Pinzellades 48: Així no aprenen Part 1

“Així no aprenen” 1

Professors i psicòlegs identifiquen deu conductes dels pares que entorpeixen l’educació dels nens

La majoria de pares i mares concedeix molta rellevància als estudis dels fills i prova d’implicar-s’hi. Però mestres i psicòlegs asseguren que no sempre tenen clar quin és el seu paper en l’aprenentatge escolar i de vegades adopten actituds que acaben perjudicant l’educació dels fills.

ESTUDIAR AMB ELLS

Ser pare i mestre alhora crea conflictes i dependència

“Arriben els primers deures escolars i el pare i la mare són allà, al seu costat; els deures són de la criatura, no de la família; el deure de la família és vetllar perquè el nen tingui espai i temps per fer les seves tasques i, si són molt petits, facilitar l’organització del temps”, explica María Jesús Comellas, professo-ra de la UAB a la facultat de Ciències de l’ Educació i psicòloga especialitzada en les relacions família-escola. Benjamí Monte-negro, de l’ Equip Psicològic del Desenvolupament de l’Individu, diu que el paper dels pares és el d’auditors: “Han de controlar que la feina estigui feta, però no entrar en el contingut perquè es tracta que les tasques les facin els nens i així treballar la seva autonomia”. Això no significa que si el nen planteja algun dubte no se li donin pistes o eines per resoldre’l. Diuen els experts que fer de mestres i pares alhora només porta problemes: crea conflictes familiars diaris i genera dependència, perquè els nens s’acostumen que hi hagi algú a sobre d’ells per treballar. I si la criatura té dificultats d’aprenentatge o necessita reforç, el consell és buscar un professor particular.

SOLUCIONAR-LOS-HO TOT

Resoldre les seves badades dificulta la maduració

“Els nens han d’aprendre a organitzar-se i a resoldre els seus problemes, a qualsevol edat, i no s’ha d’enviar ningú corrent a comprar tinta d’impressora al vespre perquè l’endemà ha de lliurar un treball ni portar-li a l’escola el llibre o l’entrepà que s’ha oblidat a casa; si els pares els solucionen tot ‘amb tal que estu-diïn’, no maduren, no assumeixen les seves responsabilitats ni aprenen a ser autònoms”, coincideixen Comellas i Montenegro.

CENTRAR-HO TOT EN L’ESTUDI

Fer de la formació l’eix de la vida familiar fa malbé la relació

Els educadors asseguren que una frase molt reiterada dels estudiants és “als pares només els interessa si estudio, les altres coses no els importen gens”. “Quan ho focalitzes tot en els estudis, quan el primer que li preguntes al fill a la porta de l’escola és quins deures té o quina nota li han posat en comptes de com li ha anat el dia, o amb qui s’ha relacionat, transmets que t’interessa l’aprenen-tatge, no la persona”, diu Comellas. I agrega que el mateix passa quan s’allibera de tasques domèstiques el fill universitari perquè “la seva feina és estudiar”. “Aquella persona ha de viure, ha de saber organitzar-se, tenir habilitats domèstiques i saber relacionar-se, i d’això de vegades no ens n’ocupem, ni ens interessem per la vida emocional i relacional dels fills”, emfatitza la psicòloga.

VOLER GENIS

Sobreestimular sovint provoca l’efecte contrari

Els mestres expliquen que una pràctica molt habitual en les famílies és sobreestimular els nens. “Tots volen un fill geni i els omplen el bressol d’artefactes, abusen de jocs didàctics, s’afanyen perquè aprenguin moltes coses i com més aviat millor, i aquesta sobreestimulació no només no influeix en una evolució cognitiva més ràpida sinó que sovint té efectes contraproduents en forma de problemes d’atenció o de falta de concentració”, explica Joan Domènech, mestre de l’ escola Fructuós Gelabert de Barcelona.

Aquesta impaciència respecte a l’aprenentatge provoca, segons els psicòlegs, que els pares es desesperin davant les primeres dificultats en els estudis o vis-quin com un fracàs els primers mals resultats, sense tenir en compte que l’educació és un procés a llarg termini i que el que els nens necessiten per aprendre és paciència i ànim. “Els pares no haurien de considerar els mals resultats com un fracàs perquè això redueix l’autoestima dels fills i incapacita cada vegada més els uns i els altres”, adverteixen.

Mayte Rius. La Vanguardia,

13 de setembre del 2016 

Xerrada amb cafè: Com gestionar la gelosia entre els germans.

El passat dimecres 18 de gener Montserrat Basseda de l'Equip Psicopedagògic va donar aquestes pautes sobre com gestionar la gelosia entre els germans.

La gelosia  s'inscriu en el camp de l'afectivitat, és una resposta emocional complexa i pertorbadora: el nen expressa la por a ser abandonat o a perdre les figures que fins ara li havien servit pel seu desenvolupament personal i que encara li resulten imprescindibles, bàsicament la mare, degut al naixement d’un nou germà amb el que haurà de compartir la dedicació de la mare. És la sospita o inquietud davant la possibilitat que la persona estimada ens resti atenció en favor d’una altra. Es senten  DESTRONATS i no poden evitar sentir un cert rebuig cap el nou membre de la família.

Tractar d'eliminar la gelosia del tot és com tractar d'evitar que el nen agafi mai més un constipat. La gelosia forma part d'una etapa normal i necessària en el desenvolupament maduratiu del nen. La gelosia no la podem eliminar, només podem intentar que sigui menys dolorosa i no fomentar-la.

El nen no entén perquè ha de compartir amb un altre les coses, quan fins ara TOT era seu.

Tampoc entén que ara els pares tenen menys temps per atendre'l que abans, ja que han d'atendre també  al germà petit.

Els nens es senten menys estimats, menys cuidats, encara que en realitat no sigui així, però són nens i ho hem d'entendre. També és veritat que a vegades no són els pares els que actuen malament amb el nen si no les persones de fora.

I cal afegir que a Infantil, el nen està sumit en una etapa d’egocentrisme que el fa sentir el “CENTRE DE L’UNIVERS”.

Com es manifesta?

Ø  Símptomes físics:

Ø  Mal de panxa.

Ø  Vòmits.

Ø  Alteració de la gana i/o del son.

Ø  Símptomes emocionals:

Ø  Hostilitat cap a la mare: ser desobedients i negatius. Tossudesa.

Ø  Canvis d'humor sense motiu aparent.

Ø  Major agressivitat.

Ø  Plor continuat.

Ø  No voler anar a l'escola.

Ø  Mostrar-se més “mimós” de l'habitual. No apartar-se de les faldilles de la mare.

Ø  Ignorar el bebè, no voler parlar-ne o rivalitat verbal oberta: “ vull que te l’emportis”...

Ø  Crides d'atenció constants a  l'adult.

Ø  Necessitat de companyia per adormir-se...

Ø  Regressió a etapes evolutives ja superades:

Ø  Gairebé sempre es tracta d'un intent d'imitar al bebè per captar l'atenció dels pares: es torna a fer pipí al llit, parla de nen petit, quequeig, vol tornar a prendre el biberó...vol dormir amb els pares...

EDAT D'INICI DE LA GELOSIA.

Ø  No apareix abans dels 18 mesos i dura  tota la primera infància fins al voltant dels 7 anys. L'edat més conflictiva sol estar entre els 3 i els 6, que és quan hi ha més rivalitat. A partir dels 6/7 anys els nens solen tenir una actitud més col·laboradora amb els pares...

Ø  Quan el naixement d'un germà es produeix en una etapa evolutiva en la que el nen és vulnerable, s'ha de tenir molta cura, perquè poden produir-se situacions de gelosia intenses.

Ø  Algunes d'aquestes etapes són: La del control d'esfínters, l’entrada a Preescolar, el canvi a la seva habitació ( diferent a la dels pares)..

ESTRATEGIES PER PREVENIR I RESOLDRE CONFLICTES ENTRE GERMANS.

Què cal evitar:

Ø  Parlar davant del nen de la seva gelosia.

Ø  Enfadar-se massa amb el nen.

Ø  Deixar-lo de banda, sobretot quan anem pel carrer i ens paren per dir coses al germà petit.

Ø  Avançar esdeveniments:  no diguem: “ que bé tindràs un germanet per jugar”...i quan neix el germà, l’únic que veu és que només dorm, menja, plora i, per sobre de tot, li pren la mare.

Ø  Demanar-li al gran que cedeixi davant les exigències del petit: “ Dóna-li la joguina que ell és més  petit que tu, no el facis plorar”...I ens oblidem que aquest nen, segueix sent un nen encara que sigui el gran, per tant, li costarà compartir les coses, perquè l’etapa egocèntrica dura molt temps.

Ø  Fer créixer el nen de cop, perquè ha nascut un germà: treure-li els bolquers d’un dia per l’altre, treure-li la pipa i donar-la al germanet...

Ø  Sobrevalorar la capacitat afectiva del nen per arreglar-se sol: “ Ara ja ets gran i ja ho pots fer tu sòl”...Exigir-li massa.

Ø  Demanar-li al gran que faci de “ model “ pels seus germans: “per ser el gran ha de donar exemple”, i ens tornem a oblidar que encara és un nen. Són els pares els que han de donar exemple.

Ø  Comparar els germans entre si.

Ø  Amagar l’estimació que sentim cap els altres germans.

Ø  Manifestar preferències.

Ø  Intervenir prematurament en les baralles.

Ø  Tolerar comportaments destructius entre els germans.

El que si hem de fer:

Ø  Establir normes clares i concretes per tots.

Ø  Reconèixer el sentiment gelós com un fet natural.

Ø  Ser tolerants amb les regressions.

Ø  Donar-li la oportunitat d’expressar el seu malestar.

Ø  Valorar el nen  molt més que abans, intentant pujar-li l’autoestima.

Ø  Transmetre que se’ls estima molt. El bon clima familiar és el millor antídot.

Ø  Buscar situacions en les que pugui col·laborar a l’hora de canviar al bebè, ajudar, etc...

Ø  Oferir situacions degut al fet de ser gran.

Ø  Afavorir el contacte amb altres nens de la seva edat.

BIBLIOGRAFIA.

“¡Claro, y yo qué!. Los celos infantiles”. Victoria Tabera Galván. Teleno Ediciones, S.L. Madrid.

“El niño celoso” Juan Manuel Ortigosa. Editorial Pirámide.

“Nuestro hijo tiene celos”.Sílvia Càndano. Salvat Editores.

“Soluciones a los celos infantiles”. Elaine Mazlish, y col. Editorial Alfaguara.

NECESSITEN SENTIR QUE ENS IMPORTEN

Encara que molts adolescents sovint facin veure que no necessiten els pares perquè ja són prou grans per espavilar-se sols, és cert que en cap cas això vol dir que no necessitin la seva calidesa i sentir que els importen

 NECESSITEN SENTIR QUE  ENS IMPORTEN 

A les conferències que fa el periodista i divulgador Carles Capdevila sobre com cal educar els fills amb humor acostuma a explicar que ell en té quatre, de fills. I quan arriba a casa, diu, dos l’abracen i dos no. No és que dos siguin més carinyosos i l’altre parell més esquerps. El que passa és que aquests últims ja han entrat en una etapa de la vida en què presumptament passen de tot, especialment dels progenitors. És la temuda adolescència -temuda pels pares, esclar-. És per això que, segons Capdevila, quan fa bromes els dos més petits riuen i, en canvi, als adolescents ara ja no els fa cap mena de gràcia o quan els clava un sermó, dos l’escolten amb atenció i dos se’n van. Amb prop de 20 anys d’experiència, assegura que ha arribat a la conclusió que la seva missió com a pare és espavilar els petits i controlar els grans.

Per molt que els adolescents sovint facin veure que no volen veure els seus pares ni en pintura, això no vol dir que no necessitin la seva calidesa i sentir que els importen, deixa ben clar Albert Alegre, que és professor de la Facultat d’Educació de la Universitat d’East Stroudsburg, als Estats Units.

Les necessitats emocionals dels infants són una qüestió que s’ha investigat molt en l’etapa de menys de dos anys. Superada ja la teoria que creia que als nadons se’ls havia de deixar plorar, actualment està bastant assumida la importància que té per als més petits el fet de percebre la tendresa dels adults que els envolten. De fet, els bebès estan programats perquè ens inspirin tendresa i atendre’ls quan ploren no vol dir que se’ls estigui consentint ni malcriant, al contrari, els dóna seguretat.

NECESSITATS EMOCIONALS

Però, què passa a mesura que es fan grans?, quines necessitats emocionals tenen els nois i noies quan s’acosten a l’adolescència? Alegre està convençut que “potser ja no volen que els abracem tant però continuen necessitant un contacte afectiu”.

Precisament Albert Alegre, conjuntament amb Núria Pérez Escoda, directora del Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica de la Universitat de Barcelona, ha realitzat un estudi sobre les conseqüències que té el fet que els adolescents no rebin calidesa dels pares. I han constatat que com menys afecte reben més problemes tenen, tant amb ells mateixos com amb els altres.

Però anem a pams, perquè ser tendres amb els fills més petits és prou fàcil, sobretot perquè es deixen: abraçades, petons, manyagues, explicar-los contes, jugar-hi... A partir d’una edat, però, la cosa es complica i saber què necessiten en cada moment de vegades sembla una missió impossible. Albert Alegre assegura que bàsicament es tracta d’establir-hi un vincle afectiu, ser carinyosos, escoltar-los, donar-los mostres d’afecte, fer-los sentir bé, ser amables, conversar-hi, riure junts, en definitiva, “demostrar que t’importen i respondre sempre a les seves necessitats emocionals”, assegura.

Un estudi mostra que, els adolescents, com menys afecte reben més problemes tenen, tant amb ells mateixos com amb els altres.
L’estudi l’han realitzat amb la participació de dos-cents nens i nenes d’entre 10 i 13 anys de diverses escoles catalanes. Hi han participat també els seus mestres i les seves mares. La principal conclusió a la qual han arribat és que quan els pares -en aquest cas, les mares- no donen afecte, són distants i molt autoritaris, els nanos se senten molt més insegurs i indefensos. És a dir, perden seguretat emocional, que és la sensació que ets capaç de fer front als reptes de la vida perquè, d’una banda, has desenvolupat confiança en tu mateix i creus que seràs capaç d’afrontar determinades experiències i, de l’altra, has desenvolupat la idea que hi ha gent que es preocupa per tu i que t’ajudarà quan calgui, cosa que “segurament encara és més important”, diu Alegre.

Així que, si no hi ha calidesa, els nanos perden seguretat i això els porta a no refiar-se de ningú i a pensar que ningú els donarà un cop de mà si el necessiten. Segons Alegre, “això comporta que tinguin tendència a ser més agressius i tinguin comportaments pròxims a la delinqüència”. La seqüència, doncs, és la següent: com més calidesa maternal, més seguretat emocional i, per tant, menys problemes de tipus intern com ara ansietat, aïllament i somatització de problemes, i, també, menys problemes externs, és a dir, menys dificultats en les seves relacions socials, menys agressivitat i disminució de la tendència a mostrar conductes de delinqüència.

CONNECTAR

I, ¿com es pot donar als fills adolescents més calidesa? A més de les seves classes de la universitat a estudiants de magisteri, als Estats Units Albert Alegre fa xerrades adreçades als pares i els explica que la qüestió no és passar moltes hores junts sinó que “la clau és trobar una manera de continuar connectant amb ells”. I això es pot aconseguir de moltes maneres. Per exemple, xerrant una estona amb ells a l’hora de dinar sobre les coses que els interessen. Si els agraden els superherois o anar a les discoteques, doncs toca esbrinar una mica de què va el tema i parlar d’això. “Ells hi estan disposats, sempre que no vulguis saber-ne més del compte”, avisa Alegre. S’ha d’estar ben atent perquè l’estudi mostra que les mares tendeixen a pensar que són més càlides del que perceben els fills, que no sempre interpreten les actituds d’afecte de la mateixa manera.

Altres maneres de connectar amb els fills adolescents poden ser, en un moment determinat, segons el seu estat d’ànim, posar-los una mà a l’espatlla o fer plans que els interessin. “Si li dius d’anar al cinema, no voldrà venir perquè prefereix anar-hi amb els amics, però si li proposes d’anar un cap de setmana a Marràqueix amb uns bitllets barats, segurament s’hi apuntarà”, afegeix. I és que moltes vegades els pares ens preocupem de si treuen bones notes o si es relacionen bé amb els amics, però la qüestió, assegura el professor Alegre, és que han de veure que t’importen com a persones, “independentment de si ho fan bé o malament, de si s’equivoquen o no”.

TANT DEL PARE COM DE LA MARE

Per prejudicis socials s’associa més la calidesa a la mare, assegura el professor d’educació de la Universitat d’East Stroudsburg Albert Alegre. De fet, hi ha molta més recerca feta sobre la calidesa maternal, però els fills necessiten l’escalfor dels pares tant com la de les mares. Hi ha investigacions que diuen que les mares estan més capficades en el dia a dia i, en canvi, els pares acostumen a jugar més amb els fills. En general, la implicació amb el nano que és purament pràctica, com ara procurar que mengin o que portin el que cal a l’escola, “no resulta una connexió especial amb ells perquè els nens no ho perceben”, avisa Alegre. I la qüestió és que tot aquest tipus de feines suposen un desgast d’energia i menys temps que les mares poden invertir a passar bones estones amb els fills jugant o fent altres tipus d’activitats. Alegre recomana que a vegades val la pena deixar una mica de banda les qüestions més pràctiques del dia a dia per posar-se una estona a connectar amb el nano: jugar, xerrar, riure i, per què no, abraçar-se. “Perquè ells ho necessiten”, assegura Alegre. I afegeix que “fins que no siguin grans no apreciaran totes les coses que feien per ells”.


Font: Ara Criatures (http://criatures.ara.cat/adolescencia/adolescents-necessiten-sentir-que-importen-pares_0_1656434351.html) 

Xerrada amb cafè: La gestió de la gelosia amb els infants.

Inscripcions aquí.

LES JOGUINES

A l'etapa de 5 a 8 anys, a nivell motor els nens i les nenes guanyen en velocitat, força i rapidesa. Guanyen en resistència i flexibilitat i això els fa gaudir dels jocs motors. Gràcies a aquest desenvolupament motor, els jocs són més elaborats i més creatius.

L'elaboració de jocs més creatius els fa guanyar en autoestima i en autopercepció, tot i què la tolerància a la frustració està molt present. La seva motricitat fina és òptima i són capaços d'agafar correctament un llapis i això els hi facilita l'adquisició de la escriptura. El seu dibuix millora de manera important i comença a ser una bona representació del seu entorn més pròxim.

A nivell cognitiu hi ha un bon desenvolupament de la memòria. En aquesta etapa s'estableixen els coneixements bàsics (lectura, escriptura, raonament lògic i matemàtic i coneixement de l'espai i el temps). L'adquisició de la lectura els fa descobrir nous noms i per tant, desenvolupen la seva autonomia. El vocabulari augmenta i es desenvolupa de manera qualitativa la seva estructuració dins de la frase. La seva expressió és semblant a la d'un adult i la seva comprensió els ajuda a entendre el seu voltant.

S'inicien en el món de les regles, dels pactes i les negociacions deixant enrere l'egocentrisme característic d'etapes anteriors. Desenvolupa la seva capacitat empàtica (posar-se al lloc dels altres). En aquesta etapa busca altres nens per a compartir jocs. Els jocs d'imitació amb la resta del grup els apropa al món de l'adult.

Joguines més adients:

* Jocs motrius: pilotes, patins, cordes, malabars, estels, aros "hula-hop", baldufes, jocs d'aigua, gronxadors, tobogans.

                                
 

* Jocs simbòlics: cases, botigues, castells, disfresses, figures d'animals, cotxes petits de joguina, materials per a fer manualitats (i els jocs esmentats en l'etapa anterior).

* Jocs de construccions: trencaclosques de 50 a 100 peces, elaborar perfums, jocs de creació de petits circuits elèctrics i mecànics, legos...

 

         

* Jocs de regles: jocs de memòria, dòminos, jocs d'estratègies, jocs de màgia, jocs de punteria, jocs de taula  i lotos.

   

    

L'etapa de 8 a 11 anys, és una etapa de transició. Els nens i nenes comencen a diferenciar-se dels més petits tot i que encara no es poden igualar als adolescents. Comencen a tenir aficions individuals (col·lecció de cromos) però continuen gaudint d'activitats anteriors com pot ser disfressar-se.

El seu desenvolupament és tant físic com sexual, i entren a una etapa anomenada la preadolescència. La manera en què viuen el seu propi desenvolupament els condicionarà a la tria d'un tipus d'activitat o una altra. S'identifiquen amb uns codis determinats de conducta en un intent per acostar-se a l'adult.

La diferencia entre sexes es fa molt evident en l'elecció d'un tipus de joc, per exemple: els nens juguen a futbol mentre que les nenes juguen a saltar a corda.

Es desenvolupa un esperit crític de manera que comencen a configurar una opció pròpia.

Els sentiments i les emocions que experimenten són molt intenses tant a nivell familiar com dins del seu cercle d'amistats.

En aquesta etapa és molt important el cercle d'amistats i la relació que tenen amb ells. Aquestes amistats poden condicionar com és el seu estat anímic.

Joguines més adients:

*Jocs motors: pilotes (bàsquet, futbol...), baldufes, cordes, monopatins, patins en línia, patinets, jocs de malabars (diàbolo...) 

* Jocs simbòlics: trens elèctrics, circuits de cotxes, vehicles teledirigits, marionetes, teatres, cases de nines, escenaris, maniquí i nines...

     

* Jocs de construccions: trencaclosques de més de 500 peces, joc de muntatge elèctric, bijuteria, jocs d'experimentació científica, construccions magnètiques, estampacions.

         

*Jocs de regles: jocs d'estratègia, dòminos, jocs de matemàtiques, jocs d'atzar, cartes, col·leccionables, jocs de preguntes i respostes, jocs de màgia.

      

Extret de:

Batllori, J.;  Escandell, V. (2006) 150 jocs per a l’estimulació adequada de 0 a 3 anys. Barcelona: Parramón Ediciones.