Infants i emocions

Els infants poden estar contents, atemorits, alegres o tristos…, però saben reconèixer aquestes emocions? Segons el professor de la UOC Francesc Núñez, expert en sociologia de les emocions, aquest pas «és un procés i un aprenentatge, i són les famílies les que han d’ensenyar-los a identificar-les». Per tant, «amagar-los estats de tristesa o por els farà estar menys preparats per a afrontar les seves pròpies emocions», alerta la psicòloga de la UOC Noemí Guillamón.

«L’aprenentatge de les emocions sol ser un aprenentatge no intencional, indirecte, basat en l’exemple del que és bo i el que és dolent», explica Núñez. Molts pares, però, protegeixen els fills d’emocions negatives i els fan un trist favor. Per això la professora Guillamón dóna aquests consells als pares:

- Evitar transmetre la idea que tot és perfecte, que no hi ha cap problema, que la felicitat dura sempre… Cal que l’infant visqui en un entorn on no s’amaguen els problemes (no és sa, amb tot, fer partícip l’infant dels problemes dels grans, però sí explicar-li-ho si el pare està trist, o té un problema, a un nivell que ho pugui entendre).

- Evitar caure en la sobreprotecció: la vida té moments de felicitat, però no és un continu. Fer creure a l’infant que mai no hi ha problemes és fer-lo viure en una bombolla irreal i no treballar la frustració que genera veure que no tot és perfecte.

- Transmetre la idea que els problemes es poden resoldre: un problema no és una amenaça; és un repte, una situació que s’ha de superar i de la qual es pot aprendre i créixer.

- Expressar les emocions: els pares i germans grans han de ser un model de gestió d’emocions per a seguir; per tant, cal que a casa es doni permís per a expressar totes les emocions (alegria, tristesa, por, ràbia) i contenir-les d’una manera sana.

- Acompanyar en el procés de gestionar les emocions dels fills, essent-hi presents i transmetent-los que ells hi són i sempre hi seran per a ajudar-los i protegir-los.

Extret d'Ara Criatures (http://criatures.ara.cat/blog/2016/03/18/sha-de-plorar-davant-dels-fills/)

Cervell digital: com alteren les noves tecnologies el cervell dels infants i els joves?

Cervell digital: com alteren les noves tecnologies el cervell dels infants i els joves?

Una de les imatges més habituals al carrer, als restaurants, al metro, a l’autobús o fent un cafè, es veure persones manipulant un aparell de comunicació digital, tipus mòbil o tauleta. I ara que s’acosten les festes de Nadal –d’aquí a pocs dies s’encendran els llums de Nadal als pobles, viles i ciutats de Catalunya i començaran les fascinants fires de Santa Llúcia–, un dels regals més freqüents a totes les llars (ja sigui per a una altra persona o tipus autoregal), és un d’aquests aparells. El nombre d’aplicacions que ens permeten fer coses cada cop més variades creix exponencialment, la qual cosa fa que incrementi el sentiment d’utilitat que ens provoquen i al mateix temps també augmenta la nostra dependència d’ells –o, millor dir, la interdependència mútua que tenim amb aquests ginys, perquè ells també depenen de nosaltres–. I, de cara als infants i joves, cal afegir també que cada cop són una eina més habitual d’aprenentatge, a banda de ser un instrument de comunicació social i de joc i esbarjo. Vindrien a ser com un “tot en un” sense precedents. Fa unes setmanes, una lectora d’aquest blog em va preguntar què se’n sap sobre els efectes que aquestes noves tecnologies poden tenir sobre el cervell, i d’aquesta pregunta neix aquest post. Per cert, sempre que us interessi un tema concret, ja sabeu que me’l podeu proposar; si en sé una mica, m’informaré més i en parlaré en un post; i no en sé res, ho reconeixeré obertament.

Nadius i immigrats digitals

Certament, la vida contemporània ens ha sorprès amb l’eclosió de les noves tecnologies, que permeten un grau de connectivitat personal i social sense precedents. La globalització i la socialització del coneixement estan en mans de tots. La societat i la cultura mundials en un puny. Es parla ja dels nadius digitals, persones que des del seu naixement s’han vist immerses en aquestes noves tecnologies i que han crescut amb elles, i dels immigrants digitals, aquells que vam néixer abans i que ens hi hem anat adaptant. No deixa de ser sorprenent, però, l’expressió «noves tecnologies», perquè són noves per als immigrants digitals, però no per als nadius. Bé, és igual. Sigui com sigui, si els immigrants digitals ens hi hem pogut adaptar és gràcies a la plasticitat del nostre cervell. N’he parlat sovint en aquest blog (podeu veure, per exemple el post que vaig penjar el 30/1/2014, el primer on en parlava, però ha anat sortint molt sovint relacionada a temes d’aprenentatge, creativitat, motivació, etcètera). Aquesta plasticitat neural és la que ens permet aprendre coses noves durant tota la vida, i es va construint i reconstruint constantment en interacció amb l’ambient i amb les nostres experiències vitals. I, a mida que es va construint i reconstruint, a mesura que va reforçant o podant determinades xarxes neurals, condiciona el nostra comportament, i afavoreix un tipus de respostes o unes altres.

Per què torno a explicar tot això? Ras i curt, perquè aquestes noves tecnologies han canviat la nostra relació amb l’entorn, i sens dubte això es reflecteix en les nostres connexions neurals, a través de la plasticitat neural. Per exemple, abans calia recordar un munt de dades, ja que l’accessibilitat a elles era dificultosa –números de telèfon, dates històriques, formules químiques, procediments legals, qualsevol cosa relacionada amb la nostra vida–. Ara, en canvi, es pot accedir a qualsevol dada amb un simple clic des de qualsevol racó del planeta, sempre que es disposi de connexió a internet. Canviarà això el nostre cervell? Sens dubte.

El cas dels taxistes londinencs

Hi ha un precedent que ha estat molt estudiat, el dels taxistes de Londres. Per a obtenir la seva llicència, han de fet un examen que popularment es coneix comThe Knowlege («El coneixement»), en el qual s’avalua la seva capacitat per orientar-se en els més de 25.000 carrers d’aquesta gran urbs anglesa. De mitjana, els aspirants triguen un parell d’anys en aconseguir-ho. Doncs bé, el 2011 es va publicar un estudi on s’havia fet un seguiment de les connexions neurals d’aquests aspirants durant el procés d’aprenentage, i es va veure que havia canviat físicament un nombre molt significatiu de connexions, per tal de poder “encabir” totes les dades del mapa de carrers de Londres.

Sens dubte, la utilització de les noves tecnologies modificarà les connexions neurals. Ara bé, com serà el cervell dels nadius digitals en comparació amb el dels immigrants? Aquesta és la gran pregunta. Una pregunta, però, que encara no és senzilla de respondre, per un motiu molt simple: ha passat poc temps des de l’inici de la revolució digital i l’abast dels estudis que s’han realitzat fins a l’actualitat és encara limitat. I, per motius obvis, aquests estudis no es poden realitzar en models animals. Tanmateix, ja hi comença a haver algunes dades, i com veureu tot seguit són certament interessants.

Cervells més integrats i capaços de discriminar, però amb menys memòria i més narcisistes

Per exemple, s’ha vist que les persones que prioritzen les amistats a través de la xarxa es tornen més confiades, i incrementa la seva sensació de poder personal. També es detecta un increment del narcisisme, atès que a través de la xarxa hom esdevé el centre del seu propi univers. Dit d’una altra manera, el cervell percep com si tots els altres «donessinn voltes» al voltant de que gestiona l’aparell; hom pot seguir els xats que vulgui, participar com i quan vulgui i desconnectar-se dels que no li interessen, sense esperar els torns i ordres propis de les converses presencials.

També incrementa l’activitat dels mecanismes de comparació social, que resideixen a les zones del cervell implicades en l’anomenat cervell social. Alhora, en disminuir el contacte visual en les comunicacions interpersonals, disminueix l’efecte de la mirada sobre la percepció dels altres (en el proper post parlaré de l’efecte de les mirades). Però, en canvi, augmenta la necessitat d’interpretar la informació que es rep, ja que arriba més descontextualitzada. No és el mateix un text de whatsapp que digui «Avui em sento feliç» que sentir-ho directament d’una persona amb la qual estem parlant presencialment. En aquest segon cas, podrem percebre preconscientment el seu estat d’ànim a través de l’entonació de la veu, la mirada, etc.

També s’ha vist que la realitat virtual canvia les experiències conscients, en modificar les entrades sensorials que rep el cervell, la qual cosa, d’alguna manera, podria influir en l’autoconsciència. Tot això comporta canvis en la connectivitat de les àrees del cervell implicades, però, com ja he dit, encara és aviat per dir com influirà tot plegat en els processos mentals i, en conseqüència, en la societat.

Del que no hi ha cap dubte és que està canviant la connectivitat relacionada amb l’emmagatzematge i la gestió de la informació. Les xarxes neurals que gestionen la memòria disminueixen, i en canvi incrementen les implicades en la gestió ràpida de la informació, i en la seva integració, globalització, contextualització i valoració. No sabem com tot això acabarà condicionant el cervell del futur, però sens dubte no serà exactament igual que el del present, com aquest tampoc és igual al de fa un segle.

DAVID BUENO

Extret de: http://criatures.ara.cat/elcerbell/2015/11/25/cervell-digital-com-alteren-les-noves-tecnologies-el-cervell-dels-infants-i-els-joves/

Nens Mentiders

Nens mentiders

Qui va dir que els nens no diuen mentides?

La mentida a la infància i les seves senyals d’alerta

La mentida és l’acció voluntària, és a dir intencionada, d’ocultar la veritat. Però en quin moment podem afirmar que els nens i nenes ens estan ocultant intencionadament la veritat? Per a poder donar resposta a aquesta pregunta haurem de valorar la capacitat de l’infant per a poder distingir la veritat de la mentida, la ficció de la realitat.

En aquest sentit, no és fins a aproximadament els 6-7 anys que els nens i nenes aprenen a distingir què forma part dels seus jocs i fantasies del que forma part de la realitat, tot i que, en la franja dels 3 als 7 anys els especialistes discrepem pel fet que, si bé és cert que els infants expliquen fets que no són certs, no està clar que hi hagi una voluntat expressa d’ocultar la veritat, és a dir, no està del tot clar que hi hagi intencionalitat en la manera de fer servir la fantasia.

El que està clar és que els nens (almenys a partir dels 6 anys) sí que diuen mentides, i això és una acció que manifesta la capacitat de l’infant de posar-se en la ment de l’altre, comunicar tenint en compte què és el que sap l’altre, el que en l’àmbit de la ciència de la salut mental s’anomena Teoria de la Ment(que generalment s’adquireix entorn els 4-5 anys). Per altra banda, podria mostrar-nos també la capacitat de preveure les conseqüències d’una acció o simplement manifestar que ha adquirit la capacitat de distingir fantasia i realitat, tots ells són aprenentatges indispensables per a la vida en societat.

Però en quins moments sí que ens hauríem de preocupar per les mentides dels nens?

Primerament hauríem de valorar la recurrència d’aquestes mentides, són habituals? S’han convertit en un estil de comunicar-se amb els altres? La segona qüestió a valorar és si estem davant d’accions puntuals emmarcades en un context on el nen espera aconseguir uns beneficis esporàdics i que no impliquen un perjudici greu a tercers, o al contrari. El tercer factor clau és valorar si les mentides formen part del context de joc i fantasia d’un nen que per la seva edat evolutiva encara no ha desenvolupat la capacitat per a distingir la veritat de la mentida.

Per tant: recurrència, gravetat de les conseqüències i desenvolupament maduratiu. Les respostes a aquestes preguntes ens donaran la clau per a poder distingir el que és un senyal d’alerta del que és una conducta normal i adaptativa.

Dr. Jordi Sasot Llevadot
Psiquiatra Infanto Juvenil

Cristian Toribio Amaro
Psicòleg Clínic Infanto Juvenil

Extret de: http://criatures.ara.cat/canviaelxip/

Xerrada amb Cafè: Com Comunicar-se amb un adolescent (PAUTES)

El passat dimecres 2 de març es va realitzar la xerrada amb cafè "Com comunicar-se amb un adolescent" per part de la Pilar Esteve de l'equip psicopedagògic de l'escola.

A continuació us deixem les pautes que es van donar a la xerrada.

COM COMUNICAR-SE AMB UN ADOLESCENT

Primer de tot caldria definir que és el què entenem per comunicació. Parlem de comunicació com el procés de transmissió d'informació conscient o no entre la persona i el seu entorn. Per tant, és important saber quina és la informació que volem transmetre als nostres adolescents, quina és la millor via i quina és la situació que plantegem. 

Quins aspectes no funcionen?

- Advertiments: no sé si t'ha quedat clar, però si no acabes no surts.

- Culpes: si les coses no funcionen ja saps qui és el responsable...

- Amenaces: Si no fas... no tindràs...

- Ofenses: Si no fossis tan maldestre no se't trencarien...

- Veure el futur: si no estudies, no arribaràs enlloc...

- Victimització: porto 16 anys aguantant diàriament les teves ximpleries i a sobre ara t'atreveixes a retreure...

- Sermons: no m'agrada que surtis amb aquesta gent. Has de tenir en compte que els amics poden fallar-te. Nosaltres estarem sempre incondicionalment, no ho oblidis.

- Ordres: deixa el mòbil i posa't amb els deures.

- Comparacions: a veure si et fixes en la teva germana i aprens una mica.

- Sarcasmes: gran amistat! que sabràs tu el que és una amistat immensa, passa i deixa't de ximpleries.

Si funciona:

- Curiositat per saber que pensen de les coses del seu voltant, del món en què viuen...

- Saber què hi ha temes que els provoquen "pudor".

- És important parlar de temes com la mort, es drogues, les amistats...

Vull el papa i la mama! Primeres nits fora de casa

“Quan vaig a dormir a casa d’algun amic o amiga, al principi, mentre juguem i sopem, no trobo a faltar el papa i la mama, però quan és l’hora d’anar a dormir i m’estiro al llit...” La Queralt té 7 anys i cada vegada que intenta passar la nit fora de casa sense els pares ho passa malament. Tot va bé fins que arriba el moment de tancar els ulls. Normalment li costa una mica agafar el son, no s’adorm amb tanta facilitat com altres nanos, que cauen rendits. Encara que hagi seguit les mateixes rutines que a casa, que li hagin explicat contes o que li facin companyia, la Queralt s’acaba enyorant. No fa cap drama, la majoria de vegades ni tan sols plora. Només demana una cosa: “Truqueu a casa perquè em vinguin a buscar, sisplau”. Llavors ella se sent alleujada i compresa, encara que és conscient que genera una decepció a l’amic que l’ha convidada i li sap greu.

El que li passa a la Queralt és força freqüent, però amb una mica de temps i paciència la gran majoria de nanos ho acaben superant. En Martí també té 7 anys i fins fa uns mesos ho vivia de manera similar: “Sempre que intentàvem que es quedés a dormir a casa d’algun amic l’havíem d’acabar anant a buscar perquè s’enyorava”, explica la seva mare, l’Eva. Abans de recollir-lo, miraven de convence’l per telèfon, però la cosa no funcionava. “Al principi nosaltres hi trèiem importància, però sí que va arribar un moment que li vam dir que la següent vegada que ho intentés n’havia d’estar completament segur”, afegeix. Això va passar l’estiu passat. En Martí va tenir ganes de quedar-se a dormir a casa d’un dels seus millors amics i després d’assegurar als seus pares que s’ho havia rumiat bé, hi van accedir. Aquella nit ja no hi va haver cap trucada perquè anessin a recollir-lo. Després d’aquella vegada, no és que ho faci gaire sovint, però sí de tant en tant. “Només quan ho decideix i mai més d’una nit”, assegura l’Eva.

Qüestió d’edat

L’Ubaal té 5 anys i els seus pares també l’han hagut d’anar a buscar a casa de diversos amics, i la Liv en té 8 i no té ni les ganes ni la necessitat d’intentar-ho. “No hi ha una edat a partir de la qual es cregui que és convenient dormir fora de casa sense els pares”, assegura Xavier Gimeno, professor titular del departament de pedagogia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, que durant més d’una dècada va ser mestre d’educació infantil i abans havia estat vinculat amb el món del lleure. El fet d’enyorar-se no té res a veure amb l’edat sinó amb la seguretat, en “com s’ha construït el vincle amb els pares i les persones de referència”, afegeix. I en això, segons Gimeno, que també és psicòleg i doctor en pedagogia, la mare hi té una responsabilitat molt gran “perquè hi ha cordons umbilicals mentals, emocionals i psicoafectius que són difícils de tallar”. Es tracta d’acompanyar els infants a volar, d’anar-los donant seguretat, “de fer quotidià allò que pot ser extraordinari”. I això, diu Gimeno, “ho hem de fer els adults”.

La Queralt no se sent avergonyida ni dóna gaire importància al fet d’haver de tornar a casa quan intenta quedar-se a dormir a casa d’algun amic o amiga, perquè té la convicció que tard o d’hora ho aconseguirà. El que sí que li preocupa és que d’aquí uns mesos anirà de colònies amb l’escola i des de principis de curs que està nerviosa. No se n’amaga, dels neguits, i a casa en parlen sovint amb els pares, que miren d’animar-la explicant-li com va ser de positiva la seva experiència quan ells hi anaven amb l’escola de petits.

Anar de colònies

La Montse Íñiguez és mestra i té dos fills: l’Adrià i l’Eloi. Com a mare, li sembla important respectar els temps que necessitin els infants per poder passar una nit fora de casa. I la seva experiència com a mestra li diu que als 7 anys -l’edat que té ara la Queralt-, la majoria de nanos ja poden suportar marxar tres dies de colònies, tot i que considera que és bo que els pares en parlin amb els tutors perquè des de l’escola també se’ls pot ajudar. “No hi ha res que serveixi per a tots els nens -confessa la mestra- però sí que, en la mesura que sigui possible, es pot mirar de donar a l’infant el que li sembli que el podria ajudar a estar tranquil”. Com, per exemple, dormir al costat de la mestra o amb algun amic determinat, algú que li faci companyia fins que s’adormi, o tenir amb ell algun objecte de casa. Segons la Montse, “depèn de les vivències de cadascú, els nanos necessiten més o menys acompanyament”.

La Queralt té clar que s’emportarà un peluix que fa servir per dormir; de fet, ja han quedat amb la seva mestra que, un dia, tots els nens i nenes de la classe que ho vulguin podran portar el seu peluix a l’escola per presentar-lo als companys. D’aquesta manera, van treballant els neguits i les pors.

Per a Íñiguez, els pares també poden fer feina des de casa, transmetent als nanos tranquil·litat i confiança: “Dir-li que estem segurs que estarà bé, que no estarà sol i sobretot creure que se’n pot sortir”. No es tracta d’obligar-los, esclar, sinó d’animar-los i fer-los veure tot el que guanyen si fan el pas. Sobretot, però, validant les seves emocions i no negant les seves pors i preocupacions. L’Eva, la mare del Martí, li fa veure al seu fill les coses positives que pot tenir l’experiència, però ell no en vol ni sentir a parlar, d’anar de colònies, perquè no vol separar-se dels seus pares.

La Liv va anar de colònies per primera vegada el curs passat. Es va passar mesos plorant pel neguit que li suposava, però finalment no es va enyorar tant com es pensava. “Vam tenir sort que a l’escola de la Liv tenen el gran encert de portar els nanos d’excursió uns mesos abans a la casa de colònies perquè la coneguin”, explica la Marta, la mare. D’aquesta manera els nens i nenes perden la por del que és desconegut, veuen on dormiran i es poden anar fent a la idea de com serà l’experiència de passar la nit fora de casa. La Liv, a més, es va emportar el coixí de dormir de casa i això li va donar seguretat.

Com se sol dir, cada infant és un món i no és el mateix anar a dormir a casa dels avis que a casa d’un amic, o que anar de colònies. “Cada situació d’aquestes té un escenari molt diferent per a l’infant”, aclareix Gimeno. Perquè si els avis, per exemple, han sigut persones de referència per al nen des que era un nadó, “no hauria de ser cap discontinuïtat el fet d’anar a dormir a casa seva”. És a dir, si un nen va sovint a casa els avis, quedar-s’hi a dormir no hauria de ser cap problema, però si no hi va mai i el primer que farà serà quedar-s’hi a dormir, és fàcil que s’enyori. Gimeno recomana que els pares vagin construint “uns escenaris flexibles en què els nens i les nenes puguin anar fent tastets socials, com ara dormir a casa els avis o els tiets, a casa d’amics, anar de colònies...” I conclou: “Es tracta d’anar enriquint les experiències vitals dels nostres fills”

Font: Ara Criatures 20/02/2016