Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PINZELLADES. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PINZELLADES. Mostrar tots els missatges

dimarts, 6 de juny del 2017

Avis i Educació.


Número 49


La situació de les famílies d'avui requereix d’ajuts externs que tenen a veure amb la dificultat per la conciliació entre la vida laboral i familiar. El paper dels avis ha esdevingut clau en molts nuclis familiars i ha donat noves circumstàncies a un fet que, fins ara, ja es produïa com és la seva participació en l'educació dels nens. L’experiència a molts centres des de fa ja anys és que, moltes vegades, els infants tenen més tracte amb els seus avis, que els deixen o els van a recollir a l’escola i passen la tarda amb ells, que no pas amb els pares.
Aquesta realitat s’ha analitzat des de l’Escola Pia de Catalunya, estudiant les variables de tractament i informació a aquest col·lectiu i, també, com influeix la situació en els propis nens. En aquest sentit s’han iniciat experiències pilot, com ara a l’Escola Pia Balmes, amb sessions de portes obertes específiques per avis, avies i també als cangurs. “S’ha de partir de la base que la responsabilitat educativa pertany als pares”, explica el director de Balmes, Joan Vila. “Tot i que la vida de vegades no permet triar s’ha de partir del fet que el paper dels avis ha de ser d'ajuda, no de substitució dels progenitors en aquest àmbit.”
Segons Vila “cal entendre que els avis i avies com a educadors tenen un paper més tolerant que els pares. La causa d'aquest rol cal buscar-la en l'estadi personal en què es troben.”
Acords BÀSICS i COINCIDENTS entre pares i avis:

j Alimentació. k Dormir. l Veure la televisió.
m Jocs. n Transmissió de creences.

Per evitar conflictes, assegura el director de Balmes, “convé assegurar que el model educatiu d'avis i pares sigui coincident. Això comença amb uns acords bàsics respecte a 5 aspectes operatius com ara l’alimentació, el dormir, veure la televisió, els jocs i la transmissió de creences.”
De tota manera, destaca Vila “el paper dels avis i àvies és molt ric des del punt de vista educatiu ja que ajuden en la socialització dels nens i nenes, són una referència diferent i complementària del que representen els pares i l'experiència viscuda i reflexionada són un tresor que poden oferir als infants.”
Un avi o avia que té cura del seu net “li pot aportar tolerància, capacitat d'escolta, comprensió, atenció (en té cura), i orientació (l'ajuda i l'anima en el seu esforç diari per créixer). També l'acompanya i juga amb ell (temps), l'educa aportant experiències de la pròpia vida (valors), li aporta informació sobre les tradicions, sobre la identitat de la seva família, de la seva història i, finalment, informació i experiència sobre el cicle de la vida.” Però aquesta relació intergeneracional també té uns beneficis molt importants per als avis i àvies. “Els manté actius i ells es senten útils i valorats” rebla Joan Vila, que ha elaborat un decàleg de consells per avis i avies per ser un bon agent educatiu.



10 CONSELLS PERQUÈ UN AVI/A SIGUI UN BON AGENT EDUCATIU
1. Reforçar sempre els criteris educatius dels pares sense establir, en cap moment, discrepàncies.
2. No fer o dir res que pugui deteriorar la imatge dels pares.
3. No estar en primera línia, ni voler-hi. Per tant res de protagonismes excessius.
4. Màxim respecte, davant els nets, de la unitat familiar que formen els seus fills.
5. No interferir mai quan els pares estan sancionant.
6. Si fan regals als nets, demanar l’acord dels pares.
7. Poden ser grans narradors d’històries. Històries de vida o simplement contes en els que poden fer sortir valors positius, virtuts, mostrant, sense imposar, uns valors.
8. La casa dels avis estarà sempre oberta pels seus nets, i han de procurar que sigui un lloc agradable.
9. A casa els avis, però, han d’exigir el compliment d’unes normes de convivència.
10. Hauran de saber disposar de temps per crear els llaços afectius amb els seus nets, jugant amb ells, demanant ajuda a l’adolescent,...

dimarts, 31 de gener del 2017

Pinzellades 48: Així no aprenen Part 1


“Així no aprenen” 1
Professors i psicòlegs identifiquen deu conductes dels pares que entorpeixen l’educació dels nens

La majoria de pares i mares concedeix molta rellevància als estudis dels fills i prova d’implicar-s’hi. Però mestres i psicòlegs asseguren que no sempre tenen clar quin és el seu paper en l’aprenentatge escolar i de vegades adopten actituds que acaben perjudicant l’educació dels fills.



ESTUDIAR AMB ELLS
Ser pare i mestre alhora crea conflictes i dependència
“Arriben els primers deures escolars i el pare i la mare són allà, al seu costat; els deures són de la criatura, no de la família; el deure de la família és vetllar perquè el nen tingui espai i temps per fer les seves tasques i, si són molt petits, facilitar l’organització del temps”, explica María Jesús Comellas, professo-ra de la UAB a la facultat de Ciències de l’ Educació i psicòloga especialitzada en les relacions família-escola. Benjamí Monte-negro, de l’ Equip Psicològic del Desenvolupament de l’Individu, diu que el paper dels pares és el d’auditors: “Han de controlar que la feina estigui feta, però no entrar en el contingut perquè es tracta que les tasques les facin els nens i així treballar la seva autonomia”. Això no significa que si el nen planteja algun dubte no se li donin pistes o eines per resoldre’l. Diuen els experts que fer de mestres i pares alhora només porta problemes: crea conflictes familiars diaris i genera dependència, perquè els nens s’acostumen que hi hagi algú a sobre d’ells per treballar. I si la criatura té dificultats d’aprenentatge o necessita reforç, el consell és buscar un professor particular.

SOLUCIONAR-LOS-HO TOT
Resoldre les seves badades dificulta la maduració
“Els nens han d’aprendre a organitzar-se i a resoldre els seus problemes, a qualsevol edat, i no s’ha d’enviar ningú corrent a comprar tinta d’impressora al vespre perquè l’endemà ha de lliurar un treball ni portar-li a l’escola el llibre o l’entrepà que s’ha oblidat a casa; si els pares els solucionen tot ‘amb tal que estu-diïn’, no maduren, no assumeixen les seves responsabilitats ni aprenen a ser autònoms”, coincideixen Comellas i Montenegro.

CENTRAR-HO TOT EN L’ESTUDI
Fer de la formació l’eix de la vida familiar fa malbé la relació
Els educadors asseguren que una frase molt reiterada dels estudiants és “als pares només els interessa si estudio, les altres coses no els importen gens”. “Quan ho focalitzes tot en els estudis, quan el primer que li preguntes al fill a la porta de l’escola és quins deures té o quina nota li han posat en comptes de com li ha anat el dia, o amb qui s’ha relacionat, transmets que t’interessa l’aprenen-tatge, no la persona”, diu Comellas. I agrega que el mateix passa quan s’allibera de tasques domèstiques el fill universitari perquè “la seva feina és estudiar”. “Aquella persona ha de viure, ha de saber organitzar-se, tenir habilitats domèstiques i saber relacionar-se, i d’això de vegades no ens n’ocupem, ni ens interessem per la vida emocional i relacional dels fills”, emfatitza la psicòloga.

VOLER GENIS
Sobreestimular sovint provoca l’efecte contrari
Els mestres expliquen que una pràctica molt habitual en les famílies és sobreestimular els nens. “Tots volen un fill geni i els omplen el bressol d’artefactes, abusen de jocs didàctics, s’afanyen perquè aprenguin moltes coses i com més aviat millor, i aquesta sobreestimulació no només no influeix en una evolució cognitiva més ràpida sinó que sovint té efectes contraproduents en forma de problemes d’atenció o de falta de concentració”, explica Joan Domènech, mestre de l’ escola Fructuós Gelabert de Barcelona.
Aquesta impaciència respecte a l’aprenentatge provoca, segons els psicòlegs, que els pares es desesperin davant les primeres dificultats en els estudis o vis-quin com un fracàs els primers mals resultats, sense tenir en compte que l’educació és un procés a llarg termini i que el que els nens necessiten per aprendre és paciència i ànim. “Els pares no haurien de considerar els mals resultats com un fracàs perquè això redueix l’autoestima dels fills i incapacita cada vegada més els uns i els altres”, adverteixen.

Mayte Rius. La Vanguardia,

13 de setembre del 2016 

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Pinzellades Núm. 44: Internet - Xarxes Socials - Telefonia Mòbil

 
 
  PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 44
 
INTERNET – XARXES SOCIALS – TELEFONIA MÒBIL
 
 Els continus avenços tecnològics, que ens enlluernen dia a dia, estan relacionats directament amb els canvis que la societat actual està vivint. Aquest canvis afecten a totes les vessants del coneixement, canvien les regles i les formes de comunicació entre persones, creant “noves societats” del coneixement. Aquestes novetats de la tecnologia avancen a un ritme difícil de seguir i ens adonem que obren unes possibilitats enormes en tots els àmbits de la vida de les persones; provoquen canvis molt marcats en la vida de les persones i de la societat (a vegades, fins i tot creen angoixes).

Aquesta incidència en la vida dels homes i de les dones es dóna en tots els àmbits; i també, evidentment en els àmbits culturals, formatius i educatius. Per tant els nostres fills i filles vénen a un món diferent del món on vam arribar els grans. Un món amb una capacitat de difusió tant espectacular que ens costa d’abarcar-lo. Hi ha qui diu que totes les xarxes juntes arriben a uns 1.500 milions d’usuaris (més que qualsevol país!).

I tot i que alguns intentin viure’n al marge, aquest món virtual ens acaba afectant a tots d’una forma directa o indirecta. Els mòbils han deixat de ser uns simples telèfons per passar a ser una eina de comunicació global, instantània i total, perquè per-meten connectar-se, comunicar-se, accedir a tota mena d’informacions, crear, gaudir, instruir-se, treballar,... jugar.

Ara bé, com a pares i mares, com a educadors, també ens planteja nous reptes, noves maneres d’educar, de formar. No podem oblidar, i ho hem de tenir molt present els PERILLS REALS pels nostres fills i filles, que circulen a través de les ones, de les fibres, dels cables. Sense ser alarmistes, cal ponderar acuradament l’ús que fem, l’ús que en poden fer els nens. 
Vegem-ne alguns:

- A les xarxes hi ha amenaces, mobbing, bulling o assetjaments.

- Les xarxes de comunicació poden conduir-nos a un aïllament social.

- A vegades, tanta informació, tanta xarxa, tants... porta a una apatia, un desinterès en els més petits, a una desinformació.

- Tot aquest món tecnològic ens porta (una cosa més!) a un consumisme frenètic, que en comptes d’omplir ens deixa del tot insatisfets.

- Les xarxes afavoreixen, o si voleu no impedeixen, l’anonimat, les suplantacions, les calúmnies,... i àdhuc les estafes.

- A vegades, podem tenir la sensació que compta més la vida virtual que la real, la del dia a dia, la de la proximitat.

- No podem ignorar que a través d’aquests canals oberts poden passar tota mena de coses, de continguts, com la pornografia, la pederàstia, l’assetjament, els missatges distorsionats (per exemple, sobre l’anorèxia), l’odi per alguns grups, religions, races, socials... enganys, estafes, mentides sobre fets o persones,... imatges o textos de difusió immediata (potser en un altre moment la persona interessada se’n penedeix), ...

- I no oblidem mai, que malgrat tots els missatges de la publicitat i malgrat totes les grans coses que afavoreixen, no deixa de ser un negoci per a unes empreses que any a any inflen els seus beneficis astronòmics a costa de l’economia de molts.

- I també que gràcies a les dades privades que publica la gent de forma gratuïta en les seves xarxes socials les empreses en treuen profit econòmic; nosaltres els fem la feina quan expliquem els nostres gustos i aficions, i ells ho poden vendre a les marques més potents perquè facin campanyes ben orientades de productes per segments de consumidors.
En qualsevol cas sempre hauríem d’apostar pels valors de vida, de felicitat, de creixement i evitar els perills, i per això oferim unes pautes, que no són úniques, ni són exhaustives, però que ens haurien d’ajudar la nostra reflexió.
PAUTES: 

1.  No publiquis res del què te’n puguis penedir un altre dia. I ensenya als teus fills a fer-ho. No cal donar més informació del compte.
2. Cal ser-hi a les xarxes socials i no prohibir-ho als fills, perquè ells si volen, ho faran d’amagat.
3. Formar-se adequadament i de forma més o menys continuada.
4. Donar exemple d’aquells valors, d’aquelles maneres de fer que més s’adiuen amb la nostra manera de pensar.
5. Controlar el número d’hores que els infants dediquen a les xarxes; potser seria bo tenir un ordinador o un mòbil públic per la família fins que els usuaris no siguin responsables.
6. Estar al cas dels nostres fills i filles en aquest àmbit; descobrir si els nostres nens si canvien d’hàbits, d’actituds, i/o de notes.
7. No faltar el respecte, en cap cas, ni deixar-se portar per les xafarderies, que no aporten res de valor. I ensenyar els infants a mantenir el respecte per tot i per tothom. 
8. No amagar els meus defectes a la xarxa. Enmig d’un món cada vegada més mogut per l’aparença cal ser més autèntics. I vetllar per valors com ara l’autoestima, la sinceritat, l’autenticitat... (Per exemple: no vulguis fer una paella per publicar-la al Facebook, sinó perquè et ve de gust, perquè esteu en família).
9. Fer coses junts, amb el mòbil, amb l’ordinador,... Eduquem amb les noves tecnologies.
10. Ensenyar a “apagar”. Hi ha moltes coses fantàstiques a fer junts: excursions, joc de taula, àpats de família o d’amics, pel·lícules, esports, llibres,...
11. Fer servir el mòbil o altre estris tecnològics per totes aquelles coses que consideren positives i útils.
12. Controlar-ho tot, segons l’edat, tot educant. Pensem a quina edat ha de tenir mòbil, ordinador, tauleta,... segons les necessitats, la formació, la maduresa,...

I per acabar, podríem fer servir aquell exemple que potser ja coneixeu. Oi que tots els pares i mares voleu la millor alimentació pels seus fills? La més sana? La que aporta més salut? La que eviti malalties? La que ajudi a créixer? I per l’esperit... val qualsevol cosa? Poden consumir sense control? En qualsevol moment? Això que es pot aplicar als llibres, el cinema, la tele, els jocs, internet,... ens hauria de fer reflexionar, perquè si nosaltres no ho vetllem, altres sí que ho faran a través de les xarxes i potser no de la manera que nosaltres no voldríem. 
Jesús Bosom, educador escolapi
Jaume Orriols, Enginyer Informàtic de Sistemes, Community Manager i Social Media

Pinzellades Núm. 44: Internet - Xarxes Socials - Telefonia Mòbil




 
 PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 44

 INTERNET – XARXES SOCIALS – TELEFONIA MÒBIL


Els continus avenços tecnològics, que ens enlluernen dia a dia, estan relacionats directament amb els canvis que la societat actual està vivint. Aquest canvis afecten a totes les vessants del coneixement, canvien les regles i les formes de comunicació entre persones, creant “noves societats” del coneixement. Aquestes novetats de la tecnologia avancen a un ritme difícil de seguir i ens adonem que obren unes possibilitats enormes en tots els àmbits de la vida de les persones; provoquen canvis molt marcats en la vida de les persones i de la societat (a vegades, fins i tot creen angoixes).
Aquesta incidència en la vida dels homes i de les dones es dóna en tots els àmbits; i també, evidentment en els àmbits culturals, formatius i educatius. Per tant els nostres fills i filles vénen a un món diferent del món on vam arribar els grans. Un món amb una capacitat de difusió tant espectacular que ens costa d’abarcar-lo. Hi ha qui diu que totes les xarxes juntes arriben a uns 1.500 milions d’usuaris (més que qualsevol país!).
I tot i que alguns intentin viure’n al marge, aquest món virtual ens acaba afectant a tots d’una forma directa o indirecta. Els mòbils han deixat de ser uns simples telèfons per passar a ser una eina de comunicació global, instantània i total, perquè per-meten connectar-se, comunicar-se, accedir a tota mena d’informacions, crear, gaudir, instruir-se, treballar,... jugar.
Ara bé, com a pares i mares, com a educadors, també ens planteja nous reptes, noves maneres d’educar, de formar. No podem oblidar, i ho hem de tenir molt present els PERILLS REALS pels nostres fills i filles, que circulen a través de les ones, de les fibres, dels cables. Sense ser alarmistes, cal ponderar acuradament l’ús que fem, l’ús que en poden fer els nens. 

Vegem-ne alguns:

- A les xarxes hi ha amenaces, mobbing, bulling o assetjaments.
- Les xarxes de comunicació poden conduir-nos a un aïllament social.
- A vegades, tanta informació, tanta xarxa, tants... porta a una apatia, un desinterès en els més petits, a una desinformació.
- Tot aquest món tecnològic ens porta (una cosa més!) a un consumisme frenètic, que en comptes d’omplir ens deixa del tot insatisfets.
- Les xarxes afavoreixen, o si voleu no impedeixen, l’anonimat, les suplantacions, les calúmnies,... i àdhuc les estafes.
- A vegades, podem tenir la sensació que compta més la vida virtual que la real, la del dia a dia, la de la proximitat.
- No podem ignorar que a través d’aquests canals oberts poden passar tota mena de coses, de continguts, com la pornografia, la pederàstia, l’assetjament, els missatges distorsionats (per exemple, sobre l’anorèxia), l’odi per alguns grups, religions, races, socials... enganys, estafes, mentides sobre fets o persones,... imatges o textos de difusió immediata (potser en un altre moment la persona interessada se’n penedeix), ...
- I no oblidem mai, que malgrat tots els missatges de la publicitat i malgrat totes les grans coses que afavoreixen, no deixa de ser un negoci per a unes empreses que any a any inflen els seus beneficis astronòmics a costa de l’economia de molts.
- I també que gràcies a les dades privades que publica la gent de forma gratuïta en les seves xarxes socials les empreses en treuen profit econòmic; nosaltres els fem la feina quan expliquem els nostres gustos i aficions, i ells ho poden vendre a les marques més potents perquè facin campanyes ben orientades de productes per segments de consumidors.


En qualsevol cas sempre hauríem d’apostar pels valors de vida, de felicitat, de creixement i evitar els perills, i per això oferim unes pautes, que no són úniques, ni són exhaustives, però que ens haurien d’ajudar la nostra reflexió.

PAUTES: 

1.  No publiquis res del què te’n puguis penedir un altre dia. I ensenya als teus fills a fer-ho. No cal donar més informació del compte.
2. Cal ser-hi a les xarxes socials i no prohibir-ho als fills, perquè ells si volen, ho faran d’amagat.
3. Formar-se adequadament i de forma més o menys continuada.
4. Donar exemple d’aquells valors, d’aquelles maneres de fer que més s’adiuen amb la nostra manera de pensar.
5. Controlar el número d’hores que els infants dediquen a les xarxes; potser seria bo tenir un ordinador o un mòbil públic per la família fins que els usuaris no siguin responsables.
6. Estar al cas dels nostres fills i filles en aquest àmbit; descobrir si els nostres nens si canvien d’hàbits, d’actituds, i/o de notes.
7. No faltar el respecte, en cap cas, ni deixar-se portar per les xafarderies, que no aporten res de valor. I ensenyar els infants a mantenir el respecte per tot i per tothom. 
8. No amagar els meus defectes a la xarxa. Enmig d’un món cada vegada més mogut per l’aparença cal ser més autèntics. I vetllar per valors com ara l’autoestima, la sinceritat, l’autenticitat... (Per exemple: no vulguis fer una paella per publicar-la al Facebook, sinó perquè et ve de gust, perquè esteu en família).
9. Fer coses junts, amb el mòbil, amb l’ordinador,... Eduquem amb les noves tecnologies.
10. Ensenyar a “apagar”. Hi ha moltes coses fantàstiques a fer junts: excursions, joc de taula, àpats de família o d’amics, pel·lícules, esports, llibres,...
11. Fer servir el mòbil o altre estris tecnològics per totes aquelles coses que consideren positives i útils.
12. Controlar-ho tot, segons l’edat, tot educant. Pensem a quina edat ha de tenir mòbil, ordinador, tauleta,... segons les necessitats, la formació, la maduresa,...


I per acabar, podríem fer servir aquell exemple que potser ja coneixeu. Oi que tots els pares i mares voleu la millor alimentació pels seus fills? La més sana? La que aporta més salut? La que eviti malalties? La que ajudi a créixer? I per l’esperit... val qualsevol cosa? Poden consumir sense control? En qualsevol moment? Això que es pot aplicar als llibres, el cinema, la tele, els jocs, internet,... ens hauria de fer reflexionar, perquè si nosaltres no ho vetllem, altres sí que ho faran a través de les xarxes i potser no de la manera que nosaltres no voldríem. 

Jesús Bosom, educador escolapi
Jaume Orriols, Enginyer Informàtic de Sistemes, Community Manager i Social Media.

dimarts, 20 d’octubre del 2015

Pinzellades Núm. 43: Ser uns bons pares.

PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 43

SER UNS BONS PARES


Pot ser que els teus pares o els teus avis t’hagin explicat la història sobre les dificultats que van tenir quan es van casar; no tenien ni diners ni ajudes de cap mena. A mi m’ha tocat i els sento parlar d’aquest passat amb un cert orgull, per tirar endavant sols, amb el seu valor i amb l’ajuda de tots dos. Són matri-monis sòlids, fonamentats en l’amor de l’un per l’altre, en la convicció que tota empresa implica esforç, i no hi ha cap em-presa més gran ni més difícil que un bon matrimoni. No volen oblidar el seu passat, sinó més aviat recordar-lo, perquè senten que va ser la base que va posar els fonaments de tot el que han aconseguit, tant pel que fa a les coses materials com a les espirituals. No vull pas dir que va ser la seva millor etapa, però sí que va ser necessària. Van començar sols, amb el què van poder, sense miratges ni subsidis i, tot i que els va causar in-comoditats i privacions, no van tenir una actitud negativa, per-què sabien que estaven junts. A més van trobar un sentit al seu patiment, paraula gairebé inadmisible avui en dia. I nosaltres, els pares, en tenim la culpa.
No volem que els nostres fills passin incomoditats. Des que són petits els deixem a la porta de l’escola, perquè no caminin. Els simplifiquem totes les coses perquè no hagin de lluitar i els transmeten un missatge implícit: patir i lluitar no té cap sentit.

Davant de les incomoditats i privacions, no van tenir una actitud negativa, perquè sabien que estaven junts

Després, quan aquest nens es casen, els pares els volen resoldre tots els detalls. Si no poden fer un viatge de casament a una platja estrangera –no importa– els  seus pares pagaran el viatge; si no poden viure més en un petit apartament –no importa– els  pares els pagaran una casa o un pis més gran. I així en tot...  Ara bé, volent fer-los el camí més fàcil, en realitat aconsegueixen que sigui cada vagada més difícil, perquè arribarà el moment que el papa o la mama ja no seran allà, o, si hi són, no podran resoldre altres problemes més seriosos. Són aquells nens que juguen a casar-se, els qui a la primera dificultat en el seu matrimoni, decideixen engegar-ho tot a rodar, perquè lluitar per tirar endavant costa molt esforç, i ells no estan acostumats a lluitar. Scott Peck en el seu llibre «El camino menos viajado», comenta que la vida és difícil; un cop ho sabem, aleshores deixa de ser-ho.

La vida és un seguit de problemes: només quan s’accepten i es resolen és quan els individus creixen.

 Per això és tant important que els nostres fills aprenguin a resoldre els seus propis problemes.
Si tinguéssim consciència del mal que fem als nostres fills quan els llegim el pensament i satisfem tots els seus capricis, segurament no ho faríem. Però, a vegades, pensem que és el nostre deure. Aquests nens i joves mal acostumats... són pèssims a l’hora de sacrificar-se. I no em refereixo només als grans sacrificis, sinó a una cosa tan senzilla com cedir en la convivència diària. En un matrimoni sempre hi ha prioritats a l’hora de comprar quelcom. De qui serà la prioritat? D’ell? D’ella? Si ningú acostuma a prescindir del que els agrada, com ho faran? Aleshores, què? Arriba el divorci, és clar... per incompatibilitat de caràcters, i ja està. Problema resolt. Potser aprendran a estirar, afluixar i lluitar, abans d’arribar a un acord. Però si l’egoisme ha fet moltes arrels, no hi ha manera. Tot ve de l’egoisme, d’estar acostumat a ser el centre d’atenció, de què tota la vida giri al nostre voltant; i això, ma-lauradament, s’ensenya a casa, on es preparen els matrimonis del futur. Així que, la propera vegada que el teu fill tingui algun problema, ajuda’l si vols, però no li solucionis. No el subestimis. T’asseguro que se’n sortirà.

El bon pare diu sí quan és sí
i no quan es no.

Pares bons n’hi ha molts; bons pares, pocs. No és difícil ser un pare bo, en canvi, no hi ha res més difícil que ser un bon pare. Un cor tou... és suficient per ser un pare bo, però la voluntat més ferma i el cap més clar no són suficients per ser un bon pare.  El bon pare diu sí quan és sí i no quan es no. El pare bo només sap dir... sí. Val la pena pensar-ho uns moments.
Internet, 12 d’octubre del 2014


Pinzellades Núm 43: Ser uns bons pares.

PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 43

SER UNS BONS PARES



Pot ser que els teus pares o els teus avis t’hagin explicat la història sobre les dificultats que van tenir quan es van casar; no tenien ni diners ni ajudes de cap mena. A mi m’ha tocat i els sento parlar d’aquest passat amb un cert orgull, per tirar endavant sols, amb el seu valor i amb l’ajuda de tots dos. Són matri-monis sòlids, fonamentats en l’amor de l’un per l’altre, en la convicció que tota empresa implica esforç, i no hi ha cap em-presa més gran ni més difícil que un bon matrimoni. No volen oblidar el seu passat, sinó més aviat recordar-lo, perquè senten que va ser la base que va posar els fonaments de tot el que han aconseguit, tant pel que fa a les coses materials com a les espirituals. No vull pas dir que va ser la seva millor etapa, però sí que va ser necessària. Van començar sols, amb el què van poder, sense miratges ni subsidis i, tot i que els va causar in-comoditats i privacions, no van tenir una actitud negativa, per-què sabien que estaven junts. A més van trobar un sentit al seu patiment, paraula gairebé inadmisible avui en dia. I nosaltres, els pares, en tenim la culpa.
No volem que els nostres fills passin incomoditats. Des que són petits els deixem a la porta de l’escola, perquè no caminin. Els simplifiquem totes les coses perquè no hagin de lluitar i els transmeten un missatge implícit: patir i lluitar no té cap sentit.

Davant de les incomoditats i privacions, no van tenir una actitud negativa, perquè sabien que estaven junts

Després, quan aquest nens es casen, els pares els volen resoldre tots els detalls. Si no poden fer un viatge de casament a una platja estrangera –no importa– els  seus pares pagaran el viatge; si no poden viure més en un petit apartament –no importa– els  pares els pagaran una casa o un pis més gran. I així en tot...  Ara bé, volent fer-los el camí més fàcil, en realitat aconsegueixen que sigui cada vagada més difícil, perquè arribarà el moment que el papa o la mama ja no seran allà, o, si hi són, no podran resoldre altres problemes més seriosos. Són aquells nens que juguen a casar-se, els qui a la primera dificultat en el seu matrimoni, decideixen engegar-ho tot a rodar, perquè lluitar per tirar endavant costa molt esforç, i ells no estan acostumats a lluitar. Scott Peck en el seu llibre «El camino menos viajado», comenta que la vida és difícil; un cop ho sabem, aleshores deixa de ser-ho.

La vida és un seguit de problemes: només quan s’accepten i es resolen és quan els individus creixen.

 Per això és tant important que els nostres fills aprenguin a resoldre els seus propis problemes.
Si tinguéssim consciència del mal que fem als nostres fills quan els llegim el pensament i satisfem tots els seus capricis, segurament no ho faríem. Però, a vegades, pensem que és el nostre deure. Aquests nens i joves mal acostumats... són pèssims a l’hora de sacrificar-se. I no em refereixo només als grans sacrificis, sinó a una cosa tan senzilla com cedir en la convivència diària. En un matrimoni sempre hi ha prioritats a l’hora de comprar quelcom. De qui serà la prioritat? D’ell? D’ella? Si ningú acostuma a prescindir del que els agrada, com ho faran? Aleshores, què? Arriba el divorci, és clar... per incompatibilitat de caràcters, i ja està. Problema resolt. Potser aprendran a estirar, afluixar i lluitar, abans d’arribar a un acord. Però si l’egoisme ha fet moltes arrels, no hi ha manera. Tot ve de l’egoisme, d’estar acostumat a ser el centre d’atenció, de què tota la vida giri al nostre voltant; i això, ma-lauradament, s’ensenya a casa, on es preparen els matrimonis del futur. Així que, la propera vegada que el teu fill tingui algun problema, ajuda’l si vols, però no li solucionis. No el subestimis. T’asseguro que se’n sortirà.

El bon pare diu sí quan és sí
i no quan es no.

Pares bons n’hi ha molts; bons pares, pocs. No és difícil ser un pare bo, en canvi, no hi ha res més difícil que ser un bon pare. Un cor tou... és suficient per ser un pare bo, però la voluntat més ferma i el cap més clar no són suficients per ser un bon pare.  El bon pare diu sí quan és sí i no quan es no. El pare bo només sap dir... sí. Val la pena pensar-ho uns moments.
Internet, 12 d’octubre del 2014



dimarts, 6 d’octubre del 2015

Pinzellades Núm 42 El futbol, Escola de vida 2

 

                                             PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 42

EL FUTBOL, ESCOLA DE VIDA 2

NOTA: L’article es refereix al futbol, però evidentment es podria aplicar a altres esports. Aquesta és la segona part de l’article; aquí es parla dels valors concrets que es poden treballar amb els infants.


EL TREBALL EN EQUIP: El futbol és un esport d’equip, però si llances una pilota a un grup de nens petits, veuràs que van a la seva, apunta Jaume Cruz. Normal i sa en nens de cinc o sis anys. Han de passar per una etapa egocèntrica, però no instal·lar-s’hi. Com assenya-la Pablo Jodra, en un equip de futbol has d’aprendre a col·locarte en funció dels altres. El nen s’adona que si un company perd la posició, ell l’ha de cobrir per no encaixar un gol. I aprèn a confiar que el company farà el mateix per ell. És el valor de la disciplina i del treball en equip. Una altra gran lliçó per a la vida quan hagin de fer treballs en grup a l’escola, per exemple.
ORDRE I HIGIENE: A la Fundació Marcet, són dos valors que es treballen. Em sembla bàsic que els nens portin l’uniforme net i la samarreta per dins o que siguin ordenats al vestuari, explica Pedro Marcet, que recorda al cas d’uns pares molt agraïts perquè el fill era un desastre a casa, amb ordre i la higiene personal, i va millorar molt quan va estar amb nosaltres, recorda.
RESPECTE PELS ALTRES: El futbol és com anar a l’òpera. Però una cosa és cridar per animar l’equip i una altra insultar l’àrbitre o riure’t del contrari, diu Jaume Cruz. Un dels valors que millor es poden treballar és el respecte pels altres –considera Pablo Jodra-. Per exemple, ensenyant als nens que cuidin el llenguatge i que es dirigeixin al contrari i a l’àrbitre amb educació. 
ENCAIXAR LES FRUSTRACIONS: Cal acceptar que la vida ofereix moltes frustracions, siguin més grans o més petites. Igual que un partit de futbol, en el qual es pot perdre, ja que, com diuen els savis d’aquest esport, el rival també juga. Els pares no deixen que els fills facin sempre el que els ve de gust. Han de posar-los límits, comenta Pablo Jodra. El futbol t’ensenya a perdre, perquè abans o després perds. I, a més, t’obliga a seguir un reglament. Tens uns límits.
ASSUMIR RESPONSABILITATS: En un equip, sempre hi ha algun jugador que, bé per la tècnica o pel respecte dels companys, és líder del vestidor. Ser capaç d’assumir responsabilitats és una actitud fantàstica per a la vida. Quan un nen és escollit capità de l’equip, assumeix responsabilitats –comenta Pedro Marcet-. Per reforçar aquest valor, diem als pares que potser li poden donar més responsabilitats a casa.
LA IMPORTÀNCIA DE L’ESFORÇ: Perdono que no s’encerti en el camp, però no que no s’esforcin. Aquest va ser l’avís que va llançar Pep Guardiola als seus jugadors el 17 de juny del 2008, dia que va ser presentat com a tècnic del Barcelona. La resta és història: tres Lli-gues, dos Champions... i un futbol sublim. Esforç és una paraula que, segons l’opinió de Jaume Cruz, no està prou valorada avui dia: Vivim en una societat que, en general, prefereix recompenses ràpides. Crec que és important que els nens n’aprenguin el valor. El futbol pot ajudar en aquest sentit, perquè sense esforç no guanyes partits i la recompensa arriba al final del partit i de la temporada, després de molt de temps d’entrenament. A més, interioritzar aquest valor dóna un altre benefici interessant. Et treu la por de perdre. No pots controlar si guanyaràs o perdràs, però sí el teu esforç. En centrar-te en l’esforç, dones el millor de tu sense perdre energia en els dubtes de si guanyaràs o no.
EL MIRALL EN QUÈ ES MIREN: Els nens que estimen el futbol volen ser Messi, Cristiano o Iniesta. Veuen que aquests tenen una feina amb què es diverteixen i que estan molt ben pagats i gaudeixen de reconeixement social, as-senyala Jaume Cruz. Així que imiten els cracs dins del camp. Imiten valors com l’esperit de lluita, però també els trucs per enganyar l’àrbitre o la violència. Els jugadors professionals s’haurien d’esforçar per ser un bon exemple? Jo crec que sí –diu Pedro Marcet–, perquè el futbol també pot transmetre valors negatius. I és important evitar-ho. Segons Jaume Cruz, l’entorn dels nens copia el futbol professional. No es pot transmetre als nens que val guanyar a qualsevol preu.
LA VERITAT PER DAVANT: Frank Ordenewitz és un exdavanter alemany que amb el Werder Bremen va arribar a internacional. En un partit contra el Colònia, el 1988, va tocar la pilota amb la mà, però l’àrbitre va assenyalar córner. Davant les protestes dels jugadors del Colònia, l’àrbitre va preguntar a Ordene-witz què havia succeït. Aquest, en un acte d’honestad inusual en un camp de futbol, va reconèixer que havia estat penal. I el seu equip va perdre el partit. No s’ha de guanyar a qualsevol preu –assenyala David Fernández-. No m’agrada que els meus jugadors simulin una falta. L’engany permet un objectiu a curt termi-ni. Però no és la millor inversió a llarg termini –opina Pedro Marcet-. A la fundació els diem que una de les coses que més els ajudaran en la vida és que els altres confiïn en ells. I per això han de ser honestos.
GAUDIR DE LA VIDA: Sortiu i divertiu-vos, va recomanar Johan Cruyff, tècnic del Barça entre 1988 i 1996, als jugadors abans de disputar la final de la Copa d’Europa el 1992. I no va ser un consell dolent, perquè finalment, van aixecar la primera Copa d’Europa blau-grana. Segons el parer de Jaume Cruz, el valor de la diversió és el que millor capten els nens, sobretot els més petits, quan juguen a futbol. Poden acabar un partit i no saber qui ha guanyat. Perquè juguen per obtenir un dels plaers més grans de l’esport: diversió. Un valor que val la pena aplicar a altres esferes de la vida. En divertir-se, els nens estan plenament concentrats en el que fan. Així que jo aconsellaria als pares, per exemple, que quan el fill arribi a casa després d’un partit no li preguntin si ha guanyat sinó «T’ho has passat bé?»
TAMBÉ CAL SABER GUANYAR: Pot ser complicat gestionar l’èxit en edats precoses, explica David Fernán-dez, que treballa en una de les pedreres que més jugadors professionals genera. Els nens que juguen en les categories inferiros d’equips com el Barcelona, el Madrid o l’Espanyol han estat elegits perquè són millors que els altres. I po-den guanyar molts partits amb una gran superioritat. Per això, els ensenyen a portar amb naturalitat aquesta situació. No poden faltar al respecte als rivals encara que hagin vençut per golejada. A més, els inculquen que, per molts partits que guanyin, això no garanteix que tornin a vèncer en el següent. No guanyen perquè siguin bons, sinó perquè s’esforcen en cada partit.



José A. Rodríguez. es- La Vanguardia, 14 de juny del 2014  

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...