TINC UN ADOLESCENT... I ARA QUÈ?

L’adolescència és un període evolutiu que avarca dels onze als dinou anys i està definida pels desafiaments maduratius que el noi i noia ha d’afrontar.

És un moment de canvis. Aquests canvis no només el viu l’adolescent sinó que quan parlem d’adolescència també cal fer èmfasi en la família de l’adolescent. Els fills aprenen dels pares i els pares aprenen dels fills.

Els canvis més evidents que es produeixen a l’adolescència són els físics però l’adolescència acull  diferents àrees que també canvien (fisiològics, psicològics, socials...).

Que un adolescent faci un canvi tan ràpid en tan poc temps fa que variïn també les relacions dins de la mateixa família.  Aquest canvi pot entrar en contradicció amb les idees que tenien els pares i donar peu a un neguit important. A més a més, l’adolescent pot tenir més d’una versió d’adolescent de manera que els pares no saben quines estratègies poder utilitzar ni quan utilitzar-les.

Què pot fer la família davant de l’adolescent?

·         Afavorir una possible independència ajustada a l’edat de l’adolescent i donar seguretat.

·         Fomentar l’esperança quan apareixen dificultats.

·         Contenir el sofriment depressiu davant de situacions que poden desanimar i evitar que aquest sofriment  faci arrels dins del nucli familiar.

·         Ajudar a pensar i a prendre decisions. “Et faré una pregunta, però si us plau no em responguis....”, pot facilitar a la reflexió.

·         Respectem els moments de silenci. Ells són especialistes en parlar poc. Sembla que el que els adults diuen no els afecta i per això callen. Però sí que els afecta i pensen sobre allò que diem.

·         Evitar els malentesos i les confusions.

·         Parlar amb afecte ajuda a un bon diàleg. És millor parlar poc però ser clars.

·         Cal que l’adolescent conegui quins són els límits (si aquest punt es treballa des de ben petit hi ha molt camí guanyat). Els pares saben que moltes vegades aquests límits no es compliran. Cal educar pensant en aquesta premissa.

·         És més important valorar l’esforç que l’èxit.

·         Cal ajudar-lo a tolerat les decepcions.

·         Ha d’existir coherència entre allò que es diu, allò que es fa i amb allò que es demana al fill.

·         Les responsabilitats i els objectius plantejats han de ser “possibles” i a l’abast de l’adolescent.

Si els pares fan un moment de reflexió i pensen com va ser la seva pròpia adolescència els ajudarà a entendre com se senten els seus fills i les seves filles en aquest moment de canvi. I entendre’ls és la clau de l’èxit.

Tinc Un Adolescent... I Ara Què?