Els alumnes de P5 van de convivències.

D'aquí uns dies els alumnes de P5 marxaran de convivències, per algun d'ells serà la primera nit fora de casa... Adjuntem aquest escrit del diari Ara Criatures.

“Quan vaig a dormir a casa d’algun amic o amiga, al principi, mentre juguem i sopem, no trobo a faltar el papa i la mama, però quan és l’hora d’anar a dormir i m’estiro al llit...” La Queralt té 7 anys i cada vegada que intenta passar la nit fora de casa sense els pares ho passa malament. Tot va bé fins que arriba el moment de tancar els ulls. Normalment li costa una mica agafar el son, no s’adorm amb tanta facilitat com altres nanos, que cauen rendits. Encara que hagi seguit les mateixes rutines que a casa, que li hagin explicat contes o que li facin companyia, la Queralt s’acaba enyorant. No fa cap drama, la majoria de vegades ni tan sols plora. Només demana una cosa: “Truqueu a casa perquè em vinguin a buscar, sisplau”. Llavors ella se sent alleujada i compresa, encara que és conscient que genera una decepció a l’amic que l’ha convidada i li sap greu.

El que li passa a la Queralt és força freqüent, però amb una mica de temps i paciència la gran majoria de nanos ho acaben superant. En Martí també té 7 anys i fins fa uns mesos ho vivia de manera similar: “Sempre que intentàvem que es quedés a dormir a casa d’algun amic l’havíem d’acabar anant a buscar perquè s’enyorava”, explica la seva mare, l’Eva. Abans de recollir-lo, miraven de convence’l per telèfon, però la cosa no funcionava. “Al principi nosaltres hi trèiem importància, però sí que va arribar un moment que li vam dir que la següent vegada que ho intentés n’havia d’estar completament segur”, afegeix. Això va passar l’estiu passat. En Martí va tenir ganes de quedar-se a dormir a casa d’un dels seus millors amics i després d’assegurar als seus pares que s’ho havia rumiat bé, hi van accedir. Aquella nit ja no hi va haver cap trucada perquè anessin a recollir-lo. Després d’aquella vegada, no és que ho faci gaire sovint, però sí de tant en tant. “Només quan ho decideix i mai més d’una nit”, assegura l’Eva.

Qüestió d’edat

L’Ubaal té 5 anys i els seus pares també l’han hagut d’anar a buscar a casa de diversos amics, i la Liv en té 8 i no té ni les ganes ni la necessitat d’intentar-ho. “No hi ha una edat a partir de la qual es cregui que és convenient dormir fora de casa sense els pares”, assegura Xavier Gimeno, professor titular del departament de pedagogia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, que durant més d’una dècada va ser mestre d’educació infantil i abans havia estat vinculat amb el món del lleure. El fet d’enyorar-se no té res a veure amb l’edat sinó amb la seguretat, en “com s’ha construït el vincle amb els pares i les persones de referència”, afegeix. I en això, segons Gimeno, que també és psicòleg i doctor en pedagogia, la mare hi té una responsabilitat molt gran “perquè hi ha cordons umbilicals mentals, emocionals i psicoafectius que són difícils de tallar”. Es tracta d’acompanyar els infants a volar, d’anar-los donant seguretat, “de fer quotidià allò que pot ser extraordinari”. I això, diu Gimeno, “ho hem de fer els adults”.

La Queralt no se sent avergonyida ni dóna gaire importància al fet d’haver de tornar a casa quan intenta quedar-se a dormir a casa d’algun amic o amiga, perquè té la convicció que tard o d’hora ho aconseguirà. El que sí que li preocupa és que d’aquí uns mesos anirà de colònies amb l’escola i des de principis de curs que està nerviosa. No se n’amaga, dels neguits, i a casa en parlen sovint amb els pares, que miren d’animar-la explicant-li com va ser de positiva la seva experiència quan ells hi anaven amb l’escola de petits.

Anar de colònies

La Montse Íñiguez és mestra i té dos fills: l’Adrià i l’Eloi. Com a mare, li sembla important respectar els temps que necessitin els infants per poder passar una nit fora de casa. I la seva experiència com a mestra li diu que als 7 anys -l’edat que té ara la Queralt-, la majoria de nanos ja poden suportar marxar tres dies de colònies, tot i que considera que és bo que els pares en parlin amb els tutors perquè des de l’escola també se’ls pot ajudar. “No hi ha res que serveixi per a tots els nens -confessa la mestra- però sí que, en la mesura que sigui possible, es pot mirar de donar a l’infant el que li sembli que el podria ajudar a estar tranquil”. Com, per exemple, dormir al costat de la mestra o amb algun amic determinat, algú que li faci companyia fins que s’adormi, o tenir amb ell algun objecte de casa. Segons la Montse, “depèn de les vivències de cadascú, els nanos necessiten més o menys acompanyament”.

La Queralt té clar que s’emportarà un peluix que fa servir per dormir; de fet, ja han quedat amb la seva mestra que, un dia, tots els nens i nenes de la classe que ho vulguin podran portar el seu peluix a l’escola per presentar-lo als companys. D’aquesta manera, van treballant els neguits i les pors.

Per a Íñiguez, els pares també poden fer feina des de casa, transmetent als nanos tranquil·litat i confiança: “Dir-li que estem segurs que estarà bé, que no estarà sol i sobretot creure que se’n pot sortir”. No es tracta d’obligar-los, esclar, sinó d’animar-los i fer-los veure tot el que guanyen si fan el pas. Sobretot, però, validant les seves emocions i no negant les seves pors i preocupacions. L’Eva, la mare del Martí, li fa veure al seu fill les coses positives que pot tenir l’experiència, però ell no en vol ni sentir a parlar, d’anar de colònies, perquè no vol separar-se dels seus pares.

La Liv va anar de colònies per primera vegada el curs passat. Es va passar mesos plorant pel neguit que li suposava, però finalment no es va enyorar tant com es pensava. “Vam tenir sort que a l’escola de la Liv tenen el gran encert de portar els nanos d’excursió uns mesos abans a la casa de colònies perquè la coneguin”, explica la Marta, la mare. D’aquesta manera els nens i nenes perden la por del que és desconegut, veuen on dormiran i es poden anar fent a la idea de com serà l’experiència de passar la nit fora de casa. La Liv, a més, es va emportar el coixí de dormir de casa i això li va donar seguretat.

Com se sol dir, cada infant és un món i no és el mateix anar a dormir a casa dels avis que a casa d’un amic, o que anar de colònies. “Cada situació d’aquestes té un escenari molt diferent per a l’infant”, aclareix Gimeno. Perquè si els avis, per exemple, han sigut persones de referència per al nen des que era un nadó, “no hauria de ser cap discontinuïtat el fet d’anar a dormir a casa seva”. És a dir, si un nen va sovint a casa els avis, quedar-s’hi a dormir no hauria de ser cap problema, però si no hi va mai i el primer que farà serà quedar-s’hi a dormir, és fàcil que s’enyori. Gimeno recomana que els pares vagin construint “uns escenaris flexibles en què els nens i les nenes puguin anar fent tastets socials, com ara dormir a casa els avis o els tiets, a casa d’amics, anar de colònies...” I conclou: “Es tracta d’anar enriquint les experiències vitals dels nostres fills”.

Font: Ara Criatures 20/02/2016

D'on ve l'enveja, i com la podem reconduir (no només en infants...)

Us proposo un petit experiment, que no cal que feu físicament si no voleu; probablement l’encertareu de ple només imaginant el resultat. Sí, ja ho sé, no es gens científic fer-ho així, però és que pot ser un experiment una mica “traumàtic”. Si teniu més d’un fill, proveu-ho amb ells. Si sou docents, també ho podeu provar amb els vostres alumnes. I si només teniu un fill, sempre podeu utilitzar els seus amics (repeteixo, ho podeu fer dins la vostra imaginació!). Proposeu-los un joc molt senzill, el que sigui, prometent-los una recompensa a qui ho faci bé. La gràcia és què el joc sigui prou senzill perquè tots el facin bé. Després, un cop fet, els doneu la recompensa de forma individual, per exemple un caramel (per descomptat la recompensa dependrà de l’edat), de manera que els nens sàpiguen només què els heu donat a ells, però no als seus companys. A uns quants dels participants, però, en comptes d’un caramel els en doneu dos, aleatòriament. I els deixeu fer…

Veureu que el primer que fan és posar cara de satisfacció però, immediatament, miren què heu donat als seus companys, i ho comparen amb el que els heu donat a ells. Observeu-los bé els ulls, i veureu que als que han rebut dos caramels la cara cara de satisfacció els augmenta, mentre que els que n’han rebut només un… molt probablement posaran cara d’enveja. L’enveja és un sentiment molt humà, pràcticament inevitable, preconscient, i just per això cal conèixer-lo i reconèixer-lo. Inevitable, sí, però educable.

L’enveja és una emoció desagradable que experimenta una persona que desitja quelcom, sigui material o no, que posseeix una altra. Molts filòsofs han meditat sobre l’origen i les conseqüències de l’enveja. Aristòtil, per exemple, la va definir com “el dolor que ens causa la bona sort dels altres”; Kant, com “la resistència a veure el nostre propi benestar eclipsat pel d’un altre, perquè l’estàndard que utilitzem per mesurar el nostre benestar depèn de la comparació amb el dels altres”; Russell va afirmar que “és una de les causes més potents que impedeixen assolir la felicitat”, una visió que també comparteixen les filosofies derivades de l’hinduisme i el budisme, i el cristianisme l’ha convertida en un pecat capital.

L’enveja neix per comparació

Fa uns mesos es va fer un treball científic molt similar a l’experiment que us he proposat. Es va fer un seguiment de l’activitat neural a un grup de voluntaris al moment de rebre una recompensa econòmica, que va ser diferent en cadascun d’ells. Inicialment, a tots se’ls va activar una zona del cervell anomenada nucli estriat ventral, que està implicada en el sistema neuronal de recompensa i que fa que s’alliberin neurotransmissors que generen sensació de plaer. Tanmateix, quan van comparar els seus guanys amb els dels altres, als que havien guanyat més se’ls va incrementar molt l’activitat d’aquesta zona del cervell, i en cas contrari els va disminuir: els mecanismes de comparació social s’havien posat en marxa. La conclusió dels experimentadors va ser que “el sentiment de recompensa s’activa no només pel fet de rebre un guany, sinó que ho fa amb molta més intensitat quan comparem aquest guany amb el dels altres”.

A més, als que havien guanyat menys també se’ls va activar una altra zona del cervell anomenada escorça cingulada anterior dorsal, que connecta les regions motores, cognitives i afectives del cervell i que es relaciona, precisament, amb la generació de sentiments d’enveja. Per al cervell és molt important saber on ens trobem en relació amb els altres; per això li interessen els valors relatius molt més que els absoluts, la qual cosa afavoreix que el sentiment de recompensa sigui superior quan hom té més que els altres, malgrat tothom en tingui molt poc, que quan hom té molt però n’hi ha que encara en tenen més. No a tothom, però, se li activa amb la mateixa intensitat, la qual cosa justifica que hi hagi persones més envejoses que d’altres. Sigui com sigui, a més d’afectar el sistema de recompensa del cervell, aquestes comparacions condicionen la imatge que construïm de nosaltres mateixos, un fet que en els infants i adolescents és de cabdal importància, i que contribuirà a molts dels seus comportaments futurs. La enveja s’encén sola dins el cervell, i per tant és inevitable, però com deia al principi és educable. Després en parlaré, perquè la història encara no acaba aquí.

L’enveja disminueix l’empatia

Curiosament, en aquest treball que comento, similar a l’experiment que us he proposat al començament del post, també es va veure que, en aquesta situació d’enveja per comparació social, disminueix l’activitat d’una tercera zona del cervell anomenada escorça prefrontal ventromedial, que contribueix a l’empatia. Per això quan sentim enveja podem fer coses cap els altres, especialment cap els subjectes envejats, que difícilment faríem en altres situacions.

Arribats a aquest punt us proposo de continuar amb l’experiment inicial. Un cop hagueu vist la cada de satisfacció o alternativament d’enveja dels infants amb què ho hagueu fet (o que hagueu imaginat), renyeu per qualsevol altre motiu als que els hagueu donat els dos caramels (per això deia al principi que pot ser un experiment una mica traumàtic). Imagineu quina cara faran els infants que estaven envejosos per haver rebut un sol caramel en veure la dissort dels que n’havien rebut dos?

Els investigadors de l’experiment científic real van fer exactament el mateix, però adaptat a adults, fent creure als que havien guanyat menys que els subjectes d’enveja havien patit una desgràcia just després de rebre la recompensa. Sense poder-ho evitar, de manera preconscient, a tots ells se’ls va activar novament el nucli estriat ventral, que com he dit genera sentiments de satisfacció. Dit d’una altra manera, no van poder evitar, encara que fos momentàniament, notar satisfacció per la dissort de l’altre!

Es pot educar l’enveja?

No és senzill treballar amb reaccions preconscients com aquestes, perquè el nostre cervell, com el dels infants, activa aquests mecanismes de forma automàtica. Per tant, si la pregunta és si podem evitar l’enveja, la resposta és no. Hi ha persones que, pel motiu que sigui, són més envejoses que d’altres. N’hi ha que pràcticament no ho són gens, i tot sovint la intensitat d’aquest sentiment depèn de cada situació concreta. Tanmateix, el que sí podem fer és conèixer i reconèixer aquest sentiment, haver-hi pensat i haver-lo explorat conscientment i racionalment, de manera que quan el notem siguem capaços de reconduir-lo i canalitzar-lo, per evitar que s’interposi en les nostres actuacions. De cara als infants i adolescents això vol dir parlar-ne amb ells, fer-los notar la sensació desagradable de l’enveja de manera conscient, per exemple amb un experiment com el que us proposo, perquè el racionalitzin i, de manera conscient, vagin aprenent a reconèixer-lo quan se’ls produeixi de manera sobtada, per qualsevol situació de la vida quotidiana, i a reconduir-lo. Dominar-lo abans no els domini. Tot això sense oblidar que una de les eines més efectives d’aprenentatge és per imitació. Els nostres fills faran molt més fàcilment allò que ens vegin fer a nosaltres.

Font:  Diaria Ara Criatures (26/12/14): http://criatures.ara.cat/elcerbell/2014/12/26/don-ve-lenveja-i-com-la-podem-reconduir/

Sexualitats

Sortim de la classe de 1r d'ESO on estem estat fent unes xerrades sobre la sexualitat.
Quan els hi preguntem que entenen ells per sexualitat fan referència a allò més físic, al contacte, al moment d'intimitat entre dues persones -enamorades o no, algú diu-, al acte sexual. Els hi expliquem que la sexualitat és un procés que engloba molts més aspectes que l'acte sexual.
Els hi parlem de canvis físics, d'adolescència, de canvis en la personalitat, de canvis en les dinàmiques familiars i els hi parlem d'emocions, de molta emoció.

Ells tenen dubtes i els fan saber, amb més o menys pudor. Els dubtes giren entorn a diversos temes: la menstruació, el dolor en l'acte sexual, els mètodes anticonceptius, els canvis hormonals, l'atracció física i conèixer aquells aspectes més claus que ens poden fer saber si estic enamorat/da i si serà recíproc.

Parlem de l'atracció que sentim les persones cap als altres i per tant, parlem de les diverses orientacions sexuals. I assalten els dubtes. I aquests dubtes giren al voltant d'una paraula. Una paraula que no acaben d'entendre. Una paraula que sembla senzilla però que els confon. Parlem sobre la TRANSEXUALITAT.

Alguns dels alumnes comenten i expliquen a la resta el què saben sobre el tema. L'Equip Psicopedagògic resolem els dubtes que puguin sorgir: però això és una orientació sexual? però es poden quedar embarassades? i què fan? i com se senten?

Us pengem l'enllaç al vídeo del 30 minuts: "Trànsit. menors transexuals". És un documental on parlen nens i nens, adolescents i joves transexuals. Parlen en primera persona sobre els seus sentiments, les seves emocions, les seves pors i les seves experiències. Parlen les famílies: com van rebre la notícia, les pors, el què van fer pels seus fills i les seves filles.


És important seure i veure el documental amb els nostres adolescents per a poder resoldre dubtes. Podeu crear un clima positiu per a què sorgeixin altres temes relacionats amb la sexualitat.
No pensem que potser és aviat, o que potser és massa tard.
La família és el nucli més important en el què els adolescents poden créixer i d'on poden extreure la millor informació.

La Por.

Tots els nens i nenes tenen pors que depenen de la seva edat i del context sociocultural en el qual se’ls educa. Són pors lleus que es presenten sense una raó aparent i que acostumen a desaparèixer.

La por és una emoció que s’ha de tractar amb delicadesa, però amb constància per evitar que es converteixi en un problema. És una emoció apresa per tant, els pares amb tendència a ser porucs és més fàcil que ho contagiïn als seus fills, també hem d’evitar instruccions verbals negatives “si no et portes bé, vindrà l’home del sac”. Es pot experimentar por per un ensurt real de perill com pot ser espantar-se per un lladruc de gos al passar caminant.

Pors evolutives:

2 anys	Sorolls forts, animals, a la separació dels pares.
3 anys	Mascares, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
4 anys	Sorolls, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
5 anys	Lesions, sorolls, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
6 anys	Foscor, éssers sobrenaturals, sorolls forts i a la separació dels pares.

Què fer davant la port dels nostres fills/es?

La por a la separació relacionada per exemple amb l’adaptació a l’escola, no se supera fins que l’infant és capaç de comprendre que la separació és momentània. Els podem ajudar donat informació sobre què passarà i què farem, els dóna seguretat.

Evitar les conductes de sobreprotecció i el sentiments de por, tristesa, ansietat... respecte el nostre fill/a. Si ens veuen patir, ells seguiran amb la por.

La por a la foscor està relacionada amb el fet que l’infant petit quan no veu una cosa per ell aquesta deixa d’existir. Els pares hem de poder transmetre que aquesta separació en el moment d’anar a dormir no és definitiva, es tracta d’un cicle (dia-nit) i quan es despertin serem amb ells.

·        Els Malsons són escenaris d’angoixa que tenen a veure amb la seva inseguretat. Recorden què han somiat.

·        Els Terrors nocturns són menys habituals, el nen/a plora molt, no pot explicar que té i al matí no ho recorda.

La por a la foscor es supera al voltant dels 9 anys, podem ajudar als nostres fills a través de contes i  jocs potenciant el contacte agradable i positiu de la foscor, amb algun tipus de llum o adhesius fluorescents, o també amb un peluix que els doni seguretat i companyia. També és bo mantenir una rutina alhora d’anar a dormir i així ells poden anticipar el què passarà i els tranquil·litza.

La millor manera d’ajudar als nostres fills és escoltar-los i donar-los la garantia que hi som, que els escoltem i ens creiem el que ens explica. Una posició de comprensió, escolta i de certa fermesa per part dels pares, permet a l’infant trobar-se acompanyat i fer front a les seves pors.

També s’aconsella controlar la visualització de determinats programes de televisió, pel·lícules o altres que continguin imatges violentes o de terror sobretot quan l’infant encara no té una edat adequada per separar bé la ficció de la realitat.

Bibliografia:

Mendez, Francisco Javier. Miedos y temores en la infancia. Ayuda a les niños a superar-los. Piràmide, 2000.

Lamblin, Christian.L’Adrià té por a la foscor. Ed. Baula

Les convivències.

D'aquí uns dies els alumnes de 2n de primària marxaran de convivències, per algun d'ells serà la primera nit fora de casa... Adjuntem aquest escrit del diari Ara Criatures.

“Quan vaig a dormir a casa d’algun amic o amiga, al principi, mentre juguem i sopem, no trobo a faltar el papa i la mama, però quan és l’hora d’anar a dormir i m’estiro al llit...” La Queralt té 7 anys i cada vegada que intenta passar la nit fora de casa sense els pares ho passa malament. Tot va bé fins que arriba el moment de tancar els ulls. Normalment li costa una mica agafar el son, no s’adorm amb tanta facilitat com altres nanos, que cauen rendits. Encara que hagi seguit les mateixes rutines que a casa, que li hagin explicat contes o que li facin companyia, la Queralt s’acaba enyorant. No fa cap drama, la majoria de vegades ni tan sols plora. Només demana una cosa: “Truqueu a casa perquè em vinguin a buscar, sisplau”. Llavors ella se sent alleujada i compresa, encara que és conscient que genera una decepció a l’amic que l’ha convidada i li sap greu.

El que li passa a la Queralt és força freqüent, però amb una mica de temps i paciència la gran majoria de nanos ho acaben superant. En Martí també té 7 anys i fins fa uns mesos ho vivia de manera similar: “Sempre que intentàvem que es quedés a dormir a casa d’algun amic l’havíem d’acabar anant a buscar perquè s’enyorava”, explica la seva mare, l’Eva. Abans de recollir-lo, miraven de convence’l per telèfon, però la cosa no funcionava. “Al principi nosaltres hi trèiem importància, però sí que va arribar un moment que li vam dir que la següent vegada que ho intentés n’havia d’estar completament segur”, afegeix. Això va passar l’estiu passat. En Martí va tenir ganes de quedar-se a dormir a casa d’un dels seus millors amics i després d’assegurar als seus pares que s’ho havia rumiat bé, hi van accedir. Aquella nit ja no hi va haver cap trucada perquè anessin a recollir-lo. Després d’aquella vegada, no és que ho faci gaire sovint, però sí de tant en tant. “Només quan ho decideix i mai més d’una nit”, assegura l’Eva.

Qüestió d’edat

L’Ubaal té 5 anys i els seus pares també l’han hagut d’anar a buscar a casa de diversos amics, i la Liv en té 8 i no té ni les ganes ni la necessitat d’intentar-ho. “No hi ha una edat a partir de la qual es cregui que és convenient dormir fora de casa sense els pares”, assegura Xavier Gimeno, professor titular del departament de pedagogia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, que durant més d’una dècada va ser mestre d’educació infantil i abans havia estat vinculat amb el món del lleure. El fet d’enyorar-se no té res a veure amb l’edat sinó amb la seguretat, en “com s’ha construït el vincle amb els pares i les persones de referència”, afegeix. I en això, segons Gimeno, que també és psicòleg i doctor en pedagogia, la mare hi té una responsabilitat molt gran “perquè hi ha cordons umbilicals mentals, emocionals i psicoafectius que són difícils de tallar”. Es tracta d’acompanyar els infants a volar, d’anar-los donant seguretat, “de fer quotidià allò que pot ser extraordinari”. I això, diu Gimeno, “ho hem de fer els adults”.

La Queralt no se sent avergonyida ni dóna gaire importància al fet d’haver de tornar a casa quan intenta quedar-se a dormir a casa d’algun amic o amiga, perquè té la convicció que tard o d’hora ho aconseguirà. El que sí que li preocupa és que d’aquí uns mesos anirà de colònies amb l’escola i des de principis de curs que està nerviosa. No se n’amaga, dels neguits, i a casa en parlen sovint amb els pares, que miren d’animar-la explicant-li com va ser de positiva la seva experiència quan ells hi anaven amb l’escola de petits.

Anar de colònies

La Montse Íñiguez és mestra i té dos fills: l’Adrià i l’Eloi. Com a mare, li sembla important respectar els temps que necessitin els infants per poder passar una nit fora de casa. I la seva experiència com a mestra li diu que als 7 anys -l’edat que té ara la Queralt-, la majoria de nanos ja poden suportar marxar tres dies de colònies, tot i que considera que és bo que els pares en parlin amb els tutors perquè des de l’escola també se’ls pot ajudar. “No hi ha res que serveixi per a tots els nens -confessa la mestra- però sí que, en la mesura que sigui possible, es pot mirar de donar a l’infant el que li sembli que el podria ajudar a estar tranquil”. Com, per exemple, dormir al costat de la mestra o amb algun amic determinat, algú que li faci companyia fins que s’adormi, o tenir amb ell algun objecte de casa. Segons la Montse, “depèn de les vivències de cadascú, els nanos necessiten més o menys acompanyament”.

La Queralt té clar que s’emportarà un peluix que fa servir per dormir; de fet, ja han quedat amb la seva mestra que, un dia, tots els nens i nenes de la classe que ho vulguin podran portar el seu peluix a l’escola per presentar-lo als companys. D’aquesta manera, van treballant els neguits i les pors.

Per a Íñiguez, els pares també poden fer feina des de casa, transmetent als nanos tranquil·litat i confiança: “Dir-li que estem segurs que estarà bé, que no estarà sol i sobretot creure que se’n pot sortir”. No es tracta d’obligar-los, esclar, sinó d’animar-los i fer-los veure tot el que guanyen si fan el pas. Sobretot, però, validant les seves emocions i no negant les seves pors i preocupacions. L’Eva, la mare del Martí, li fa veure al seu fill les coses positives que pot tenir l’experiència, però ell no en vol ni sentir a parlar, d’anar de colònies, perquè no vol separar-se dels seus pares.

La Liv va anar de colònies per primera vegada el curs passat. Es va passar mesos plorant pel neguit que li suposava, però finalment no es va enyorar tant com es pensava. “Vam tenir sort que a l’escola de la Liv tenen el gran encert de portar els nanos d’excursió uns mesos abans a la casa de colònies perquè la coneguin”, explica la Marta, la mare. D’aquesta manera els nens i nenes perden la por del que és desconegut, veuen on dormiran i es poden anar fent a la idea de com serà l’experiència de passar la nit fora de casa. La Liv, a més, es va emportar el coixí de dormir de casa i això li va donar seguretat.

Com se sol dir, cada infant és un món i no és el mateix anar a dormir a casa dels avis que a casa d’un amic, o que anar de colònies. “Cada situació d’aquestes té un escenari molt diferent per a l’infant”, aclareix Gimeno. Perquè si els avis, per exemple, han sigut persones de referència per al nen des que era un nadó, “no hauria de ser cap discontinuïtat el fet d’anar a dormir a casa seva”. És a dir, si un nen va sovint a casa els avis, quedar-s’hi a dormir no hauria de ser cap problema, però si no hi va mai i el primer que farà serà quedar-s’hi a dormir, és fàcil que s’enyori. Gimeno recomana que els pares vagin construint “uns escenaris flexibles en què els nens i les nenes puguin anar fent tastets socials, com ara dormir a casa els avis o els tiets, a casa d’amics, anar de colònies...” I conclou: “Es tracta d’anar enriquint les experiències vitals dels nostres fills”.

Font: Ara Criatures 20/02/2016