Com ajudar els nostres fills en la seva educació psicològica i emocional

Font: Faros. Hospital Sant Joan de Déu, Barcelona

Des que naixem i durant tota la nostra vida, ens trobem en continu contacte amb les nostres emocions i estat psicològic en general.

Diferents situacions alteren el nostre estat emocional i psicològic:

• Nerviosos davant d'una situació desconeguda.
• Alegres quan vam aconseguir arribar a la meta tan somiada.
• Tristos quan no aconseguim un objectiu, perdem un valor positiu de la nostra vida o el nostre dia a dia no encaixa amb els nostres desitjos.
• ... i un llarg etcètera de situacions que a tots ens provoquen reaccions emocionals i psicològiques més o menys intenses, però emocions, al cap ia la fi.

Costaria imaginar-se un món sense emocions en el que simplement ens guiéssim pels nostres processos més racionals.

Des de fa uns anys les emocions estan adquirint el paper central que els corresponen en la nostra cultura personal, social i en la salut.

Les emocions i la cura de l'estat psicològic, han passat d'evitar-se o bloquejar-se, al seu reconeixement i acceptació social, amb l'objectiu de fer-nos persones més equilibrades, reflexives i segures de nosaltres mateixes. Al cap ia la fi, més adaptatives.

Sabem que les emocions i l'equilibri psicològic, juguen un paper essencial en la nostra vida quotidiana i és possible educar sobre elles.

Cura de l'equilibri psicològic infantil i juvenil

L'educació emocional i cura del nostre equilibri psicològic és un procés continu que es dóna al llarg de la nostra vida i que no finalitza en cap moment.

La cura psicològica i emocional en els primers anys dels nostres fills serà crucial per aconseguir una sèrie de competències com:

• Adquisició de coneixement sobre les pròpies emocions i psicologia.
• Saber identificar les emocions dels altres.
• Denominar el que estic sentint de manera correcta.
• Adquirir habilitats per a regular les emocions i estat psicològic.
• Tenir una major capacitat per tolerar la frustració.
• Disminuir les conseqüències nocives de les emocions desagradables.
• Tenir la capacitat de generar emocions agradables.
• Desenvolupar la capacitat per a automotivar-se.
• Tenir una actitud més positiva davant la vida.

Què podem fer els pares per millorar l'equilibri i control psicològic dels nostres fills?

El primer que hem de saber és que, ja que les emocions són presents en tots els nostres àmbits, aquestes no s'han d'ensenyar simplement en moments puntuals o estar adscrites a entorns controlats com durant un procés terapèutic.

Aquesta educació emocional o psicològica s'ha d'instaurar en la vida del menor i realitzar-la de manera vivencial i continuada, en els entorns on els nens juguen, creixen, es desenvolupen i experimenten. Pel que fa a les orientacions generals per a l'educació podem destacar:

Entendre que som un model pels nostres fills

És innegable que, durant els primers anys de vida, el model d'aprenentatge més important per als nens són els seus pares. Quan un nen no sap com afrontar una situació, busca l'adult de referència per fer-ho de manera similar.

Per tant, hem d'estar més pendents en la forma d'actuar davant de situacions complicades, si les enfrontem de manera poc adaptativa, el nen tendirà a repetir la nostra conducta.

Aprofitar qualsevol moment per atendre a les emocions del nen

Si ens centrem en la seva forma de jugar, en els moments en què es relaciona o com experimenta les situacions noves, adquirirem més capacitat per entendre com està sentint el nostre fill. Totes les emocions, independentment de l'edat o la situació, són importants, encara que per a l'adult pugui ser poc rellevant.

Crear espais per parlar i escoltar de manera activa

Hem de fomentar la comunicació afectiva i la validació emocional i psicològica.

Crear espais allunyats de prejudicis en què el nen se senti comprès i tingui la capacitat per expressar el que sent, sense por de ser jutjat o rebutjat.

Hem de comprendre que l'emoció que experimentem sorgeix d'una interpretació subjectiva i única, per tant, l'essencial és reconèixer i acceptar que se sent d'una manera determinada, per a la posterior regulació.

Treballar amb el menor la diferència entre l'emoció i el comportament

Com explicàvem anteriorment, el primer pas és reconèixer l'emoció i validar-la per a una major adaptació, però també hem de comprendre que el fet que se senti d'una determinada manera, no justifica el seu comportament.

Hem d'ajudar els menors a reconèixer les seves emocions i buscar maneres adequades d'expressar-les i compartir-les.

Pel que fa a les recomanacions exposades, és important entendre que la família és el millor lloc per aprendre des del principi a regular i gestionar de manera més adequades les emocions, ja que és l'entorn principal en el qual es desenvolupa el menor.

Per tant, hem de comprendre que difícilment els nens desenvoluparan una adequada competència emocional si els seus pares no gestionen adequadament els seus conflictes.

Al llarg de tota la seva vida els menors aniran afrontant diverses crisis psicològiques, com baralles a l'escola, males notes, desencontres emocionals, etc.

La manera en què s'enfronten a aquestes situacions vitals i psicològiques, serà un reflex del que la família en el seu conjunt fa amb les seves.

El menor que creix en un entorn emocional sa i psicològicament equilibrat, se sentirà més protegit i segur de si mateix, i això l'ajudarà a afrontar els conflictes de manera més adequada.

És important que els pares, estiguin pendents d'orientar als seus fills en el control dels seu estat psicològic. Per a això seran de gran ajuda les xerrades informals sobre el dia a dia i els diferents problemes i satisfaccions del menor.

Els pares, més experimentats que els fills en afrontar tot tipus de situacions, emocions i vivències psicològiques, podran ajudar el menor a resoldre els contratemps de la seva vida, minimitzant en el possible el desgast psicològic i ajudant-los a trobar les solucions més favorables.

Gràcies al creixement de la cura psicològica en la nostra vida, a dia d'avui, les famílies amb situacions emocionals a resoldre més complexes (depressió, estrès, problemes d'addiccions, bloquejos sexuals, problemes de parella...), poden trobar de forma senzilla suport professional, ja que hi ha molts centres de psicòlegs per a adults, però també molts psicòlegs especialitzats en edats infantils i juvenils (problemes en els estudis, trastorns d'hiperactivitat, pors infantils, rebel·lia, orientació als pares...).

De totes maneres, amb una bona cura a casa es poden resoldre gran part dels contratemps emocionals i psicològics en edat infantil i juvenil. Parlar de forma oberta i relaxada amb els nostres fills, és el primer pas.

Article escrit per:

Juan López Vico

AGS Psicólogos Madrid

Avis i Educació.

Número 49

La situació de les famílies d'avui requereix d’ajuts externs que tenen a veure amb la dificultat per la conciliació entre la vida laboral i familiar. El paper dels avis ha esdevingut clau en molts nuclis familiars i ha donat noves circumstàncies a un fet que, fins ara, ja es produïa com és la seva participació en l'educació dels nens. L’experiència a molts centres des de fa ja anys és que, moltes vegades, els infants tenen més tracte amb els seus avis, que els deixen o els van a recollir a l’escola i passen la tarda amb ells, que no pas amb els pares.

Aquesta realitat s’ha analitzat des de l’Escola Pia de Catalunya, estudiant les variables de tractament i informació a aquest col·lectiu i, també, com influeix la situació en els propis nens. En aquest sentit s’han iniciat experiències pilot, com ara a l’Escola Pia Balmes, amb sessions de portes obertes específiques per avis, avies i també als cangurs. “S’ha de partir de la base que la responsabilitat educativa pertany als pares”, explica el director de Balmes, Joan Vila. “Tot i que la vida de vegades no permet triar s’ha de partir del fet que el paper dels avis ha de ser d'ajuda, no de substitució dels progenitors en aquest àmbit.”

Segons Vila “cal entendre que els avis i avies com a educadors tenen un paper més tolerant que els pares. La causa d'aquest rol cal buscar-la en l'estadi personal en què es troben.”

Acords BÀSICS i COINCIDENTS entre pares i avis:

j Alimentació. k Dormir. l Veure la televisió.

m Jocs. n Transmissió de creences.

Per evitar conflictes, assegura el director de Balmes, “convé assegurar que el model educatiu d'avis i pares sigui coincident. Això comença amb uns acords bàsics respecte a 5 aspectes operatius com ara l’alimentació, el dormir, veure la televisió, els jocs i la transmissió de creences.”

De tota manera, destaca Vila “el paper dels avis i àvies és molt ric des del punt de vista educatiu ja que ajuden en la socialització dels nens i nenes, són una referència diferent i complementària del que representen els pares i l'experiència viscuda i reflexionada són un tresor que poden oferir als infants.”

Un avi o avia que té cura del seu net “li pot aportar tolerància, capacitat d'escolta, comprensió, atenció (en té cura), i orientació (l'ajuda i l'anima en el seu esforç diari per créixer). També l'acompanya i juga amb ell (temps), l'educa aportant experiències de la pròpia vida (valors), li aporta informació sobre les tradicions, sobre la identitat de la seva família, de la seva història i, finalment, informació i experiència sobre el cicle de la vida.” Però aquesta relació intergeneracional també té uns beneficis molt importants per als avis i àvies. “Els manté actius i ells es senten útils i valorats” rebla Joan Vila, que ha elaborat un decàleg de consells per avis i avies per ser un bon agent educatiu.

10 CONSELLS PERQUÈ UN AVI/A SIGUI UN BON AGENT EDUCATIU

1. Reforçar sempre els criteris educatius dels pares sense establir, en cap moment, discrepàncies.

2. No fer o dir res que pugui deteriorar la imatge dels pares.

3. No estar en primera línia, ni voler-hi. Per tant res de protagonismes excessius.

4. Màxim respecte, davant els nets, de la unitat familiar que formen els seus fills.

5. No interferir mai quan els pares estan sancionant.

6. Si fan regals als nets, demanar l’acord dels pares.

7. Poden ser grans narradors d’històries. Històries de vida o simplement contes en els que poden fer sortir valors positius, virtuts, mostrant, sense imposar, uns valors.

8. La casa dels avis estarà sempre oberta pels seus nets, i han de procurar que sigui un lloc agradable.

9. A casa els avis, però, han d’exigir el compliment d’unes normes de convivència.

10. Hauran de saber disposar de temps per crear els llaços afectius amb els seus nets, jugant amb ells, demanant ajuda a l’adolescent,...

La sobreestimulación aleja a los niños del éxito y la felicidad

La necesidad, y muchas veces la ansiedad de los padres por que sus hijos se conviertan en adultos con una alta formación académica, está provocando que el exceso de actividades sustituya su tiempo libre y en familia. Que el gasto familiar en educación sea el único que creció en plena crisis ilustra claramente la importancia y los esfuerzos que los progenitores vuelcan en la educación de sus hijos. Tanto es así, que llegan a convertirla en hipereducación, sobreestimulando a los niños y alejándolos del éxito, el aprendizaje real y la felicidad. Estas son las consecuencias de la sobreestimulación y así nos lo ha explicado Alicia Banderas, Psicóloga y autora del certero libro Niños sobreestimulados. Una obra que ayuda a los padres a comprender las necesidades vitales de sus hijos, invitándoles a respetar su ritmo de crecimiento y aprendizaje, y a compartir más momentos en familia.

De la sobreestimulación a la calma, el camino a la verdadera inteligencia

Esta intención de los padres de convertir a sus hijos (a veces sin darse cuenta) en súper-niños se suma a la necesidad, por imperativo laboral, de tenerlos permanentemente entretenidos. El resultado son niños con verdaderas “agendas de ejecutivos que ni siquiera han cumplido los dos años”, alerta Alicia Banderas. “Se les apunta a un sinfín de actividades excesivamente guiadas y planificadas” lo que resta tiempo de juego libre. “Ese afán porque sean más inteligentes y adquieran mayores habilidades hace que les expongan a estímulos excesivos y/o precoces como, por ejemplo, a tareas demasiado complejas antes de que su cerebro esté preparado”, algo que no respeta el ritmo de aprendizaje del niño y genera “bloqueo mental, saturación, y no aprendizaje”, afirma Banderas.

Como antídoto, la psicóloga destaca los beneficios “del tiempo de juego verdaderamente libre, imprescindible para potenciar el innato espíritu creativo de los niños. (…) Necesitan calma, sosiego para interiorizar los estímulos que les llegan, y dedicar tiempo a explorar y profundizar en una tarea o juego”. Por no hablar de la importancia del aburrimiento, al que hoy los niños no suelen tener el gusto de conocer. Estas variables son las que aseguran que el niño conozca sus propias preferencias, experimente el empuje de la motivación y desarrolle sus capacidades a un ritmo adecuado.

Por otro lado, la omnipresencia de las pantallas dificulta aún más el proceso de aprendizaje puesto que “les mantiene en un esfuerzo constante por filtrar información, generan una gran velocidad perceptiva y de procesamiento de la información que merma su capacidad de comprensión lectora”, dice Banderas; todo ello complicaría, por ejemplo, su capacidad para extraer la idea principal de un texto o incluso comprenderlo globalmente. “Por lo que la abstracción y el razonamiento se ve mermado”. Al final, hoy los niños son “hombres y mujeres orquesta del S. XXI” enfrascados en la multitarea la mayor parte del día. En realidad, lo que parece una cualidad de nuestro tiempo es un obstáculo serio también a la hora de aprender a planificar y secuenciar tareas. Incluso para terminarlas. “Están muy acostumbrados a la inmediatez y a las recompensas rápidas” explica Alicia, y con el excesivo uso de los dispositivos electrónicos fomentamos su pasividad, sedentarismo, aislamiento y vagueza intelectual”. ¿Podemos los padres ganar esta batalla? Se puede, y es más, puede ser muy enriquecedor también para nosotros.

El juego libre, la cuna del autocontrol, la planificación y la creatividad

Lo primero es saber detectar cuándo y porqué un niño está sobreestimulado. La línea que separa una actividad adecuada de otra hay que buscarla en el propio niño. La alarma debe saltar “cuando éste deja de ser el protagonista de sus propias creaciones”. Cuando juega, “el niño descubre, decide, cambia su forma de jugar, (…) y cuando predominan los estímulos externos, sea a través de las pantallas o de actividades excesivamente estructuradas, no permitimos que fluya esa libertad interior”.

“Hay que tener siempre presente que el conocimiento se origina desde dentro hacia fuera. (…) Solamente a través del gusto, o cuando se concentra en esa tarea, es cuando nuestro hijo va a aprender”. Por supuesto, esta regla debe aplicarse también a las actividades extraescolares. Sin embargo, y sobre todo en sus primeros años, “los niños no necesitan tantísima estimulación, con su entorno, con los juegos ya es suficiente”. En primaria y secundaria, que ya tienen deberes y extraescolares, el juego libre debe convivir con éstas y debe darse tanto dentro como fuera de casa.

La creatividad surge entre dos estados, el estado de aburrimiento y el de ansiedad y los niños buscan naturalmente un equilibrio entre los dos

Banderas, explica que“la creatividad surge entre dos estados, el estado de aburrimiento y el de ansiedad y los niños buscan naturalmente un equilibrio entre los dos”. Esto sólo se da cuando el niño tiene espacio y libertad para buscar “pequeños desafíos que se ajustan a sus capacidades y les proporcionan cierta ansiedad, porque no los superan con éxito”. Cuando esto ocurre suelen tirar el juguete, incluso enfadándose, pero cogen otro o se aburren autorregulando su actividad, y sus necesidades emocionales, “y eso es maravilloso para la vida”, porque aprenden a generar alternativas, a solucionar problemas a través de la creatividad. Algo básico para la edad adulta.

La tecnología hiperpresente

Quién no le haya puesto dibujos a su hijo mientras comía en un restaurante con amigos, leía el periódico, o hablaba por teléfono que levante la mano. Somos culpables… y víctimas. Pero lo importante es ser conscientes y evitar la exposición a las pantallas en los primeros años de vida del niño tratando de hacer un uso adecuado de la tecnología. La exposición temprana “a impulsos tan frenéticos y de gran impacto visual hace que los niños terminen por perder el interés hacia estímulos más naturales y, por tanto, con un ritmo más lento. De hecho, para seguir saciando su interés y que no se aburran (que realmente sería una experiencia positiva) cada vez necesitarán más dosis y exposiciones más prolongadas.”

Es importante que hagamos todos un esfuerzo por cuestionarnos está hiperpresencia de la tecnología que hemos normalizado muchísimo

Y es que somos los padres los principales responsables de reducir esta hiperpresencia de la tecnología en casa, potenciando la empatía y luchando contra el sedentarismo. Para ello, Banderas aconseja:

• No dejar los móviles y demás dispositivos al alcance visual de los niños más pequeños
• Hacer, como adultos y progenitores, un uso responsable de ellos
• Pactar firmemente y dosificar el uso de la tecnología con nuestros hijos preguntándonos si es realmente necesario que lleven el móvil en algún momento concreto.
• Condicionar su uso a tareas necesarias como, por ejemplo, hacer los deberes
• Conversar sin pantallas presentes, mirando a los ojos a nuestro hijo
• Combatir el sedentarismo con juegos tradicionales al aire libre
• Sobre todo para adolescentes, visitar alguna ONG, puede ser muy beneficioso pues fomenta la empatía y el contacto humano.

Si en etapas infantiles reducimos su contacto con las pantallas casi al 100% no pasará nada porque los niños son nativos digitales y las acabarán manejando, pero la tecnología es innecesaria para su aprendizaje, de hecho, parece ser más un obstáculo. Es en edades más avanzadas, como la última etapa de primaria, cuando la psicóloga infantil aboga por la convivencia entre tecnología y experiencias analógicas, por llamarlas así, destacando la lectura y el cine. En ellas el niño puede descubrir, incluso crear sus propios cuentos, y ambas ofrecen un hilo conductor capaz de mantener su atención de forma continuada. “Conseguir que ellos convivan con este tipo de entretenimiento y ser tú también un ejemplo supone fortaleza y proactividad por parte de los padres”.

Compartir en familia: la clave de la felicidad

El cine, la lectura ¿y qué más? Porque el universo lúdico de los niños es inmenso, que digo, astronómico, y para muchos padres es además un laberinto del que prefieren salir pronto a salir victorioso. A la hora de elegir un juguete Banderas les recomienda hacer el sano ejercicio de mirar el juguete a través de los ojos del niño con estás tres preguntas:

• ¿Qué hará mi hijo con este juguete? Es decir, cuestionar su potencial.
• ¿Qué versatilidad tiene?  Si va a permitir al niño diferentes formas de jugar con él.
• ¿Es adecuado para su edad? Si respeta el desarrollo del niño. A veces no depende de lo que indique el fabricante, si no del carácter y las necesidades de éste.

Por encima de los juguetes, para Banderas, está la imaginación y el acto de compartir, y aquí no habla solo de los niños, habla de los padres. “Sé que estamos cansados y que es muy difícil la conciliación pero hay que hacer un esfuerzo”, dice. Un esfuerzo para desarrollar nuestra creatividad y para “tener un espacio de juego con la familia, además del espacio libre que hay que dejarles; pero hay determinadas rutinas con los padres que son muy importantes”. Jugar en la naturaleza, montar en bici, patinar, compartir deportes, o juegos de mesa, incluso videojuegos –en últimas etapas de primaria-. Se trata de compartir: “eliges el juego con él, los conoces y sabes cuál es adecuado y cuál no, compartes un momento que al niño le gusta, conversas sobre valores, sobre conceptos como la competición, el éxito, perder, ganar, de ahí pueden salir muchas cosas”. En definitiva se trata de detectar “oportunidades para compartir espacios y a los niños les encanta compartir esos momentos contigo, les encanta estar con sus padres.”

Font: https://www.saposyprincesas.com

Les colònies fan guanyar autonomia i responsabilitat a la canalla.

Enfortir les relacions amb els amics és un altre dels beneficis per als infants que van a convivències.

Aquest mes de maig es concentren la gran majoria de les colònies o convivències escolars. Alguns nens marxen per primera vegada i han d'afrontar la por de passar una o dues nits fora de casa; altres repetiran aquesta experiència amb molta il·lusió. En qualsevol dels casos, es tracta d'un "esdeveniment important" per a tota la família que aporta "beneficis significatius" per al nen, explica la psicòloga Amalia Gordóvil, del centre GRAT. "L'infant guanya autonomia en la cura d'ell mateix i en la gestió de les seves emocions i enforteix vincles amb companys de la seva edat", detalla la també professora col·laboradora de la UOC.

Quan l'infant es troba en un context diferent i més relaxat, com el que brinden les colònies, "mostra altres facetes de la seva manera de ser", alhora que descobreix aspectes nous dels companys d'aula. I així enforteix les relacions amb els amics, gràcies sobretot a les moltes activitats d'equip que comparteixen. "Són dies per enfrontar-se a situacions noves, dies de posar-se límits i de guanyar autonomia", diu Gordóvil. De fet, molts pares tenen la sensació que el fill se'ls ha fet gran en tornar de colònies, comenta aquesta experta.

PARES SEGURS, FILLS AMB MÉS AUTONOMIA

Aventura, descobriment, por, enyor, exaltació, neguit, coneixement dels altres... "Les reaccions són variables, però en general els nens gaudeixen de les colònies, sobretot si van alguns dies a llocs diferents d'on resideixen habitualment", explica el pedagog i professor dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC Segundo Moyano.

Hi ha nens, però, als quals anar a colònies els causa angoixa i por per haver-se de separar dels pares. Una manera de trencar aquests sentiments i que l'infant es mostri més receptiu és fer-li "invitacions progressives" de poder dormir fora de casa durant el curs, a casa de familiars o amics. Per tant, és bàsica l'actuació dels pares: "El secret és normalitzar la por (“entenc que et sentis així”) i oferir seguretat davant la situació (“confio que et sentiràs a gust i ho passaràs bé”)", aconsella Gordóvil. Si el nen veu que els pares estan tristos i angoixats, "no trobarà la seguretat emocional que necessita per fer un pas més cap a la seva autonomia", afegeix aquesta doctora en psicologia clínica.

Moyano recomana que els pares visquin el moment amb normalitat. Per fer-ho només cal que recordin com se sentien ells quan anaven de colònies. A més, "poden aprofitar l'avinentesa per fer activitats que no poden dur a terme amb els nens", afegeix la professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació Montserrat Martínez. I si tenen altres fills, aquests dies també són una bona oportunitat per fer "activitats diferents amb ells", diu Gordóvil.

Un cop l'infant superi la frustració inicial i s'adapti a la nova circumstància, els nous sentiments es convertiran en una "injecció per a la seva autoestima" i serviran per enfortir la seva "tolerància a la frustració", comenta Gordóvil.

HI HA UNA EDAT IDEAL PER A COMENÇAR A FER COLÒNIES?

Segons els experts, no es pot parlar "d'edats idònies". "El que s'ha de procurar és que els objectius i els continguts s'adiguin amb les edats dels nens i els seus interessos", explica Moyano. Martínez, però, apunta que els infants poden començar a anar als casals des de tres a quatre anys, perquè això els ajuda a compartir estones d'esbarjo amb companys i companyes de la seva edat. "Anar al casal de l'escola ajudarà un nen de P5 a sentir-se més segur el curs següent, quan comenci primària, ja que es relacionarà amb els nens amb qui es trobarà més endavant", exemplifica Martínez. Pel que fa a les colònies d'estiu, aquesta psicòloga pensa que a cinc o sis anys l'infant pot estar preparat per a anar-hi i dormir fora de casa uns quants dies. "Cada nen, però, és diferent: sempre cal pensar en la maduresa de la criatura", puntualitza.

Font: Ara Critatures.

Jugar... Un assumpte molt seriós! Importància del joc en el desenvolupament infantil

La vida infantil no es pot concebre sense joc. Jugar és la principal activitat de nens i nenes i respon a la seva necessitat de mirar, tocar, tafanejar i experimentar, és aquest impuls primari que ens empeny des del naixement a descobrir, explorar, dominar i estimar el món que ens envolta, possibilitant un sa i harmoniós creixement del cos, la intel·ligència, l'afectivitat i la sociabilitat.

Jugar és una de les fonts més important de progrés i aprenentatge i adquireix en la infància un valor psicopedagògic evident. Per poder jugar, els nens i nenes necessiten disposar d'una sèrie de condicions, sense les quals, el joc no és possible.

Imma Marín Presidenta d'IPA, Associació Internacional pel Desenvolupament dels nens i nenes a jugar a Espanya, Membre de l'Observatori del Joc Infantil i Directora de Marinva, Joc i Educació ens explica en detall en aquest vídeo quins són els beneficis del joc per al desenvolupament infantil del nen i quin és el paper de pares, mares i educadors com a garants i facilitadors del joc dels nens.

Font: faros.hsjdbcn.org