Què és el ciberbullying i com detectar si el teu fill ho està patint

El ciberbullying, o assetjament a través d'Internet, és un greu problema que es dóna entre nens i adolescents usuaris de les noves tecnologies. De fet, al voltant d'un 20% dels adolescents ha patit alguna vegada assetjament cibernètic, a través de les xarxes socials o del telèfon mòbil.

Per evitar que un nen pateixi ciberassetjament cal prevenir certes conductes i conèixer davant quins senyals hem d'estar alerta per evitar que el menor se senti greument intimidat o que apareguin possibles trastorns psicològics importants, incloent conductes autolesives en els casos més greus.

Per prevenir que aquests casos es produeixin, l'educació és fonamental. Ensenya al teu fill a protegir la seva intimitat, i transmet-li l'important valor que tenen les dades personals. Això inclou dades, adreces (tant físiques com de correu electrònic), fotografies, dades sobre la vida privada, etc. Dóna-li a entendre que no pot publicar tot això de forma indiscriminada, ja que sempre pot ser utilitzat en contra seva, i que només ha de donar-ho a persones d'extrema confiança i per raons justificades.

A més, recomana-li que es mantingui allunyat de xats o fòrums on es tractin temes molt radicals (racisme, xenofòbia, etc.). Així mateix, és important que el mantinguis allunyat de contactes anònims dubtosos, i l’adverteixis que mai s'ha de veure amb persones desconegudes, encara que hagi contactat amb elles a través de les xarxes. Finalment, ofereix-li confiança. És la millor manera que t'informi immediatament si comença a ser objecte d'alguna pràctica perjudicial o sospitosa.

Si el teu fill és víctima de ciberbullying

El teu fill podria estar sent víctima de ciberassetjament si observes alguna d'aquestes conductes:

• Altres menors l'amenacen, l'humilien, el provoquen o publiquen fotografies seves una mica compromeses.
• Descobreixes que altres estan difonent falsos rumors sobre ell, encara que al principi semblin innocents.
• Trobes perfils o pàgines anònimes dedicades únicament a difamar-lo.
• Detectes que algú ha dissenyat un perfil fals d'ell en alguna xarxa social.
• Es queixa que algú ha modificat o alterat el seu propi perfil.
• Rep amenaces o insults mitjançant fòrums, xats, comentaris, missatges de mòbil o correus electrònics.

Un cop hagis aconseguit identificar el problema, s'aconsella als pares actuar de forma ràpida, abans que el problema es faci més gran. Segueix aquests passos:

• Guarda totes les proves que tinguis sobre l'assetjament contra el menor.
• Tanca la connexió immediatament quan comencin a molestar-lo, però sense ometre el pas anterior.
• Si identifiques l'agressor o els agressors, dóna'ls a entendre formalment que estan cometent un delicte.
• Si l'assetjament es produeix en un lloc amb gestors o administradors, adverteix-los del problema.
• Si les amenaces són greus, has de denunciar el cas, primer, davant els responsables del centre educatiu, i posteriorment a la policia si el primer no ha donat resultat.

Si el teu fill fa ciberbullying

De la mateixa manera, també has de reaccionar a temps si observes que el teu fill podria estar exercint ell mateix el ciberassetjament . Per evitar-ho, segueix les següents orientacions:

• Ínstal a adreçar-se sempre als altres amb correcció i amb respecte en els entorns virtuals (per a fer-ho les recomanacions de la Netiqueta poden ser una bona guia).
• Recorda-li que no ha de fer a la xarxa el que no faria a la vida real (amenaçar, intimidar...).
• Controla’l si veus que passa massa temps davant de les pantalles.
• Convida’l a la reflexió, en cas que descobreixis que ha insultat o amenaçat algú, i recomana-li que retiri l'amenaça, ja que és una cosa que podria portar-li problemes.

Finalment, és un suggeriment a tenir en compte que l’ordinador estigui situat al menjador, o en general, en un espai comú de casa. Recomanem la visita de les pàgines web Pantallas Amigas i Ciberfamilias per tenir més informació sobre el tema. 

Referencia bibliográfica:

Guía práctica sobre ciberbullying. Ciberbullying: Ciberacoso escolar entre menores, 2013. [accés 7 d'octubre 2013]

Font: FAROS Sant Joan de Déu.

Què fer si el teu fill està implicat en un cas de maltractament escolar

Per desgràcia el bullying és una situació present en moltes escoles en què hi ha diverses parts implicades. Com han d'actuar els pares si el seu fill n’és la víctima, l'agressor o l'observador?
Si el nostre fill és la víctima:

Quan haguem indagat en els indicis d’abús i les nostres sospites s’hagin confirmat, hem d’actuar ràpidament. La confiança és determinant perquè el nostre fill ens expliqui tot el que ha passat, i hem de comptar amb ell per prendre qualsevol decisió. És fonamental mostrar sempre una actitud de suport incondicional i lluita conjunta.

Durant el temps que duri el procés, hem d’intentar millorar l’autoestima del nen, posant en relleu les seves aptituds perquè torni a guanyar confiança en si mateix. També és positiu que busquem altres activitats fora del centre escolar on el nostre fill pugui fer noves amistats. Tampoc ens hem d’oblidar de posar-nos en contacte amb el professorat per parlar del tema i lluitar conjuntament contra els maltractaments a les aules.

Si el nostre fill és l’agressor:

Sovint, l’actitud agressiva dels nens, i conseqüentment, molts casos de bullying, estan relacionats amb una determinada situació familiar. De totes formes, no sempre és així, i és important observar els nostres fills per si mostren actituds violentes que puguin derivar en casos de maltractament. Si el nostre fill es mostra reservat, menteix sovint, roba o no manifesta cap sentiment de culpa quan fa mal a algú, pot significar que està involucrat en casos d’abusos a l’escola.

És quelcom comú que molts pares se sentin culpables quan descobreixen aquest comportament per part dels seus fills. És fonamental sobreposar-se i deixar clar al nen que aquesta actitud és inacceptable i que ha d’assumir tota la responsabilitat del què ha passat. Tot i això, també hem de mostrar una actitud d’ajuda, i parlar amb l’escola per arreglar la situació.

Si el nostre fill és l’observador:

En molts casos, els nens prenen el paper d’observadors en els maltractaments escolars. El nostre fill ha de saber que la seva figura és fonamental per denunciar el maltractador. Per això, hem de fer un esforç perquè la figura del "xivato" deixi d’associar-se amb la covardia.

Seria ideal que tots els nens entenguessin que els observadors també tenen part de responsabilitat en el bullying, i tinguessin consciència social d’unir-se en contra dels maltractadors. Així, és important educar el nostre fill des del respecte, el diàleg per afrontar diverses situacions, i la denúncia de certs comportaments.

Si amb les mesures anteriors no s’obté cap solució al problema, podeu dirigir-vos a l’organització de protecció de la infància Protégeles.

Font: FAROS St Joan de Déu.

Adolescents que roben

Quan un adolescent roba, és normal que els pares es preocupin i es preguntin:

El meu fill/a és un delinqüent?

• Al voltant dels 5 anys, els nens i nenes comencen adquirir el concepte de propietat i comencen a entendre el que significa robar.
• A l'adolescència ja està més que format el sentit i la funció que té robar.
• Encara que ja han après que robar és dolent, els adolescents que roben ho fan per diferents motius.

Motius perquè un adolescent roba

• Demostrar independència dels pares.
• Demostrar que poden sortir amb èxit de fets arriscats.
• Mostrar intel·ligència i astucia cap als pares “Mireu que arriscat sóc"
• Demostració de valentía davant del grup d'iguals i amb això major popularitat.
• Buscar afecte i acceptació. 
• Substituir la falta d'estimació per propietats materials.
• Experimentar conductes de risc.
• Indicador de problemes emocionals i de conducta.

El problema sorgeix quan aquestes conductes no desapareixen.

Recomanacions per a pares

• Parla amb ell/a tranquil·lament sobre el tema.
• No jutgis ni insultis.
• Questina-li el sentit que té robar i el fet que està perjudicant a altres persones.
• Recordar-li que confiem en ell/a i amb aquests fets la confiança se'n veu perjudicada.
• Evita fer sermons.
• Mostrar-li estimació i empatia perquè es mostri sincer/a.
• Feu-lo sentir una part important de la família.
• Mostrar interès pel què fa, les seves activitats...
• Evita mencionar contínuament l'incident i demostra-li confidencialitat. 

Si la conducta de robar persisteix, es recomana valorar la possibilitat d'acudir a un professional per rebre l'ajuda necessària. 

Publicat: https://www.euroresidentes.com/estilo-de-vida/adolescentes

Com actuar quan un nen/a roba

Els pares solen preocupar-se quan s’adonen que el seu fill ha robat, es pregunten per les causes d’aquesta acció, pel comportament, per la magnitud del problema, i fins i tot si el seu fill pot convertir-se en un “delinqüent juvenil”. 

Els nens entenen què és robar?

És freqüent i normal que un nen petit agafi alguna cosa que no li pertany si li desperta interès o li crida l’atenció. Aquest acte no es pot considerar ben bé un robatori fins que el nen sigui prou madur com per entendre que agafar allò que no li pertany és una conducta inapropiada. L’edat per començar a entendre-ho és entre 3 i 5 anys. 

Una educació activa per part dels pares sobre la propietat i la consideració cap als altres ajudarà a fer-los entendre el concepte d’honradesa. Els pares actuen com a models dels fills: si aquests s’emporten material d’oficina de la feina a casa o presumeixen que el caixer del supermercat els ha tornat canvi de més, els fills entendran que és una pràctica legítima i serà molt difícil que entenguin el valor de l’honradesa. 

Robar en l'adolescència

Tot i que molts nens aprenen i saben que robar no és correcte, els nens més grans i adolescents a vegades roben, i ho fan per vàries raons:

• Tenir tantes coses com els germans, que aparentment són afavorits amb més regals o més afecte.
• Mostrar valentia davant dels amics i companys.
• Fer regals a amics o familiars per ser acceptat millor pels seus iguals.
• Tenir por a una dependència, ja que desitgen no haver de dependre de ningú, de manera que roben el que necessiten.

Una pregunta que s’han de fer els pares és si el fill ha robat per la necessitat de rebre una major atenció. Podria ser que l’objecte robat vingués a substituir la manca d’amor o afecte que pugui percebre el nen. Els pares s’han d’esforçar i donar-li més protagonisme i reconeixement al fill com un membre important de la família.

Com actuar davant un nen que ha robat

Si es prenen les mesures adequades, és força probable que el nen abandoni la pràctica de robar. Si els pares descobreixen que el seu fill ha robat, es recomana:

• Comunicar-li que robar no està bé.
• Si és adolescent, ajudar-lo a pagar o retornar l’objecte robat.
• Assegurar-se que el nen no es beneficia de l’objecte robat sota cap circumstància.
• Evitar esbroncades, pronosticar mal comportament futur o qualificar-lo de lladre o de mala persona.
• Fer-li entendre clarament que el seu comportament és totalment inacceptable.

Si el nen segueix robant i a més hi ha altres indicis de mal comportament, el fet de robar pot ser una senyal d’un problema més greu respecte el desenvolupament emocional del nen o de la família.

Al tractar un nen que roba de forma persistent, el psiquiatre avaluarà quines són les veritables raons per les quals té necessitat de robar, i desenvoluparà un programa de tractament. 

Alguns aspectes importants són ajudar-lo a aprendre a establir una relació de confiança (ja que els nens que roben de forma repetida tenen un problema de confiança cap als altres i per establir-hi bones relacions) i ajudar la família per a que doni suport al nen en una trajectòria més saludable de desenvolupament.

Referència bibliogràfica:

Los niños que roban. American Academy of Child and Adolescente Psychiatry

Publicat a: http://faros.hsjdbcn.org/

Hiperpaternalitat

Faig entrevista amb la Mireia i el Jaume, pares de la Marta, de vuit anys. Venen a la consulta
perquè la Marta té por a dormir sola. Segons refereixen, i segons el que els ha fet venir aquí,
sempre li ha costat dormir. Han fet les mil i una per a aconseguir-ho, però res els ha acabat sortint
bé i sempre ha acabat dormint al llit dels pares. I això quan era petita..., era més fàcil, la duien del
llit de la nena al seu i ja està... Però els anys "pesen a tothom".
Quan comencem a parlar de dades evolutives, comencen a sortir altres aspectes importants: la
Marta és poc responsable, i una mica "dictadora" matisa el pare. Li costa una barbaritat fer les
coses... I inclús els deures de l'escola, sembla que siguin feina de tots tres. La mare gira la
mirada, i manifesta que ella parla amb les mares de l'escola, per saber quins deures tenen cada
dia i que no es descuida res... "Si fos per ella, mai tindria deures, perquè la majoria de dies no duu
res apuntat a l'agenda". Es dóna importància a altres coses, que sonen a moltes històries que
sento avui dia a la consulta i a l'escola: nens insegurs, nens poc responsables i poc autònoms,
nens que manen a casa per davant dels pares, nens que ploren molt quan se'ls hi diu un no o
quan no aconsegueixen el que volen, nens que quan passa alguna cosa a les seves vides, el seu
pare / mare es posa la disfressa de Superman / Superwoman per anar a lluitar i defensar a capa i
espasa a aquell que ha interromput la vida del seu fill.
Parlo amb els pares de la Marta sobre altres dades evolutives, i els demano de veure a la nena la
propera setmana.
Quan al cap de dues setmanes veig de nou als pares de la Marta per a fer la devolució, ells
esperen que els doni l'antídot per a que la Marta deixi de tenir por a les nits. Vaig una miqueta més
enllà i els hi parlo de la paraula "hiperpaternalitat". A vegades, som nosaltres mateixos, els pares,
els responsables d'aquestes pors, d'aquest "caràcter" dominant i "tirà" dels nostres fills, d'aquesta
frustració davant del "no"... I no ho fem de manera conscient, ho fem perquè volem el millor pels
nostres fills, però a vegades, per evitar-li's tots els mals, els posem en unes bombolles de vidre,
que quan es trenquen, tenen alguns efectes que no esperàvem...


Aquest matí just estava preparant el nou article per la revista, quan he vist al Facebook un article
del diari ara.cat, del tema del que precisament estava començant a escriure. Suposo que és un
tema actual, que va començar a donar-se fa un temps, i del que estem notant ara les
conseqüències... I creieu-me, poden arribar a ser molt negatives.

Es tracta de la hiperpaternalitat, i tant a les escoles com a la consulta, la veig accentuada en
aquells pares que tenen entre 35 i 40 anys, els de la meva generació, que van jugar moltes hores
al carrer, que anaven sols a l'escola i que no tenien totes les tardes plenes d'extraescolars, però
que ara pretenen sobreprotegir als seus fills, perquè "no els passi res dolent" i els apunten a tot,
per a "que siguin persones d'èxit el dia de demà", fent arribar a tenir jornades de deu hores.

La HIPERPATERNALITAT és un terme que ha sorgit per parlar d'aquells pares que converteixen
els seus fills en el centre absolut de la vida familiar. I amb això no vull dir que els fills no siguin
importants, ni molt menys, però no els hem de col.locar en un pedestal, i embolcallats de cotó, per
a que no els passi res i protegir-los de tot, fins i tot, del que no és perillós, perquè l'únic que
aconseguirem són infants insegurs, amb moltes pors, poca autonomia i amb una baixíssima
tolerància a la frustració.

D'HIPERPATERNALITAT n'hi ha de diferents tipus, però tots tenen algunes característiques en
comú: acostumen a tenir pocs fills, però molt accès a la nova informació per a invertir en
l'educació del seu fill i molt accès a tot el que els pot passar (noves patologies, sempre a l'aguait
dels successos negatius...) que fan que tant pares com fills estiguin en constant alarma.

Els tipus d'hiperpare que podem trobar són els següents:
- Els pares helicòpter: que sobrevolen les vides dels seus fills pendents de les seves necessitats i
dels seus desitjos, de tot. Inclús hi ha aplicacions per al mòbil, per a saber quan el seu fill ha
arribat a l'escola o ha tornat a casa.
- Els pares piconadora (apisonadora): que aplanen el camí perquè els seus fills no trobin cap
mena d'obstacle a la vida.
- Els pares guardaespatlles: que vigilen que ningú critiqui al seu fill, i que atacaran a tothom que
percebi que ho fa.
- Els pares agenda: que vetllen, normalment, mitjançant el whatsapp i el "grup de pares que han
creat", perquè el seu fill tingui tots els deures apuntats a l'agenda i no es deixi res per a fer de
l'escola, per evitar el mal tràngol de dur els deures sense fer.
- Els pares "sabelotodo" o "que tot ho saben" (sé que no és un terme gaire culte, però és el que
se m'ha acudit que millor els descrigui): aquells que discuteixen amb els professors quan
consideren que posen massa deures al seu fill, que hi ha massa temari per a l'examen de medi
o que alguna nota de l'agenda no és adequada.

Totes aquestes conductes, no fan més que infantilitzar als nens i adolescents i a crear persones
immadures, sense recursos per a resoldre les situacions amb les que es van trobant en el dia a
dia.

Els fills dels hiperpares, tenen tres característiques bàsiques:
- Tenen més pors: el viure aliè a tots els perills, el viure en una bombolleta, fa que els nens no
s'hagin hagut d'afrontar a cap dificultat, perquè ja ho han fet els pares per ells, i a més, els
pares els han defensat davant de qualsevol situació. Tenen por a moltes coses: a dir el que
pensen, a perdre, a anar sols a comprar el pa a la botiga de la cantonada... I això els crea molta
ansietat.
- Baixa tolerància a la frustració: els nens tenen molt baixa la tolerància a la frustració, perquè els
seus pares, han pretès estalviar als seus fills la sensació desagradable de "no aconseguir el
que vols". Els nens han d'aprendre que no tot surt com un vol, però que això no és una
desgràcia, si tens les estratègies per afrontar-ho i gestionar-ho.
- Poca autonomia: els nens als que se'ls hi ha donat sempre tot són nens amb molt poca
autonomia, amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos, perquè no se'ls ha donat
l'oportunitat de fer-ho, i no en tenen ni idea... Això els dóna inseguretat i falta de confiança en
ells mateixos perquè necessiten el suport dels pares per fer-ho tot, el qual també afecta a la
seva autoestima i la seva capacitat d'autorealització.

Els pares haurien de viure més relaxats, deixar de tenir-ho tot planificat i buscar temps només per
estar amb la família. I gaudir d'això.

Què podem fer al respecte?? No sobreprotegir-los, no evitar-li's totes les situacions que nosaltres
preveiem que poden arribar a ser negatives. No cal que agafem les seves motxilles al sortir de
l'escola, ni diguem frases com "quins deures tenim avui?". Els nens han d'aprendre quines són les
seves responsabilitats, perquè sinó, l'únic que sabran, és que no cal ser responsable de res,
perquè ja hi ha la mare o el pare que ho fan tot per ells. Cal que com a pares, els posem límits i
aprenguem a dir que no (i això no vol dir estimar-los menys). Els pares els han de guiar, però no
sobreprotegir. Cal anar posant-li reptes i petits objectius, però no cal que els donem la resposta a
tot, perquè sinó, el que aprendran serà, per una banda, que ja hi ha algú que els solucioni la
situació, i per una altra, que ells no saben com fer-ho.


Una pregunta per a reflexionar... Quines de les coses que tu feies de petit, deixes ara que faci el
teu fill?

Vanessa Olmos, psicòloga.