ALIMENTACIÓ I SALUT

Demà dimecres es realitza un xerrada sobre alimentació a càrrec de Marta Cardona.

L'alimentació és important pel correcte desenvolupament dels nostres infants. Per aquest motiu, us presentem l'article d'en David Bueno que parla sobre l'alimentació.


LA IMPORTÀNCIA D'UNA DIETA EQUILIBRADA PER A LA SALUT MENTAL:

«Au, vinga, fill meu, menja la verdura i el peix!»

Quantes vegades hem sentit, hem dit o ens han dit alguna cosa semblant a aquesta? Sabem que l’alimentació és crucial per mantenir un bon estat de salut. Però no només de salut física, sinó també, com estan demostrant una sèrie d’interessantíssims treballs recents, per mantenir una bona salut cerebral i mental. Ras i curt: l’alimentació influeix directament en la construcció i en la reconstrucció del cervell, en la plasticitat neural, la qual influencia directament la nostra vida mental. Això inclou tant l’alimentació materna, que repercuteix en els nutrients que arriben a l’embrió i el fetus durant el seu desenvolupament, com també la dels primers anys de vida, durant la infantesa i l’adolescència i, fins i tot, quan ja som adults.

Tanmateix, que ningú s’angoixi per aquest tema. Pel que fa a l’alimentació, i llevat de casos molt puntuals en què cal eliminar algun aliment de la dieta o enriquir-la en algun nutrient essencial per prescripció mèdica (repeteixo, «prescripció mèdica»; cal anar molt alerta amb les dietes miraculoses perquè els miracles no existeixen), la millor garantia per a bon desenvolupament cerebral és mantenir una alimentació equilibrada, sense excessos i sense mancances. De fet, dit això, podria acabar el post aquí, perquè aquest és el resum de tot plegat. Però penso que val la pena explicar-ho una mica més. Penso que no n’hi ha prou amb saber les coses; per eixamplar el pensament cal saber-ne el per què.

Els dèficits alimentaris incideixen en el desenvolupament i la plasticitat neural –però sobretot, no ens hem d’obsessionar

Segons un treball publicat el 2015, que recull i resumeix els resultats d’una trentena llarga d’estudis anteriors –és el que en terminologia científica s’anomana una meta-anàlisi–, per aconseguir un funcionament òptim del cervell es necessita una ingesta adequada de nutrients clau com els àcids grassos poliinsaturats omega-3, vitamines dels grups B i D i minerals com zinc, magnesi i ferro, entre d’altres. Sense oblidar, per descomptat, les proteïnes i els glícids (els sucres per entendre’ns, però els d’absorció lenta, no els dolços i sucres refinats).

Val a dir, però, que no és en absolut necessari obsessionar-se amb l’alimentació. Una dieta equilibrada, no només constituïda per verdures i peix, com potser podria suggerir la primera frase d’aquest post, sinó que també inclogui cereals, fruita fresca i fruits secs, racions moderades de carn, productes lactis, llegums, molt pocs dolços, etcètera, com ho és la mediterrània entre d’altres, ja proporciona per si mateixa tots els nutrients essencials que necessiten els infants i els joves per desenvolupar-se correctament. I, torno a repetir, sense obsessionar-nos, perquè especialment en els adolescents, l’obsessió per l’alimentació pot conduir a l’anorèxia i a la bulímia (i fins a cert punt també a la vigorèxia), uns trastorns alimentaris que malauradament afecten entre un 1% i un 5% dels joves entre 15 i 19 anys als països desenvolupats. En el proper post en parlaré explícitament.

Continuem parlant de l’efecte de la dieta sobre el cervell. S’ha vist que una dieta deficitària repercuteix directament en la salut mental dels infants i dels adolescents, atès que afecta negativament la plasticitat neural (recordem que l’aprenentatge i de fet qualsevol altre aspecte de la nostra vida mental rau directament o indirectament en la capacitat de les neurones de fer i refer noves connexions). Per exemple, s’ha relacionat la manca d’omega-3, vitamines dels grups B i D i minerals com zinc, magnesi i ferro amb un increment de l’ansietat, i també amb una major predisposició a patir depressió. Així, s’ha vist que els àcids grassos omega-3 contribueixen a modular l’efecte d’alguns neurotransmissors, com ladopamina, la noradrenalina i la serotonina, implicats en diversos aspectes de la nostra vida mental com la motivació, l’optimisme, el benestar i l’aprenentatge, entre altres. Aquests àcids grassos també augmenten la capacitat de fer noves neurones i noves connexions neurals mitjançant un factor neural anomenat BDNF (de l’anglès, factor neurotròfic derivat del cervell, o brain-derived neurotrofic factor)

Per esmentar un altre exemple, s’ha vist que el zinc també contribueix a la neurogènesi, és a dir, a la formació de noves neurones, especialment en l’hipocamp, la zona gestora de la memòria, i que el seu dèficit pot afavorir estats de depressió, especialment en situacions d’estrès. També les vitamines dels grups B i D, quan escassegen en la dieta dels més joves, incrementen el risc de patir determinades malalties cerebrals quan s’arriba a l’edat adulta, incloses algunes de pronòstic greu com l’esquizofrènia i la depressió major, a causa d’una mala connectivitat entre determinades àrees del cervell.

Els excessos alimentaris també incideixen en el desenvolupament i la plasticitat neural –però hem de continuar sense obsessionar-nos

No només la falta d’algun nutrient essencial afecta el desenvolupament del cervell. També ho fa el consum excessiu de greixos, un aspecte que adquireix una especial rellevància en entorns on l’obesitat infantil va en augment. En aquest cas, diversos treballs publicats entre els anys 2002 i 2015 han demostrat que un excés de greix d’origen animal en la dieta disminueix la plasticitat neural. Aquest greix interfereix amb l’anomenat receptor de glutamat, un receptor neuronal al qual s’uneix un neurotransmissor anomenat, precisament, glutamat. El glutamat és el neurotransmissor excitador més abundant del cervell, i els seus receptors es troben concentrats en les zones de les neurones on s’estableixen les connexions neuronals, les sinapsis. A més, té un paper crucial en la plasticitat neural, que com ja he dit dit en diverses ocasions en aquest i en altres posts és la base de l’aprenentatge i la memòria.

El consum excessiu de greixos d’origen animal fa que aquests receptors perdin sensibilitat, per la qual cosa davant d’un mateix estímul la seva resposta és inferior. En conseqüència, la plasticitat sinàptica de les neurones disminueix. Aquest efecte, a més, també es produeix quan una mare gestant consumeix massa greixos d’origen animal sobre la formació del cervell del seu fill, que d’aquesta manera no acaba de manifestar tot el seu potencial de desenvolupament.

La capacitat de mantenir una bona plasticitat neural, la qual de retruc influeix en tota la nostra vida mental d’infants, adolescents, joves i adults, s’inicia ja amb l’alimentació de la mare i prossegueix amb la dels fills. I s’ha de mantenir durant tota la vida. L’alimentació contribueix, junt amb molts altres aspectes, a tenir un cervell sa amb una ment sana, la qual cosa implica una responsabilitat envers els nostres fills ja des d’abans del naixement.

Font:  Ara Criatures 23/2/2016

Límits: eines per a la vida.

Educació i límits són dues paraules indissociables. Pujar els fills amb uns límits clars des de la primera infància equival a oferir-los unes eines emocionals per a tota la vida, ja que els ajudaran a formar-se com a persones centrades i respectuoses i els permetrà reconèixer l’autoritat -que no l’autoritarisme- dels adults. Aquestes són algunes de les conclusions a què han arribat les expertes consultades després de més de dues dècades d’experiència atenent la petita infància.

La psicòloga infantil Laia Delriu dirigeix la llar d’infants Dintell de Barcelona, un centre amb 40 anys de vida especialitzat en la canalla de 0 a 3 anys. Delriu, a més, és mare de dues nenes, i afirma que “cal que els límits estiguin molt presents des del naixement per ajudar a formar la personalitat dels nens, i que sàpiguen de ben petits que les frustracions existeixen: els límits han de ser molt clars des de petits”. La psicòloga reflexiona que l’educació “té un paper clau en tot això”. “Avui dia es viu un excés de permissivitat i sobreprotecció dels fills”, explica Delriu, que alerta que cal anar amb compte “perquè tot el que no es treballa de ben petits després porta conseqüències, i en alguns casos greus, com els trastorns de la personalitat”.

“Els límits que no s’han treballat a la infància tornen a brollar després a l’adolescència amb força, i és aleshores quan ja no hi som a temps”, adverteix l’experta, que explica que en certs casos es pot parlar de la síndrome del nen emperador, és a dir, d’infants “tirans que després es tornaran adolescents agressius”. “Aquests nens no han interioritzat els límits de manera clara, i els costa molt acceptar normes. A més, s’hi afegeix que són incapaços d’assumir frustracions. Es tornen molt egoistes i poc empàtics. En el fons, són nens que acostumen a ser molt dependents”, assenyala. “No s’ha de tenir por a dir no als fills. Hi ha pares que es pensen que els estimaran menys o que la negativa els passarà factura”. I és completament al contrari.

Rutina i paciència

La rutina i la paciència són ingredients bàsics a l’hora de preparar la maleta dels límits i les normes. La pedagoga i terapeuta familiar Cristina Garcia, autora de la guia El método de la paciencia con hijos, publicat per Edúkame, reconeix: “Vivim en una societat en què la pressa i l’exigència ens acompanyen en totes les situacions de la vida. Volem resultats immediats en la parella, la professió, la malaltia i també amb els fills. La paciència és una pràctica que s’ha d’anar cultivant, però ha de sortir de dins teu. Per guanyar-ne amb els nostres fills, el canvi ha de venir primer dels pares i no a la inversa”.

Reconeix que en la petita infància ens cal una dosi extra. “Especialment als 2-3 anys, els nens no fan malifetes per fer-te mal, senzillament estan explorant el món i forma part del procés evolutiu. No els etiquetis dient que són mandrosos, desobedients, lents, desafiants... El nen està creixent i prova els propis límits, i el que necessita dels pares són pautes clares amb seguretat, amor i constància. Hem d’acompanyar-los en la frustració”.

Garcia defensa els límits clars, però adverteix que els pares i els educadors s’han d’adaptar a les capacitats de l’edat de la criatura i no han de perseguir la perfecció. Ho exemplifica: “Si demanes a un infant de tres anys que reculli les joguines, no esperis que ho faci en cinc minuts i tot perfecte. L’has de motivar, fer-ho com un joc, implicar-t’hi i deixar-li un temps adaptat a les seves capacitats”. “Tenir expectatives superiors al que els nens necessiten o poden fer no només porta a perdre la paciència amb facilitat, sinó que genera molta frustració i emprenyament”, lamenta Garcia.

Delriu detalla que els infants, des de nadons, comencen a aprendre els diferents registres, què poden fer amb cada persona (amb els avis això, amb els pares allò, amb la mestra allò altre...). “Aprenen molt ràpid i tenen una capacitat camaleònica per adaptar-se. Per tant, poden aprendre ràpidament on hi ha un límit i que s’ha de respectar”. Proposa establir les normes i els límits en els tres primers anys de vida de la criatura. “L’adult ha d’estar convençut i creure fermament en aquell límit. Si hi ha dubte, allò trontollarà. Cal ser constants i rutinaris en pautes de son, de menjar... fins que aquella norma o límit queda interioritzada”. Però alerta: “L’excés de rigidesa també genera nens angoixats que no estan preparats per als imprevistos o els canvis de plans, i això tampoc és bo”. Cal trobar, doncs, un equilibri. “Cal posar pocs límits, però clars i concisos. Límits que difícilment seran reversibles, tot i que ha d’existir una certa elasticitat, però val la pena ser ferms en alguns objectius a treballar”, aconsella.

Autonomia de l’infant

La psicòloga considera important treballar l’autonomia des de petits. És bo que “adquireixin responsabilitats i entenguin que les coses tenen un esforç. També que entenguin la diferència entre un comportament adient, que hi ha de ser perquè sí, i un premi”.

Delriu i Garcia coincideixen que no s’ha de premiar els nens per accions que han de fer perquè els toca, perquè formen part de la rutina familiar o educativa. “No s’ha d’utilitzar el xantatge perquè facin les coses. Hi ha certes normes que s’han de complir. Igual que hi ha certs límits que no es poden sobrepassar”, argumenten totes dues.

Per a Delriu és “molt important no donar-los el que volen i demanen de manera immediata”. “D’aquesta manera aprendran a tolerar les frustracions i a controlar els seus impulsos. Cal que l’infant aprengui a esperar, a ser pacient. Cal donar-los temps. Si veuen una joguina que els agrada, no s’ha de comprar de seguida, sinó esperar a una data assenyalada, que quedi clar que es tracta d’un fet extra”, conclou.

Font: AraCriatures.cat

Què és el ciberbullying i com detectar si el teu fill ho està patint

El ciberbullying, o assetjament a través d'Internet, és un greu problema que es dóna entre nens i adolescents usuaris de les noves tecnologies. De fet, al voltant d'un 20% dels adolescents ha patit alguna vegada assetjament cibernètic, a través de les xarxes socials o del telèfon mòbil.

Per evitar que un nen pateixi ciberassetjament cal prevenir certes conductes i conèixer davant quins senyals hem d'estar alerta per evitar que el menor se senti greument intimidat o que apareguin possibles trastorns psicològics importants, incloent conductes autolesives en els casos més greus.

Per prevenir que aquests casos es produeixin, l'educació és fonamental. Ensenya al teu fill a protegir la seva intimitat, i transmet-li l'important valor que tenen les dades personals. Això inclou dades, adreces (tant físiques com de correu electrònic), fotografies, dades sobre la vida privada, etc. Dóna-li a entendre que no pot publicar tot això de forma indiscriminada, ja que sempre pot ser utilitzat en contra seva, i que només ha de donar-ho a persones d'extrema confiança i per raons justificades.

A més, recomana-li que es mantingui allunyat de xats o fòrums on es tractin temes molt radicals (racisme, xenofòbia, etc.). Així mateix, és important que el mantinguis allunyat de contactes anònims dubtosos, i l’adverteixis que mai s'ha de veure amb persones desconegudes, encara que hagi contactat amb elles a través de les xarxes. Finalment, ofereix-li confiança. És la millor manera que t'informi immediatament si comença a ser objecte d'alguna pràctica perjudicial o sospitosa.

Si el teu fill és víctima de ciberbullying

El teu fill podria estar sent víctima de ciberassetjament si observes alguna d'aquestes conductes:

• Altres menors l'amenacen, l'humilien, el provoquen o publiquen fotografies seves una mica compromeses.
• Descobreixes que altres estan difonent falsos rumors sobre ell, encara que al principi semblin innocents.
• Trobes perfils o pàgines anònimes dedicades únicament a difamar-lo.
• Detectes que algú ha dissenyat un perfil fals d'ell en alguna xarxa social.
• Es queixa que algú ha modificat o alterat el seu propi perfil.
• Rep amenaces o insults mitjançant fòrums, xats, comentaris, missatges de mòbil o correus electrònics.

Un cop hagis aconseguit identificar el problema, s'aconsella als pares actuar de forma ràpida, abans que el problema es faci més gran. Segueix aquests passos:

• Guarda totes les proves que tinguis sobre l'assetjament contra el menor.
• Tanca la connexió immediatament quan comencin a molestar-lo, però sense ometre el pas anterior.
• Si identifiques l'agressor o els agressors, dóna'ls a entendre formalment que estan cometent un delicte.
• Si l'assetjament es produeix en un lloc amb gestors o administradors, adverteix-los del problema.
• Si les amenaces són greus, has de denunciar el cas, primer, davant els responsables del centre educatiu, i posteriorment a la policia si el primer no ha donat resultat.

Si el teu fill fa ciberbullying

De la mateixa manera, també has de reaccionar a temps si observes que el teu fill podria estar exercint ell mateix el ciberassetjament . Per evitar-ho, segueix les següents orientacions:

• Ínstal a adreçar-se sempre als altres amb correcció i amb respecte en els entorns virtuals (per a fer-ho les recomanacions de la Netiqueta poden ser una bona guia).
• Recorda-li que no ha de fer a la xarxa el que no faria a la vida real (amenaçar, intimidar...).
• Controla’l si veus que passa massa temps davant de les pantalles.
• Convida’l a la reflexió, en cas que descobreixis que ha insultat o amenaçat algú, i recomana-li que retiri l'amenaça, ja que és una cosa que podria portar-li problemes.

Finalment, és un suggeriment a tenir en compte que l’ordinador estigui situat al menjador, o en general, en un espai comú de casa. Recomanem la visita de les pàgines web Pantallas Amigas i Ciberfamilias per tenir més informació sobre el tema. 

Referencia bibliográfica:

Guía práctica sobre ciberbullying. Ciberbullying: Ciberacoso escolar entre menores, 2013. [accés 7 d'octubre 2013]

Font: FAROS Sant Joan de Déu.

Què fer si el teu fill està implicat en un cas de maltractament escolar

Per desgràcia el bullying és una situació present en moltes escoles en què hi ha diverses parts implicades. Com han d'actuar els pares si el seu fill n’és la víctima, l'agressor o l'observador?
Si el nostre fill és la víctima:

Quan haguem indagat en els indicis d’abús i les nostres sospites s’hagin confirmat, hem d’actuar ràpidament. La confiança és determinant perquè el nostre fill ens expliqui tot el que ha passat, i hem de comptar amb ell per prendre qualsevol decisió. És fonamental mostrar sempre una actitud de suport incondicional i lluita conjunta.

Durant el temps que duri el procés, hem d’intentar millorar l’autoestima del nen, posant en relleu les seves aptituds perquè torni a guanyar confiança en si mateix. També és positiu que busquem altres activitats fora del centre escolar on el nostre fill pugui fer noves amistats. Tampoc ens hem d’oblidar de posar-nos en contacte amb el professorat per parlar del tema i lluitar conjuntament contra els maltractaments a les aules.

Si el nostre fill és l’agressor:

Sovint, l’actitud agressiva dels nens, i conseqüentment, molts casos de bullying, estan relacionats amb una determinada situació familiar. De totes formes, no sempre és així, i és important observar els nostres fills per si mostren actituds violentes que puguin derivar en casos de maltractament. Si el nostre fill es mostra reservat, menteix sovint, roba o no manifesta cap sentiment de culpa quan fa mal a algú, pot significar que està involucrat en casos d’abusos a l’escola.

És quelcom comú que molts pares se sentin culpables quan descobreixen aquest comportament per part dels seus fills. És fonamental sobreposar-se i deixar clar al nen que aquesta actitud és inacceptable i que ha d’assumir tota la responsabilitat del què ha passat. Tot i això, també hem de mostrar una actitud d’ajuda, i parlar amb l’escola per arreglar la situació.

Si el nostre fill és l’observador:

En molts casos, els nens prenen el paper d’observadors en els maltractaments escolars. El nostre fill ha de saber que la seva figura és fonamental per denunciar el maltractador. Per això, hem de fer un esforç perquè la figura del "xivato" deixi d’associar-se amb la covardia.

Seria ideal que tots els nens entenguessin que els observadors també tenen part de responsabilitat en el bullying, i tinguessin consciència social d’unir-se en contra dels maltractadors. Així, és important educar el nostre fill des del respecte, el diàleg per afrontar diverses situacions, i la denúncia de certs comportaments.

Si amb les mesures anteriors no s’obté cap solució al problema, podeu dirigir-vos a l’organització de protecció de la infància Protégeles.

Font: FAROS St Joan de Déu.

Adolescents que roben

Quan un adolescent roba, és normal que els pares es preocupin i es preguntin:

El meu fill/a és un delinqüent?

• Al voltant dels 5 anys, els nens i nenes comencen adquirir el concepte de propietat i comencen a entendre el que significa robar.
• A l'adolescència ja està més que format el sentit i la funció que té robar.
• Encara que ja han après que robar és dolent, els adolescents que roben ho fan per diferents motius.

Motius perquè un adolescent roba

• Demostrar independència dels pares.
• Demostrar que poden sortir amb èxit de fets arriscats.
• Mostrar intel·ligència i astucia cap als pares “Mireu que arriscat sóc"
• Demostració de valentía davant del grup d'iguals i amb això major popularitat.
• Buscar afecte i acceptació. 
• Substituir la falta d'estimació per propietats materials.
• Experimentar conductes de risc.
• Indicador de problemes emocionals i de conducta.

El problema sorgeix quan aquestes conductes no desapareixen.

Recomanacions per a pares

• Parla amb ell/a tranquil·lament sobre el tema.
• No jutgis ni insultis.
• Questina-li el sentit que té robar i el fet que està perjudicant a altres persones.
• Recordar-li que confiem en ell/a i amb aquests fets la confiança se'n veu perjudicada.
• Evita fer sermons.
• Mostrar-li estimació i empatia perquè es mostri sincer/a.
• Feu-lo sentir una part important de la família.
• Mostrar interès pel què fa, les seves activitats...
• Evita mencionar contínuament l'incident i demostra-li confidencialitat. 

Si la conducta de robar persisteix, es recomana valorar la possibilitat d'acudir a un professional per rebre l'ajuda necessària. 

Publicat: https://www.euroresidentes.com/estilo-de-vida/adolescentes