible. Parlem doncs de “transformar-lo”.