Pinzellades Núm 43: Ser uns bons pares.

PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 43

SER UNS BONS PARES

Pot ser que els teus pares o els teus avis t’hagin explicat la història sobre les dificultats que van tenir quan es van casar; no tenien ni diners ni ajudes de cap mena. A mi m’ha tocat i els sento parlar d’aquest passat amb un cert orgull, per tirar endavant sols, amb el seu valor i amb l’ajuda de tots dos. Són matri-monis sòlids, fonamentats en l’amor de l’un per l’altre, en la convicció que tota empresa implica esforç, i no hi ha cap em-presa més gran ni més difícil que un bon matrimoni. No volen oblidar el seu passat, sinó més aviat recordar-lo, perquè senten que va ser la base que va posar els fonaments de tot el que han aconseguit, tant pel que fa a les coses materials com a les espirituals. No vull pas dir que va ser la seva millor etapa, però sí que va ser necessària. Van començar sols, amb el què van poder, sense miratges ni subsidis i, tot i que els va causar in-comoditats i privacions, no van tenir una actitud negativa, per-què sabien que estaven junts. A més van trobar un sentit al seu patiment, paraula gairebé inadmisible avui en dia. I nosaltres, els pares, en tenim la culpa.

No volem que els nostres fills passin incomoditats. Des que són petits els deixem a la porta de l’escola, perquè no caminin. Els simplifiquem totes les coses perquè no hagin de lluitar i els transmeten un missatge implícit: patir i lluitar no té cap sentit.

Davant de les incomoditats i privacions, no van tenir una actitud negativa, perquè sabien que estaven junts

Després, quan aquest nens es casen, els pares els volen resoldre tots els detalls. Si no poden fer un viatge de casament a una platja estrangera –no importa– els  seus pares pagaran el viatge; si no poden viure més en un petit apartament –no importa– els  pares els pagaran una casa o un pis més gran. I així en tot...  Ara bé, volent fer-los el camí més fàcil, en realitat aconsegueixen que sigui cada vagada més difícil, perquè arribarà el moment que el papa o la mama ja no seran allà, o, si hi són, no podran resoldre altres problemes més seriosos. Són aquells nens que juguen a casar-se, els qui a la primera dificultat en el seu matrimoni, decideixen engegar-ho tot a rodar, perquè lluitar per tirar endavant costa molt esforç, i ells no estan acostumats a lluitar. Scott Peck en el seu llibre «El camino menos viajado», comenta que la vida és difícil; un cop ho sabem, aleshores deixa de ser-ho.

La vida és un seguit de problemes: només quan s’accepten i es resolen és quan els individus creixen.

 Per això és tant important que els nostres fills aprenguin a resoldre els seus propis problemes.

Si tinguéssim consciència del mal que fem als nostres fills quan els llegim el pensament i satisfem tots els seus capricis, segurament no ho faríem. Però, a vegades, pensem que és el nostre deure. Aquests nens i joves mal acostumats... són pèssims a l’hora de sacrificar-se. I no em refereixo només als grans sacrificis, sinó a una cosa tan senzilla com cedir en la convivència diària. En un matrimoni sempre hi ha prioritats a l’hora de comprar quelcom. De qui serà la prioritat? D’ell? D’ella? Si ningú acostuma a prescindir del que els agrada, com ho faran? Aleshores, què? Arriba el divorci, és clar... per incompatibilitat de caràcters, i ja està. Problema resolt. Potser aprendran a estirar, afluixar i lluitar, abans d’arribar a un acord. Però si l’egoisme ha fet moltes arrels, no hi ha manera. Tot ve de l’egoisme, d’estar acostumat a ser el centre d’atenció, de què tota la vida giri al nostre voltant; i això, ma-lauradament, s’ensenya a casa, on es preparen els matrimonis del futur. Així que, la propera vegada que el teu fill tingui algun problema, ajuda’l si vols, però no li solucionis. No el subestimis. T’asseguro que se’n sortirà.

El bon pare diu sí quan és sí

i no quan es no.

Pares bons n’hi ha molts; bons pares, pocs. No és difícil ser un pare bo, en canvi, no hi ha res més difícil que ser un bon pare. Un cor tou... és suficient per ser un pare bo, però la voluntat més ferma i el cap més clar no són suficients per ser un bon pare.  El bon pare diu sí quan és sí i no quan es no. El pare bo només sap dir... sí. Val la pena pensar-ho uns moments.

Internet, 12 d’octubre del 2014

Xerrada amb cafè: Acompanyar els fills a l'estudi?

Quan els nostres fills i filles arriben a l'etapa de secundària creiem que ja són grans i que deixen de necessitar la nostra ajuda en l'estudi. És aquesta creença certa? Fins quan els hem d'acompanyar? I com cal fer-ho?

Totes les preguntes es podran plantejar divendres 23 d'octubre a les 15.15 en la propera xerrada en cafè a l'edifici Pi i Margall 157 a càrrec de Mª Dolors Masclans, directora pedagògica de Secundària.

Us voleu apuntar?? Feu click aquí

Xerrada amb cafè: "Rebequeries i Pataletes"

                                           

“LA REBEQUERIA ÉS UN ESPECTACLE QUE NECESSITA ESPECTADORS”...

Sovint ens preocupem per comportaments dels nostres fills en diferents situacions. La majoria de vegades, però, es tracta de comportaments normals per l’edat, tot i que no tots els infants presenten les mateixes conductes ni ens funcionen les mateixes estratègies.

La “crisi dels 3 anys”.

Les rebequeries són pròpies dels 2-3 anys. Entre els 2 i 3 anys els nens entren en l’etapa evolutiva de la “negació”: dir NO a tot. Normalment l’etapa de la negació acaba sobre els 4 anys. En aquesta edat estan intentant establir la seva individualitat, volen fer les coses com ells volen i no com se’ls hi demanen: és un signe d’independència. És aquí on comencen a aparèixer les primeres conductes agressives: les REBEQUERIES O “RABIETES”. Són normals. Solen anar dirigides als pares, sorgeixen quan es senten frustrats en no veure satisfets els seus desitjos. I comença una reacció sovint exagerada i escandalosa: plors, crits, cops de peu, tirar-se per terra, mossegades...UNA REBEQUERIA. I, moltes vegades, en llocs públics que encara ens compliquen mes les coses.

LA REBEQUERIA és un sentiment de ràbia que no saben expressar verbalment. És una manera de comunicar la seva frustració, cansament, desil·lusió o malestar quan el llenguatge encara no està prou desenvolupat. Quan li sigui  més fàcil expressar verbalment allò que sent, les rebequeries aniran desapareixen.

 Els és molt fàcil iniciar una situació que desprès no saben ni aturar ni controlar.

Fàcilment descobreixen l’efecte que te la seva rebequeria en l’entorn familiar

COM ACTUAR:

NO ens hi hem d’afrontar obertament ni adoptar actituds rígides que ho poden empitjorar.

NO utilitzar la por, amb amenaces de pèrdua d’afecte ni aparició de personatges malèfics. Donada l’etapa “màgica” en que viuen, s’ho creuen tot...

IGNORAR la rebequeria. L’extinció es produeix quan deixem de reforçar o recompensar una conducta: si a un comportament no li segueixen conseqüències de cap tipus arribarà un moment que anirà desapareixen.

SI a mantenir la calma i, el més important, no cedir en el motiu que l’ha generat i mantenir-se ferm. Els nens petits necessiten molta fermesa i claredat sobre els límits que se li marquen al seu comportament. Només aconseguirà autocontrolar-se quan primer els controlem des de fora. Unes pautes de conducta fermes i clares els ajudaran a sentir-se segurs. A mesura que va creixent i va autocontrolant-se millor podem anar-li donant llibertat.

SI a distreure’ls. Una cançó, una joguina..., un canvi d’escena els distreu fàcilment.

SI a establir rutines, hàbits i horaris regulars...està demostrat que les rebequeries són més freqüents quan els nens estan cansats, tenen gana, son, etc...

Com més cas els hi fem més durarà la rebequeria, perquè prestar atenció és un reforçant o gratificació i “repetiran”.

Quan més arrelada estigui la conducta més lenta serà l’extinció.

“Temps fora”: 1 minut per any de l’edat.

Reforç positiu: premiar de forma immediata la conducta adequada.

Prestar especial atenció quan no faci rebequeries.

Quan els nens se n’adonen que aconsegueixen el que volen amb una rebequeria tenim un “problema”.

Moltes de les rebequeries i el mal comportament que poden aparèixer més tard a l’adolescència poden tenir el seu origen a la primera infància.

BIBLIOGRAFIA.

“Berrinches, enfadós y pataletas”. Soluciones comprobadas para ayudar a tu hijo a    enfrentarse a emociones fuertes. Dr. John Pearce. Guia para padres, 15. Ed. Paidos.

 “ Estimar sense malcriar” i “ Amb amor no ni ha prou”. Nancy Samalin.

 “ Enseñe a su hijo a comportase”. C.E. Schaefer i T. Foy Digeronimo.

 “Cómo hablar para que sus hijos escuchen y cómo escuchar para que sus hijos hablen”  Adele     Faber i Elaine Mazlish.

Pinzellades Núm 42 El futbol, Escola de vida 2

 

                                             PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 42

EL FUTBOL, ESCOLA DE VIDA 2

NOTA: L’article es refereix al futbol, però evidentment es podria aplicar a altres esports. Aquesta és la segona part de l’article; aquí es parla dels valors concrets que es poden treballar amb els infants.

EL TREBALL EN EQUIP: El futbol és un esport d’equip, però si llances una pilota a un grup de nens petits, veuràs que van a la seva, apunta Jaume Cruz. Normal i sa en nens de cinc o sis anys. Han de passar per una etapa egocèntrica, però no instal·lar-s’hi. Com assenya-la Pablo Jodra, en un equip de futbol has d’aprendre a col·locarte en funció dels altres. El nen s’adona que si un company perd la posició, ell l’ha de cobrir per no encaixar un gol. I aprèn a confiar que el company farà el mateix per ell. És el valor de la disciplina i del treball en equip. Una altra gran lliçó per a la vida quan hagin de fer treballs en grup a l’escola, per exemple.

ORDRE I HIGIENE: A la Fundació Marcet, són dos valors que es treballen. Em sembla bàsic que els nens portin l’uniforme net i la samarreta per dins o que siguin ordenats al vestuari, explica Pedro Marcet, que recorda al cas d’uns pares molt agraïts perquè el fill era un desastre a casa, amb ordre i la higiene personal, i va millorar molt quan va estar amb nosaltres, recorda.

RESPECTE PELS ALTRES: El futbol és com anar a l’òpera. Però una cosa és cridar per animar l’equip i una altra insultar l’àrbitre o riure’t del contrari, diu Jaume Cruz. Un dels valors que millor es poden treballar és el respecte pels altres –considera Pablo Jodra-. Per exemple, ensenyant als nens que cuidin el llenguatge i que es dirigeixin al contrari i a l’àrbitre amb educació. 

ENCAIXAR LES FRUSTRACIONS: Cal acceptar que la vida ofereix moltes frustracions, siguin més grans o més petites. Igual que un partit de futbol, en el qual es pot perdre, ja que, com diuen els savis d’aquest esport, el rival també juga. Els pares no deixen que els fills facin sempre el que els ve de gust. Han de posar-los límits, comenta Pablo Jodra. El futbol t’ensenya a perdre, perquè abans o després perds. I, a més, t’obliga a seguir un reglament. Tens uns límits.

ASSUMIR RESPONSABILITATS: En un equip, sempre hi ha algun jugador que, bé per la tècnica o pel respecte dels companys, és líder del vestidor. Ser capaç d’assumir responsabilitats és una actitud fantàstica per a la vida. Quan un nen és escollit capità de l’equip, assumeix responsabilitats –comenta Pedro Marcet-. Per reforçar aquest valor, diem als pares que potser li poden donar més responsabilitats a casa.

LA IMPORTÀNCIA DE L’ESFORÇ: Perdono que no s’encerti en el camp, però no que no s’esforcin. Aquest va ser l’avís que va llançar Pep Guardiola als seus jugadors el 17 de juny del 2008, dia que va ser presentat com a tècnic del Barcelona. La resta és història: tres Lli-gues, dos Champions... i un futbol sublim. Esforç és una paraula que, segons l’opinió de Jaume Cruz, no està prou valorada avui dia: Vivim en una societat que, en general, prefereix recompenses ràpides. Crec que és important que els nens n’aprenguin el valor. El futbol pot ajudar en aquest sentit, perquè sense esforç no guanyes partits i la recompensa arriba al final del partit i de la temporada, després de molt de temps d’entrenament. A més, interioritzar aquest valor dóna un altre benefici interessant. Et treu la por de perdre. No pots controlar si guanyaràs o perdràs, però sí el teu esforç. En centrar-te en l’esforç, dones el millor de tu sense perdre energia en els dubtes de si guanyaràs o no.

EL MIRALL EN QUÈ ES MIREN: Els nens que estimen el futbol volen ser Messi, Cristiano o Iniesta. Veuen que aquests tenen una feina amb què es diverteixen i que estan molt ben pagats i gaudeixen de reconeixement social, as-senyala Jaume Cruz. Així que imiten els cracs dins del camp. Imiten valors com l’esperit de lluita, però també els trucs per enganyar l’àrbitre o la violència. Els jugadors professionals s’haurien d’esforçar per ser un bon exemple? Jo crec que sí –diu Pedro Marcet–, perquè el futbol també pot transmetre valors negatius. I és important evitar-ho. Segons Jaume Cruz, l’entorn dels nens copia el futbol professional. No es pot transmetre als nens que val guanyar a qualsevol preu.

LA VERITAT PER DAVANT: Frank Ordenewitz és un exdavanter alemany que amb el Werder Bremen va arribar a internacional. En un partit contra el Colònia, el 1988, va tocar la pilota amb la mà, però l’àrbitre va assenyalar córner. Davant les protestes dels jugadors del Colònia, l’àrbitre va preguntar a Ordene-witz què havia succeït. Aquest, en un acte d’honestad inusual en un camp de futbol, va reconèixer que havia estat penal. I el seu equip va perdre el partit. No s’ha de guanyar a qualsevol preu –assenyala David Fernández-. No m’agrada que els meus jugadors simulin una falta. L’engany permet un objectiu a curt termi-ni. Però no és la millor inversió a llarg termini –opina Pedro Marcet-. A la fundació els diem que una de les coses que més els ajudaran en la vida és que els altres confiïn en ells. I per això han de ser honestos.

GAUDIR DE LA VIDA: Sortiu i divertiu-vos, va recomanar Johan Cruyff, tècnic del Barça entre 1988 i 1996, als jugadors abans de disputar la final de la Copa d’Europa el 1992. I no va ser un consell dolent, perquè finalment, van aixecar la primera Copa d’Europa blau-grana. Segons el parer de Jaume Cruz, el valor de la diversió és el que millor capten els nens, sobretot els més petits, quan juguen a futbol. Poden acabar un partit i no saber qui ha guanyat. Perquè juguen per obtenir un dels plaers més grans de l’esport: diversió. Un valor que val la pena aplicar a altres esferes de la vida. En divertir-se, els nens estan plenament concentrats en el que fan. Així que jo aconsellaria als pares, per exemple, que quan el fill arribi a casa després d’un partit no li preguntin si ha guanyat sinó «T’ho has passat bé?»

TAMBÉ CAL SABER GUANYAR: Pot ser complicat gestionar l’èxit en edats precoses, explica David Fernán-dez, que treballa en una de les pedreres que més jugadors professionals genera. Els nens que juguen en les categories inferiros d’equips com el Barcelona, el Madrid o l’Espanyol han estat elegits perquè són millors que els altres. I po-den guanyar molts partits amb una gran superioritat. Per això, els ensenyen a portar amb naturalitat aquesta situació. No poden faltar al respecte als rivals encara que hagin vençut per golejada. A més, els inculquen que, per molts partits que guanyin, això no garanteix que tornin a vèncer en el següent. No guanyen perquè siguin bons, sinó perquè s’esforcen en cada partit.

José A. Rodríguez. es- La Vanguardia, 14 de juny del 2014  

Pinzellades Núm 42 El furbol, Escola de vida 2

 

                                             PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 42

EL FUTBOL, ESCOLA DE VIDA 2

NOTA: L’article es refereix al futbol, però evidentment es podria aplicar a altres esports. Aquesta és la segona part de l’article; aquí es parla dels valors concrets que es poden treballar amb els infants.

EL TREBALL EN EQUIP: El futbol és un esport d’equip, però si llances una pilota a un grup de nens petits, veuràs que van a la seva, apunta Jaume Cruz. Normal i sa en nens de cinc o sis anys. Han de passar per una etapa egocèntrica, però no instal·lar-s’hi. Com assenya-la Pablo Jodra, en un equip de futbol has d’aprendre a col·locarte en funció dels altres. El nen s’adona que si un company perd la posició, ell l’ha de cobrir per no encaixar un gol. I aprèn a confiar que el company farà el mateix per ell. És el valor de la disciplina i del treball en equip. Una altra gran lliçó per a la vida quan hagin de fer treballs en grup a l’escola, per exemple.

ORDRE I HIGIENE: A la Fundació Marcet, són dos valors que es treballen. Em sembla bàsic que els nens portin l’uniforme net i la samarreta per dins o que siguin ordenats al vestuari, explica Pedro Marcet, que recorda al cas d’uns pares molt agraïts perquè el fill era un desastre a casa, amb ordre i la higiene personal, i va millorar molt quan va estar amb nosaltres, recorda.

RESPECTE PELS ALTRES: El futbol és com anar a l’òpera. Però una cosa és cridar per animar l’equip i una altra insultar l’àrbitre o riure’t del contrari, diu Jaume Cruz. Un dels valors que millor es poden treballar és el respecte pels altres –considera Pablo Jodra-. Per exemple, ensenyant als nens que cuidin el llenguatge i que es dirigeixin al contrari i a l’àrbitre amb educació. 

ENCAIXAR LES FRUSTRACIONS: Cal acceptar que la vida ofereix moltes frustracions, siguin més grans o més petites. Igual que un partit de futbol, en el qual es pot perdre, ja que, com diuen els savis d’aquest esport, el rival també juga. Els pares no deixen que els fills facin sempre el que els ve de gust. Han de posar-los límits, comenta Pablo Jodra. El futbol t’ensenya a perdre, perquè abans o després perds. I, a més, t’obliga a seguir un reglament. Tens uns límits.

ASSUMIR RESPONSABILITATS: En un equip, sempre hi ha algun jugador que, bé per la tècnica o pel respecte dels companys, és líder del vestidor. Ser capaç d’assumir responsabilitats és una actitud fantàstica per a la vida. Quan un nen és escollit capità de l’equip, assumeix responsabilitats –comenta Pedro Marcet-. Per reforçar aquest valor, diem als pares que potser li poden donar més responsabilitats a casa.

LA IMPORTÀNCIA DE L’ESFORÇ: Perdono que no s’encerti en el camp, però no que no s’esforcin. Aquest va ser l’avís que va llançar Pep Guardiola als seus jugadors el 17 de juny del 2008, dia que va ser presentat com a tècnic del Barcelona. La resta és història: tres Lli-gues, dos Champions... i un futbol sublim. Esforç és una paraula que, segons l’opinió de Jaume Cruz, no està prou valorada avui dia: Vivim en una societat que, en general, prefereix recompenses ràpides. Crec que és important que els nens n’aprenguin el valor. El futbol pot ajudar en aquest sentit, perquè sense esforç no guanyes partits i la recompensa arriba al final del partit i de la temporada, després de molt de temps d’entrenament. A més, interioritzar aquest valor dóna un altre benefici interessant. Et treu la por de perdre. No pots controlar si guanyaràs o perdràs, però sí el teu esforç. En centrar-te en l’esforç, dones el millor de tu sense perdre energia en els dubtes de si guanyaràs o no.

EL MIRALL EN QUÈ ES MIREN: Els nens que estimen el futbol volen ser Messi, Cristiano o Iniesta. Veuen que aquests tenen una feina amb què es diverteixen i que estan molt ben pagats i gaudeixen de reconeixement social, as-senyala Jaume Cruz. Així que imiten els cracs dins del camp. Imiten valors com l’esperit de lluita, però també els trucs per enganyar l’àrbitre o la violència. Els jugadors professionals s’haurien d’esforçar per ser un bon exemple? Jo crec que sí –diu Pedro Marcet–, perquè el futbol també pot transmetre valors negatius. I és important evitar-ho. Segons Jaume Cruz, l’entorn dels nens copia el futbol professional. No es pot transmetre als nens que val guanyar a qualsevol preu.

LA VERITAT PER DAVANT: Frank Ordenewitz és un exdavanter alemany que amb el Werder Bremen va arribar a internacional. En un partit contra el Colònia, el 1988, va tocar la pilota amb la mà, però l’àrbitre va assenyalar córner. Davant les protestes dels jugadors del Colònia, l’àrbitre va preguntar a Ordene-witz què havia succeït. Aquest, en un acte d’honestad inusual en un camp de futbol, va reconèixer que havia estat penal. I el seu equip va perdre el partit. No s’ha de guanyar a qualsevol preu –assenyala David Fernández-. No m’agrada que els meus jugadors simulin una falta. L’engany permet un objectiu a curt termi-ni. Però no és la millor inversió a llarg termini –opina Pedro Marcet-. A la fundació els diem que una de les coses que més els ajudaran en la vida és que els altres confiïn en ells. I per això han de ser honestos.

GAUDIR DE LA VIDA: Sortiu i divertiu-vos, va recomanar Johan Cruyff, tècnic del Barça entre 1988 i 1996, als jugadors abans de disputar la final de la Copa d’Europa el 1992. I no va ser un consell dolent, perquè finalment, van aixecar la primera Copa d’Europa blau-grana. Segons el parer de Jaume Cruz, el valor de la diversió és el que millor capten els nens, sobretot els més petits, quan juguen a futbol. Poden acabar un partit i no saber qui ha guanyat. Perquè juguen per obtenir un dels plaers més grans de l’esport: diversió. Un valor que val la pena aplicar a altres esferes de la vida. En divertir-se, els nens estan plenament concentrats en el que fan. Així que jo aconsellaria als pares, per exemple, que quan el fill arribi a casa després d’un partit no li preguntin si ha guanyat sinó «T’ho has passat bé?»

TAMBÉ CAL SABER GUANYAR: Pot ser complicat gestionar l’èxit en edats precoses, explica David Fernán-dez, que treballa en una de les pedreres que més jugadors professionals genera. Els nens que juguen en les categories inferiros d’equips com el Barcelona, el Madrid o l’Espanyol han estat elegits perquè són millors que els altres. I po-den guanyar molts partits amb una gran superioritat. Per això, els ensenyen a portar amb naturalitat aquesta situació. No poden faltar al respecte als rivals encara que hagin vençut per golejada. A més, els inculquen que, per molts partits que guanyin, això no garanteix que tornin a vèncer en el següent. No guanyen perquè siguin bons, sinó perquè s’esforcen en cada partit.

José A. Rodríguez. es- La Vanguardia, 14 de juny del 2014