dimarts, 7 de juny del 2016
El pas a secundària
El pas de primària a secundària és un dels aconteixements més importants en la vida dels nens i de les nenes. Aquest pas suposa notables diferències amb les etapes passades: canvi de professorat, canvi d'assignatures, canvi de companys... A més a més, els nens i les nenes han de conviure amb nois i noies més grans que ells.
A vegades aquest canvi suposa una font d'estrès i d'ansietat per a la família que sol estar acompanyat amb llegendes urbanes que no tenen res a veure amb el què és la realitat (fumen als lavabos, porten ganivets, hi ha baralles...).
És important que en aquesta evolució els nens i les nenes de primària coneguin el centre de manera física i puguin fer-se una idea real del què es trobaran el primer dia d'escola. Que puguin confabular i crear falses expectatives només farà que augmentar la sensació d'estrès i d'ansietat. Les comunicacions amb germans grans, cosins, amics i altres persones que coneguin l'entorn escolar de secundària els donarà seguretat als infants i a les famílies.
Quins són els punts clau que hem de tenir presents en el pas a Secundària?
1- Elaborar un horari d'estudi:
Amb aquest horari ajudem al nostre fill o a la nostra filla a organitzar-se millor les hores lliures que pugui tenir a la tarda i d'aquesta manera optimitzar el temps. Aquest temps d'estudi serveix per a fer els deures de la setmana però també cal contemplar aquelles estones de repàs de matèria, prepara resums, avançar treballs. Si els ajudem a planificar i a organitzar de manera correcta el seu temps d'estudi estarem prevenint possibles dificultats futures. La família ha de vetllar per a què es compleixin aquests horaris i han de garantir unes condicions adequades per al bon estudi.
2- Parlar sobre la vida dins de l'escola o institut:
Parlar amb els nens i les nenes sobre les seves vivències dins de l'escola/institut i sobre el seu procés d'aprenentatge ens dóna una idea de com ells estan vivint aquest procés. També nosaltres podrem tenir informació de primera mà i els podrem ajudar a orientar-los en el seu aprenentatge. No cal fer un interrogatori als nostres fills sinó que caldrà estar disponible per a què el nen o la nena pugui explicar el què necessiti i pugui plantejar preguntes obertes.
3- Mantenir un contacte amb l'escola (professorat):
Els pares heu d'estar informats de l'evolució de vostre fill o de la vostra filla dins de l'escola i no només de les avaluacions i de les notes. Cal treballar de manera conjunta amb el professorat i poder arribar a acords per tal de vetllar per la bona evolució dels nens i de les nenes. En aquestes etapes la família i el professorat han de col·laborar entre ells ja que els dos nuclis estan implicats en l'educació de l'infant.
4- No creieu en les veritats absolutes:
Cal posar en dubte missatges com: "no hi ha exàmens...", "no he d'estudiar res", "tots els companys fan el mateix", "no hi ha més deures". Cal estar alerta de totes aquestes generalitzacions. És important poder contrastar la informació que ens donen amb l'escola.
5- Controleu el temps de dedicació a Internet:
Les xarxes socials i la connectivitat total dels infants a internet pot portar conseqüències indesitjables per als nostres infants. Cal establir un temps de connexió, unes normes clares sobre l'ús a internet i supervisar en tot moment l'ús i la privacitat (xarxes socials). Un abús en aquests temes pot portar, en un primer terme, fracàs en el rendiment i un canvi en la personalitat dels nostres infants.
6- Establir contractes:
En aquestes etapes es necessari, en algunes ocasions, establir contractes amb els vostres fills i les vostres filles. Ells i elles podran gaudir de certs beneficis sempre que compleixi amb allò que s'ha pactat (complir horari, ús de internet...).
7- Conèixer cercle d'amistats:
A partir d'aquestes edats les amistats van i venen i són molt canviants. Aquesta novetat en el cercle d'amistats pot portar problemes a nivell social i emocional. Cal que els pares estigueu alerta de les noves relacions que tenen els vostres fills i les vostres filles per tal de poder jutjar amb un criteri objectiu.
8- Acords presos en parella:
El tracte amb el fill o filla adolescent és especialment complicat per a totes les families. Cal que els pares us mantingueu ferms i aneu sempre a la una en les decisions i en els acords presos. Aquesta unió és clau i fonamental per afrontar l'educació en aquesta nova etapa.
9- Reforceu positivament les conductes:
Cal reforçar de manera positiva aquelles conductes que els nois i les noies fan correctament. No es tracta de posar efusivitat i crear un ambient perfecte sinó de felicitar i fer-los tocar de peus a terra. Per exemple: si guanya una carrera de bicicletes, cal felicitar-lo però fóra bo preguntar si ell està content, si era el què volia aconseguir i si creu que podria millorar en algunes coses. Es tracta de reforçar però no de posar-hi tota l'emoció positiva.
10- Estigueu alerta als canvis:
Aquest pas a l'educació secundària obligatòria suposa un canvi també a nivell personal dels nostres fills i de les nostres filles. Cal estar alerta a aquests canvis: humor més irritable, conductes impertinents, canvi de manera de vestir...
També es produeixen canvis bruscos. No cal esperar gaire temps per abordar aquests canvis. És important abordar-los a nivell familiar i sinó fos efectiu caldria veure quina és la situació dins de l'escola. Si existissin problemes caldria demanar ajuda a orientadors o altres professionals.
A vegades aquest canvi suposa una font d'estrès i d'ansietat per a la família que sol estar acompanyat amb llegendes urbanes que no tenen res a veure amb el què és la realitat (fumen als lavabos, porten ganivets, hi ha baralles...).
És important que en aquesta evolució els nens i les nenes de primària coneguin el centre de manera física i puguin fer-se una idea real del què es trobaran el primer dia d'escola. Que puguin confabular i crear falses expectatives només farà que augmentar la sensació d'estrès i d'ansietat. Les comunicacions amb germans grans, cosins, amics i altres persones que coneguin l'entorn escolar de secundària els donarà seguretat als infants i a les famílies.
Quins són els punts clau que hem de tenir presents en el pas a Secundària?
1- Elaborar un horari d'estudi:
Amb aquest horari ajudem al nostre fill o a la nostra filla a organitzar-se millor les hores lliures que pugui tenir a la tarda i d'aquesta manera optimitzar el temps. Aquest temps d'estudi serveix per a fer els deures de la setmana però també cal contemplar aquelles estones de repàs de matèria, prepara resums, avançar treballs. Si els ajudem a planificar i a organitzar de manera correcta el seu temps d'estudi estarem prevenint possibles dificultats futures. La família ha de vetllar per a què es compleixin aquests horaris i han de garantir unes condicions adequades per al bon estudi.
2- Parlar sobre la vida dins de l'escola o institut:
Parlar amb els nens i les nenes sobre les seves vivències dins de l'escola/institut i sobre el seu procés d'aprenentatge ens dóna una idea de com ells estan vivint aquest procés. També nosaltres podrem tenir informació de primera mà i els podrem ajudar a orientar-los en el seu aprenentatge. No cal fer un interrogatori als nostres fills sinó que caldrà estar disponible per a què el nen o la nena pugui explicar el què necessiti i pugui plantejar preguntes obertes.
3- Mantenir un contacte amb l'escola (professorat):
Els pares heu d'estar informats de l'evolució de vostre fill o de la vostra filla dins de l'escola i no només de les avaluacions i de les notes. Cal treballar de manera conjunta amb el professorat i poder arribar a acords per tal de vetllar per la bona evolució dels nens i de les nenes. En aquestes etapes la família i el professorat han de col·laborar entre ells ja que els dos nuclis estan implicats en l'educació de l'infant.
4- No creieu en les veritats absolutes:
Cal posar en dubte missatges com: "no hi ha exàmens...", "no he d'estudiar res", "tots els companys fan el mateix", "no hi ha més deures". Cal estar alerta de totes aquestes generalitzacions. És important poder contrastar la informació que ens donen amb l'escola.
5- Controleu el temps de dedicació a Internet:
Les xarxes socials i la connectivitat total dels infants a internet pot portar conseqüències indesitjables per als nostres infants. Cal establir un temps de connexió, unes normes clares sobre l'ús a internet i supervisar en tot moment l'ús i la privacitat (xarxes socials). Un abús en aquests temes pot portar, en un primer terme, fracàs en el rendiment i un canvi en la personalitat dels nostres infants.
6- Establir contractes:
En aquestes etapes es necessari, en algunes ocasions, establir contractes amb els vostres fills i les vostres filles. Ells i elles podran gaudir de certs beneficis sempre que compleixi amb allò que s'ha pactat (complir horari, ús de internet...).
7- Conèixer cercle d'amistats:
A partir d'aquestes edats les amistats van i venen i són molt canviants. Aquesta novetat en el cercle d'amistats pot portar problemes a nivell social i emocional. Cal que els pares estigueu alerta de les noves relacions que tenen els vostres fills i les vostres filles per tal de poder jutjar amb un criteri objectiu.
8- Acords presos en parella:
El tracte amb el fill o filla adolescent és especialment complicat per a totes les families. Cal que els pares us mantingueu ferms i aneu sempre a la una en les decisions i en els acords presos. Aquesta unió és clau i fonamental per afrontar l'educació en aquesta nova etapa.
9- Reforceu positivament les conductes:
Cal reforçar de manera positiva aquelles conductes que els nois i les noies fan correctament. No es tracta de posar efusivitat i crear un ambient perfecte sinó de felicitar i fer-los tocar de peus a terra. Per exemple: si guanya una carrera de bicicletes, cal felicitar-lo però fóra bo preguntar si ell està content, si era el què volia aconseguir i si creu que podria millorar en algunes coses. Es tracta de reforçar però no de posar-hi tota l'emoció positiva.
10- Estigueu alerta als canvis:
Aquest pas a l'educació secundària obligatòria suposa un canvi també a nivell personal dels nostres fills i de les nostres filles. Cal estar alerta a aquests canvis: humor més irritable, conductes impertinents, canvi de manera de vestir...
També es produeixen canvis bruscos. No cal esperar gaire temps per abordar aquests canvis. És important abordar-los a nivell familiar i sinó fos efectiu caldria veure quina és la situació dins de l'escola. Si existissin problemes caldria demanar ajuda a orientadors o altres professionals.
dimarts, 31 de maig del 2016
L'enveja
Veureu que el primer que fan és posar cara de satisfacció però, immediatament, miren què heu donat als seus companys, i ho comparen amb el que els heu donat a ells. Observeu-los bé els ulls, i veureu que als que han rebut dos caramels la cara de satisfacció els augmenta, mentre que els que n’han rebut només un… molt probablement posaran cara d’enveja. L’enveja és un sentiment molt humà, pràcticament inevitable, preconscient, i just per això cal conèixer-lo i reconèixer-lo. Inevitable, sí, però educable.
L’enveja és una emoció desagradable que experimenta una persona que desitja quelcom, sigui material o no, que posseeix una altra. Molts filòsofs han meditat sobre l’origen i les conseqüències de l’enveja. Aristòtil, per exemple, la va definir com “el dolor que ens causa la bona sort dels altres”; Kant, com “la resistència a veure el nostre propi benestar eclipsat pel d’un altre, perquè l’estàndard que utilitzem per mesurar el nostre benestar depèn de la comparació amb el dels altres”; Russell va afirmar que “és una de les causes més potents que impedeixen assolir la felicitat”, una visió que també comparteixen les filosofies derivades de l’hinduisme i el budisme, i el cristianisme l’ha convertida en un pecat capital.
L’enveja neix per comparació
Fa uns mesos es va fer un treball científic molt similar a l’experiment que us he proposat. Es va fer un seguiment de l’activitat neural a un grup de voluntaris al moment de rebre una recompensa econòmica, que va ser diferent en cadascun d’ells. Inicialment, a tots se’ls va activar una zona del cervell anomenada nucli estriat ventral, que està implicada en el sistema neuronal de recompensa i que fa que s’alliberin neurotransmissors que generen sensació de plaer. Tanmateix, quan van comparar els seus guanys amb els dels altres, als que havien guanyat més se’ls va incrementar molt l’activitat d’aquesta zona del cervell, i en cas contrari els va disminuir: els mecanismes de comparació social s’havien posat en marxa. La conclusió dels experimentadors va ser que “el sentiment de recompensa s’activa no només pel fet de rebre un guany, sinó que ho fa amb molta més intensitat quan comparem aquest guany amb el dels altres”.
A més, als que havien guanyat menys també se’ls va activar una altra zona del cervell anomenada escorça cingulada anterior dorsal, que connecta les regions motores, cognitives i afectives del cervell i que es relaciona, precisament, amb la generació de sentiments d’enveja. Per al cervell és molt important saber on ens trobem en relació amb els altres; per això li interessen els valors relatius molt més que els absoluts, la qual cosa afavoreix que el sentiment de recompensa sigui superior quan hom té més que els altres, malgrat tothom en tingui molt poc, que quan hom té molt però n’hi ha que encara en tenen més. No a tothom, però, se li activa amb la mateixa intensitat, la qual cosa justifica que hi hagi persones més envejoses que d’altres. Sigui com sigui, a més d’afectar el sistema de recompensa del cervell, aquestes comparacions condicionen la imatge que construïm de nosaltres mateixos, un fet que en els infants i adolescents és de cabdal importància, i que contribuirà a molts dels seus comportaments futurs. La enveja s’encén sola dins el cervell, i per tant és inevitable, però com deia al principi és educable. Després en parlaré, perquè la història encara no acaba aquí.
L’enveja disminueix l’empatia
Curiosament, en aquest treball que comento, similar a l’experiment que us he proposat al començament del post, també es va veure que, en aquesta situació d’enveja per comparació social, disminueix l’activitat d’una tercera zona del cervell anomenada escorça prefrontal ventromedial, que contribueix a l’empatia. Per això quan sentim enveja podem fer coses cap els altres, especialment cap els subjectes envejats, que difícilment faríem en altres situacions.
Arribats a aquest punt us proposo de continuar amb l’experiment inicial. Un cop hagueu vist la cara de satisfacció o alternativament d’enveja dels infants amb què ho hagueu fet (o que hagueu imaginat), renyeu per qualsevol altre motiu als que els hagueu donat els dos caramels (per això deia al principi que pot ser un experiment una mica traumàtic). Imagineu quina cara faran els infants que estaven envejosos per haver rebut un sol caramel en veure la dissort dels que n’havien rebut dos?
Els investigadors de l’experiment científic real van fer exactament el mateix, però adaptat a adults, fent creure als que havien guanyat menys que els subjectes d’enveja havien patit una desgràcia just després de rebre la recompensa. Sense poder-ho evitar, de manera preconscient, a tots ells se’ls va activar novament el nucli estriat ventral, que com he dit genera sentiments de satisfacció. Dit d’una altra manera, no van poder evitar, encara que fos momentàniament, notar satisfacció per la dissort de l’altre!
Es pot educar l’enveja?
No és senzill treballar amb reaccions preconscients com aquestes, perquè el nostre cervell, com el dels infants, activa aquests mecanismes de forma automàtica. Per tant, si la pregunta és si podem evitar l’enveja, la resposta és no. Hi ha persones que, pel motiu que sigui, són més envejoses que d’altres. N’hi ha que pràcticament no ho són gens, i tot sovint la intensitat d’aquest sentiment depèn de cada situació concreta. Tanmateix, el que sí podem fer és conèixer i reconèixer aquest sentiment, haver-hi pensat i haver-lo explorat conscientment i racionalment, de manera que quan el notem siguem capaços de reconduir-lo i canalitzar-lo, per evitar que s’interposi en les nostres actuacions. De cara als infants i adolescents això vol dir parlar-ne amb ells, fer-los notar la sensació desagradable de l’enveja de manera conscient, per exemple amb un experiment com el que us proposo, perquè el racionalitzin i, de manera conscient, vagin aprenent a reconèixer-lo quan se’ls produeixi de manera sobtada, per qualsevol situació de la vida quotidiana, i a reconduir-lo. Dominar-lo abans no els domini. Tot això sense oblidar que una de les eines més efectives d’aprenentatge és per imitació. Els nostres fills faran molt més fàcilment allò que ens vegin fer a nosaltres.
Font: Diaria Ara Criatures (26/12/14): http://criatures.ara.cat/elcerbell/2014/12/26/don-ve-lenveja-i-com-la-podem-reconduir/
Els alumnes de P5 van de convivències.
“Quan vaig a dormir a casa d’algun amic o amiga, al principi, mentre juguem i sopem, no trobo a faltar el papa i la mama, però quan és l’hora d’anar a dormir i m’estiro al llit...” La Queralt té 7 anys i cada vegada que intenta passar la nit fora de casa sense els pares ho passa malament. Tot va bé fins que arriba el moment de tancar els ulls. Normalment li costa una mica agafar el son, no s’adorm amb tanta facilitat com altres nanos, que cauen rendits. Encara que hagi seguit les mateixes rutines que a casa, que li hagin explicat contes o que li facin companyia, la Queralt s’acaba enyorant. No fa cap drama, la majoria de vegades ni tan sols plora. Només demana una cosa: “Truqueu a casa perquè em vinguin a buscar, sisplau”. Llavors ella se sent alleujada i compresa, encara que és conscient que genera una decepció a l’amic que l’ha convidada i li sap greu.
El que li passa a la Queralt és força freqüent, però amb una mica de temps i paciència la gran majoria de nanos ho acaben superant. En Martí també té 7 anys i fins fa uns mesos ho vivia de manera similar: “Sempre que intentàvem que es quedés a dormir a casa d’algun amic l’havíem d’acabar anant a buscar perquè s’enyorava”, explica la seva mare, l’Eva. Abans de recollir-lo, miraven de convence’l per telèfon, però la cosa no funcionava. “Al principi nosaltres hi trèiem importància, però sí que va arribar un moment que li vam dir que la següent vegada que ho intentés n’havia d’estar completament segur”, afegeix. Això va passar l’estiu passat. En Martí va tenir ganes de quedar-se a dormir a casa d’un dels seus millors amics i després d’assegurar als seus pares que s’ho havia rumiat bé, hi van accedir. Aquella nit ja no hi va haver cap trucada perquè anessin a recollir-lo. Després d’aquella vegada, no és que ho faci gaire sovint, però sí de tant en tant. “Només quan ho decideix i mai més d’una nit”, assegura l’Eva.
Qüestió d’edat
L’Ubaal té 5 anys i els seus pares també l’han hagut d’anar a buscar a casa de diversos amics, i la Liv en té 8 i no té ni les ganes ni la necessitat d’intentar-ho. “No hi ha una edat a partir de la qual es cregui que és convenient dormir fora de casa sense els pares”, assegura Xavier Gimeno, professor titular del departament de pedagogia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, que durant més d’una dècada va ser mestre d’educació infantil i abans havia estat vinculat amb el món del lleure. El fet d’enyorar-se no té res a veure amb l’edat sinó amb la seguretat, en “com s’ha construït el vincle amb els pares i les persones de referència”, afegeix. I en això, segons Gimeno, que també és psicòleg i doctor en pedagogia, la mare hi té una responsabilitat molt gran “perquè hi ha cordons umbilicals mentals, emocionals i psicoafectius que són difícils de tallar”. Es tracta d’acompanyar els infants a volar, d’anar-los donant seguretat, “de fer quotidià allò que pot ser extraordinari”. I això, diu Gimeno, “ho hem de fer els adults”.
La Queralt no se sent avergonyida ni dóna gaire importància al fet d’haver de tornar a casa quan intenta quedar-se a dormir a casa d’algun amic o amiga, perquè té la convicció que tard o d’hora ho aconseguirà. El que sí que li preocupa és que d’aquí uns mesos anirà de colònies amb l’escola i des de principis de curs que està nerviosa. No se n’amaga, dels neguits, i a casa en parlen sovint amb els pares, que miren d’animar-la explicant-li com va ser de positiva la seva experiència quan ells hi anaven amb l’escola de petits.
Anar de colònies
La Montse Íñiguez és mestra i té dos fills: l’Adrià i l’Eloi. Com a mare, li sembla important respectar els temps que necessitin els infants per poder passar una nit fora de casa. I la seva experiència com a mestra li diu que als 7 anys -l’edat que té ara la Queralt-, la majoria de nanos ja poden suportar marxar tres dies de colònies, tot i que considera que és bo que els pares en parlin amb els tutors perquè des de l’escola també se’ls pot ajudar. “No hi ha res que serveixi per a tots els nens -confessa la mestra- però sí que, en la mesura que sigui possible, es pot mirar de donar a l’infant el que li sembli que el podria ajudar a estar tranquil”. Com, per exemple, dormir al costat de la mestra o amb algun amic determinat, algú que li faci companyia fins que s’adormi, o tenir amb ell algun objecte de casa. Segons la Montse, “depèn de les vivències de cadascú, els nanos necessiten més o menys acompanyament”.
La Queralt té clar que s’emportarà un peluix que fa servir per dormir; de fet, ja han quedat amb la seva mestra que, un dia, tots els nens i nenes de la classe que ho vulguin podran portar el seu peluix a l’escola per presentar-lo als companys. D’aquesta manera, van treballant els neguits i les pors.
Per a Íñiguez, els pares també poden fer feina des de casa, transmetent als nanos tranquil·litat i confiança: “Dir-li que estem segurs que estarà bé, que no estarà sol i sobretot creure que se’n pot sortir”. No es tracta d’obligar-los, esclar, sinó d’animar-los i fer-los veure tot el que guanyen si fan el pas. Sobretot, però, validant les seves emocions i no negant les seves pors i preocupacions. L’Eva, la mare del Martí, li fa veure al seu fill les coses positives que pot tenir l’experiència, però ell no en vol ni sentir a parlar, d’anar de colònies, perquè no vol separar-se dels seus pares.
La Liv va anar de colònies per primera vegada el curs passat. Es va passar mesos plorant pel neguit que li suposava, però finalment no es va enyorar tant com es pensava. “Vam tenir sort que a l’escola de la Liv tenen el gran encert de portar els nanos d’excursió uns mesos abans a la casa de colònies perquè la coneguin”, explica la Marta, la mare. D’aquesta manera els nens i nenes perden la por del que és desconegut, veuen on dormiran i es poden anar fent a la idea de com serà l’experiència de passar la nit fora de casa. La Liv, a més, es va emportar el coixí de dormir de casa i això li va donar seguretat.
Com se sol dir, cada infant és un món i no és el mateix anar a dormir a casa dels avis que a casa d’un amic, o que anar de colònies. “Cada situació d’aquestes té un escenari molt diferent per a l’infant”, aclareix Gimeno. Perquè si els avis, per exemple, han sigut persones de referència per al nen des que era un nadó, “no hauria de ser cap discontinuïtat el fet d’anar a dormir a casa seva”. És a dir, si un nen va sovint a casa els avis, quedar-s’hi a dormir no hauria de ser cap problema, però si no hi va mai i el primer que farà serà quedar-s’hi a dormir, és fàcil que s’enyori. Gimeno recomana que els pares vagin construint “uns escenaris flexibles en què els nens i les nenes puguin anar fent tastets socials, com ara dormir a casa els avis o els tiets, a casa d’amics, anar de colònies...” I conclou: “Es tracta d’anar enriquint les experiències vitals dels nostres fills”.
Font: Ara Criatures 20/02/2016
D'on ve l'enveja, i com la podem reconduir (no només en infants...)
Us proposo un petit experiment, que no cal que feu físicament si no voleu; probablement l’encertareu de ple només imaginant el resultat. Sí, ja ho sé, no es gens científic fer-ho així, però és que pot ser un experiment una mica “traumàtic”. Si teniu més d’un fill, proveu-ho amb ells. Si sou docents, també ho podeu provar amb els vostres alumnes. I si només teniu un fill, sempre podeu utilitzar els seus amics (repeteixo, ho podeu fer dins la vostra imaginació!). Proposeu-los un joc molt senzill, el que sigui, prometent-los una recompensa a qui ho faci bé. La gràcia és què el joc sigui prou senzill perquè tots el facin bé. Després, un cop fet, els doneu la recompensa de forma individual, per exemple un caramel (per descomptat la recompensa dependrà de l’edat), de manera que els nens sàpiguen només què els heu donat a ells, però no als seus companys. A uns quants dels participants, però, en comptes d’un caramel els en doneu dos, aleatòriament. I els deixeu fer…
Veureu que el primer que fan és posar cara de satisfacció però, immediatament, miren què heu donat als seus companys, i ho comparen amb el que els heu donat a ells. Observeu-los bé els ulls, i veureu que als que han rebut dos caramels la cara cara de satisfacció els augmenta, mentre que els que n’han rebut només un… molt probablement posaran cara d’enveja. L’enveja és un sentiment molt humà, pràcticament inevitable, preconscient, i just per això cal conèixer-lo i reconèixer-lo. Inevitable, sí, però educable.
L’enveja és una emoció desagradable que experimenta una persona que desitja quelcom, sigui material o no, que posseeix una altra. Molts filòsofs han meditat sobre l’origen i les conseqüències de l’enveja. Aristòtil, per exemple, la va definir com “el dolor que ens causa la bona sort dels altres”; Kant, com “la resistència a veure el nostre propi benestar eclipsat pel d’un altre, perquè l’estàndard que utilitzem per mesurar el nostre benestar depèn de la comparació amb el dels altres”; Russell va afirmar que “és una de les causes més potents que impedeixen assolir la felicitat”, una visió que també comparteixen les filosofies derivades de l’hinduisme i el budisme, i el cristianisme l’ha convertida en un pecat capital.
L’enveja neix per comparació
Fa uns mesos es va fer un treball científic molt similar a l’experiment que us he proposat. Es va fer un seguiment de l’activitat neural a un grup de voluntaris al moment de rebre una recompensa econòmica, que va ser diferent en cadascun d’ells. Inicialment, a tots se’ls va activar una zona del cervell anomenada nucli estriat ventral, que està implicada en el sistema neuronal de recompensa i que fa que s’alliberin neurotransmissors que generen sensació de plaer. Tanmateix, quan van comparar els seus guanys amb els dels altres, als que havien guanyat més se’ls va incrementar molt l’activitat d’aquesta zona del cervell, i en cas contrari els va disminuir: els mecanismes de comparació social s’havien posat en marxa. La conclusió dels experimentadors va ser que “el sentiment de recompensa s’activa no només pel fet de rebre un guany, sinó que ho fa amb molta més intensitat quan comparem aquest guany amb el dels altres”.
A més, als que havien guanyat menys també se’ls va activar una altra zona del cervell anomenada escorça cingulada anterior dorsal, que connecta les regions motores, cognitives i afectives del cervell i que es relaciona, precisament, amb la generació de sentiments d’enveja. Per al cervell és molt important saber on ens trobem en relació amb els altres; per això li interessen els valors relatius molt més que els absoluts, la qual cosa afavoreix que el sentiment de recompensa sigui superior quan hom té més que els altres, malgrat tothom en tingui molt poc, que quan hom té molt però n’hi ha que encara en tenen més. No a tothom, però, se li activa amb la mateixa intensitat, la qual cosa justifica que hi hagi persones més envejoses que d’altres. Sigui com sigui, a més d’afectar el sistema de recompensa del cervell, aquestes comparacions condicionen la imatge que construïm de nosaltres mateixos, un fet que en els infants i adolescents és de cabdal importància, i que contribuirà a molts dels seus comportaments futurs. La enveja s’encén sola dins el cervell, i per tant és inevitable, però com deia al principi és educable. Després en parlaré, perquè la història encara no acaba aquí.
L’enveja disminueix l’empatia
Curiosament, en aquest treball que comento, similar a l’experiment que us he proposat al començament del post, també es va veure que, en aquesta situació d’enveja per comparació social, disminueix l’activitat d’una tercera zona del cervell anomenada escorça prefrontal ventromedial, que contribueix a l’empatia. Per això quan sentim enveja podem fer coses cap els altres, especialment cap els subjectes envejats, que difícilment faríem en altres situacions.
Arribats a aquest punt us proposo de continuar amb l’experiment inicial. Un cop hagueu vist la cada de satisfacció o alternativament d’enveja dels infants amb què ho hagueu fet (o que hagueu imaginat), renyeu per qualsevol altre motiu als que els hagueu donat els dos caramels (per això deia al principi que pot ser un experiment una mica traumàtic). Imagineu quina cara faran els infants que estaven envejosos per haver rebut un sol caramel en veure la dissort dels que n’havien rebut dos?
Els investigadors de l’experiment científic real van fer exactament el mateix, però adaptat a adults, fent creure als que havien guanyat menys que els subjectes d’enveja havien patit una desgràcia just després de rebre la recompensa. Sense poder-ho evitar, de manera preconscient, a tots ells se’ls va activar novament el nucli estriat ventral, que com he dit genera sentiments de satisfacció. Dit d’una altra manera, no van poder evitar, encara que fos momentàniament, notar satisfacció per la dissort de l’altre!
Es pot educar l’enveja?
No és senzill treballar amb reaccions preconscients com aquestes, perquè el nostre cervell, com el dels infants, activa aquests mecanismes de forma automàtica. Per tant, si la pregunta és si podem evitar l’enveja, la resposta és no. Hi ha persones que, pel motiu que sigui, són més envejoses que d’altres. N’hi ha que pràcticament no ho són gens, i tot sovint la intensitat d’aquest sentiment depèn de cada situació concreta. Tanmateix, el que sí podem fer és conèixer i reconèixer aquest sentiment, haver-hi pensat i haver-lo explorat conscientment i racionalment, de manera que quan el notem siguem capaços de reconduir-lo i canalitzar-lo, per evitar que s’interposi en les nostres actuacions. De cara als infants i adolescents això vol dir parlar-ne amb ells, fer-los notar la sensació desagradable de l’enveja de manera conscient, per exemple amb un experiment com el que us proposo, perquè el racionalitzin i, de manera conscient, vagin aprenent a reconèixer-lo quan se’ls produeixi de manera sobtada, per qualsevol situació de la vida quotidiana, i a reconduir-lo. Dominar-lo abans no els domini. Tot això sense oblidar que una de les eines més efectives d’aprenentatge és per imitació. Els nostres fills faran molt més fàcilment allò que ens vegin fer a nosaltres.
Font: Diaria Ara Criatures (26/12/14): http://criatures.ara.cat/elcerbell/2014/12/26/don-ve-lenveja-i-com-la-podem-reconduir/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
LinkWithin
