Com actuar quan un nen/a roba

Els pares solen preocupar-se quan s’adonen que el seu fill ha robat, es pregunten per les causes d’aquesta acció, pel comportament, per la magnitud del problema, i fins i tot si el seu fill pot convertir-se en un “delinqüent juvenil”. 

Els nens entenen què és robar?

És freqüent i normal que un nen petit agafi alguna cosa que no li pertany si li desperta interès o li crida l’atenció. Aquest acte no es pot considerar ben bé un robatori fins que el nen sigui prou madur com per entendre que agafar allò que no li pertany és una conducta inapropiada. L’edat per començar a entendre-ho és entre 3 i 5 anys. 

Una educació activa per part dels pares sobre la propietat i la consideració cap als altres ajudarà a fer-los entendre el concepte d’honradesa. Els pares actuen com a models dels fills: si aquests s’emporten material d’oficina de la feina a casa o presumeixen que el caixer del supermercat els ha tornat canvi de més, els fills entendran que és una pràctica legítima i serà molt difícil que entenguin el valor de l’honradesa. 

Robar en l'adolescència

Tot i que molts nens aprenen i saben que robar no és correcte, els nens més grans i adolescents a vegades roben, i ho fan per vàries raons:

• Tenir tantes coses com els germans, que aparentment són afavorits amb més regals o més afecte.
• Mostrar valentia davant dels amics i companys.
• Fer regals a amics o familiars per ser acceptat millor pels seus iguals.
• Tenir por a una dependència, ja que desitgen no haver de dependre de ningú, de manera que roben el que necessiten.

Una pregunta que s’han de fer els pares és si el fill ha robat per la necessitat de rebre una major atenció. Podria ser que l’objecte robat vingués a substituir la manca d’amor o afecte que pugui percebre el nen. Els pares s’han d’esforçar i donar-li més protagonisme i reconeixement al fill com un membre important de la família.

Com actuar davant un nen que ha robat

Si es prenen les mesures adequades, és força probable que el nen abandoni la pràctica de robar. Si els pares descobreixen que el seu fill ha robat, es recomana:

• Comunicar-li que robar no està bé.
• Si és adolescent, ajudar-lo a pagar o retornar l’objecte robat.
• Assegurar-se que el nen no es beneficia de l’objecte robat sota cap circumstància.
• Evitar esbroncades, pronosticar mal comportament futur o qualificar-lo de lladre o de mala persona.
• Fer-li entendre clarament que el seu comportament és totalment inacceptable.

Si el nen segueix robant i a més hi ha altres indicis de mal comportament, el fet de robar pot ser una senyal d’un problema més greu respecte el desenvolupament emocional del nen o de la família.

Al tractar un nen que roba de forma persistent, el psiquiatre avaluarà quines són les veritables raons per les quals té necessitat de robar, i desenvoluparà un programa de tractament. 

Alguns aspectes importants són ajudar-lo a aprendre a establir una relació de confiança (ja que els nens que roben de forma repetida tenen un problema de confiança cap als altres i per establir-hi bones relacions) i ajudar la família per a que doni suport al nen en una trajectòria més saludable de desenvolupament.

Referència bibliogràfica:

Los niños que roban. American Academy of Child and Adolescente Psychiatry

Publicat a: http://faros.hsjdbcn.org/

Hiperpaternalitat

Faig entrevista amb la Mireia i el Jaume, pares de la Marta, de vuit anys. Venen a la consulta
perquè la Marta té por a dormir sola. Segons refereixen, i segons el que els ha fet venir aquí,
sempre li ha costat dormir. Han fet les mil i una per a aconseguir-ho, però res els ha acabat sortint
bé i sempre ha acabat dormint al llit dels pares. I això quan era petita..., era més fàcil, la duien del
llit de la nena al seu i ja està... Però els anys "pesen a tothom".
Quan comencem a parlar de dades evolutives, comencen a sortir altres aspectes importants: la
Marta és poc responsable, i una mica "dictadora" matisa el pare. Li costa una barbaritat fer les
coses... I inclús els deures de l'escola, sembla que siguin feina de tots tres. La mare gira la
mirada, i manifesta que ella parla amb les mares de l'escola, per saber quins deures tenen cada
dia i que no es descuida res... "Si fos per ella, mai tindria deures, perquè la majoria de dies no duu
res apuntat a l'agenda". Es dóna importància a altres coses, que sonen a moltes històries que
sento avui dia a la consulta i a l'escola: nens insegurs, nens poc responsables i poc autònoms,
nens que manen a casa per davant dels pares, nens que ploren molt quan se'ls hi diu un no o
quan no aconsegueixen el que volen, nens que quan passa alguna cosa a les seves vides, el seu
pare / mare es posa la disfressa de Superman / Superwoman per anar a lluitar i defensar a capa i
espasa a aquell que ha interromput la vida del seu fill.
Parlo amb els pares de la Marta sobre altres dades evolutives, i els demano de veure a la nena la
propera setmana.
Quan al cap de dues setmanes veig de nou als pares de la Marta per a fer la devolució, ells
esperen que els doni l'antídot per a que la Marta deixi de tenir por a les nits. Vaig una miqueta més
enllà i els hi parlo de la paraula "hiperpaternalitat". A vegades, som nosaltres mateixos, els pares,
els responsables d'aquestes pors, d'aquest "caràcter" dominant i "tirà" dels nostres fills, d'aquesta
frustració davant del "no"... I no ho fem de manera conscient, ho fem perquè volem el millor pels
nostres fills, però a vegades, per evitar-li's tots els mals, els posem en unes bombolles de vidre,
que quan es trenquen, tenen alguns efectes que no esperàvem...


Aquest matí just estava preparant el nou article per la revista, quan he vist al Facebook un article
del diari ara.cat, del tema del que precisament estava començant a escriure. Suposo que és un
tema actual, que va començar a donar-se fa un temps, i del que estem notant ara les
conseqüències... I creieu-me, poden arribar a ser molt negatives.

Es tracta de la hiperpaternalitat, i tant a les escoles com a la consulta, la veig accentuada en
aquells pares que tenen entre 35 i 40 anys, els de la meva generació, que van jugar moltes hores
al carrer, que anaven sols a l'escola i que no tenien totes les tardes plenes d'extraescolars, però
que ara pretenen sobreprotegir als seus fills, perquè "no els passi res dolent" i els apunten a tot,
per a "que siguin persones d'èxit el dia de demà", fent arribar a tenir jornades de deu hores.

La HIPERPATERNALITAT és un terme que ha sorgit per parlar d'aquells pares que converteixen
els seus fills en el centre absolut de la vida familiar. I amb això no vull dir que els fills no siguin
importants, ni molt menys, però no els hem de col.locar en un pedestal, i embolcallats de cotó, per
a que no els passi res i protegir-los de tot, fins i tot, del que no és perillós, perquè l'únic que
aconseguirem són infants insegurs, amb moltes pors, poca autonomia i amb una baixíssima
tolerància a la frustració.

D'HIPERPATERNALITAT n'hi ha de diferents tipus, però tots tenen algunes característiques en
comú: acostumen a tenir pocs fills, però molt accès a la nova informació per a invertir en
l'educació del seu fill i molt accès a tot el que els pot passar (noves patologies, sempre a l'aguait
dels successos negatius...) que fan que tant pares com fills estiguin en constant alarma.

Els tipus d'hiperpare que podem trobar són els següents:
- Els pares helicòpter: que sobrevolen les vides dels seus fills pendents de les seves necessitats i
dels seus desitjos, de tot. Inclús hi ha aplicacions per al mòbil, per a saber quan el seu fill ha
arribat a l'escola o ha tornat a casa.
- Els pares piconadora (apisonadora): que aplanen el camí perquè els seus fills no trobin cap
mena d'obstacle a la vida.
- Els pares guardaespatlles: que vigilen que ningú critiqui al seu fill, i que atacaran a tothom que
percebi que ho fa.
- Els pares agenda: que vetllen, normalment, mitjançant el whatsapp i el "grup de pares que han
creat", perquè el seu fill tingui tots els deures apuntats a l'agenda i no es deixi res per a fer de
l'escola, per evitar el mal tràngol de dur els deures sense fer.
- Els pares "sabelotodo" o "que tot ho saben" (sé que no és un terme gaire culte, però és el que
se m'ha acudit que millor els descrigui): aquells que discuteixen amb els professors quan
consideren que posen massa deures al seu fill, que hi ha massa temari per a l'examen de medi
o que alguna nota de l'agenda no és adequada.

Totes aquestes conductes, no fan més que infantilitzar als nens i adolescents i a crear persones
immadures, sense recursos per a resoldre les situacions amb les que es van trobant en el dia a
dia.

Els fills dels hiperpares, tenen tres característiques bàsiques:
- Tenen més pors: el viure aliè a tots els perills, el viure en una bombolleta, fa que els nens no
s'hagin hagut d'afrontar a cap dificultat, perquè ja ho han fet els pares per ells, i a més, els
pares els han defensat davant de qualsevol situació. Tenen por a moltes coses: a dir el que
pensen, a perdre, a anar sols a comprar el pa a la botiga de la cantonada... I això els crea molta
ansietat.
- Baixa tolerància a la frustració: els nens tenen molt baixa la tolerància a la frustració, perquè els
seus pares, han pretès estalviar als seus fills la sensació desagradable de "no aconseguir el
que vols". Els nens han d'aprendre que no tot surt com un vol, però que això no és una
desgràcia, si tens les estratègies per afrontar-ho i gestionar-ho.
- Poca autonomia: els nens als que se'ls hi ha donat sempre tot són nens amb molt poca
autonomia, amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos, perquè no se'ls ha donat
l'oportunitat de fer-ho, i no en tenen ni idea... Això els dóna inseguretat i falta de confiança en
ells mateixos perquè necessiten el suport dels pares per fer-ho tot, el qual també afecta a la
seva autoestima i la seva capacitat d'autorealització.

Els pares haurien de viure més relaxats, deixar de tenir-ho tot planificat i buscar temps només per
estar amb la família. I gaudir d'això.

Què podem fer al respecte?? No sobreprotegir-los, no evitar-li's totes les situacions que nosaltres
preveiem que poden arribar a ser negatives. No cal que agafem les seves motxilles al sortir de
l'escola, ni diguem frases com "quins deures tenim avui?". Els nens han d'aprendre quines són les
seves responsabilitats, perquè sinó, l'únic que sabran, és que no cal ser responsable de res,
perquè ja hi ha la mare o el pare que ho fan tot per ells. Cal que com a pares, els posem límits i
aprenguem a dir que no (i això no vol dir estimar-los menys). Els pares els han de guiar, però no
sobreprotegir. Cal anar posant-li reptes i petits objectius, però no cal que els donem la resposta a
tot, perquè sinó, el que aprendran serà, per una banda, que ja hi ha algú que els solucioni la
situació, i per una altra, que ells no saben com fer-ho.


Una pregunta per a reflexionar... Quines de les coses que tu feies de petit, deixes ara que faci el
teu fill?

Vanessa Olmos, psicòloga.

Infants i emocions

Els infants poden estar contents, atemorits, alegres o tristos…, però saben reconèixer aquestes emocions? Segons el professor de la UOC Francesc Núñez, expert en sociologia de les emocions, aquest pas «és un procés i un aprenentatge, i són les famílies les que han d’ensenyar-los a identificar-les». Per tant, «amagar-los estats de tristesa o por els farà estar menys preparats per a afrontar les seves pròpies emocions», alerta la psicòloga de la UOC Noemí Guillamón.

«L’aprenentatge de les emocions sol ser un aprenentatge no intencional, indirecte, basat en l’exemple del que és bo i el que és dolent», explica Núñez. Molts pares, però, protegeixen els fills d’emocions negatives i els fan un trist favor. Per això la professora Guillamón dóna aquests consells als pares:

- Evitar transmetre la idea que tot és perfecte, que no hi ha cap problema, que la felicitat dura sempre… Cal que l’infant visqui en un entorn on no s’amaguen els problemes (no és sa, amb tot, fer partícip l’infant dels problemes dels grans, però sí explicar-li-ho si el pare està trist, o té un problema, a un nivell que ho pugui entendre).

- Evitar caure en la sobreprotecció: la vida té moments de felicitat, però no és un continu. Fer creure a l’infant que mai no hi ha problemes és fer-lo viure en una bombolla irreal i no treballar la frustració que genera veure que no tot és perfecte.

- Transmetre la idea que els problemes es poden resoldre: un problema no és una amenaça; és un repte, una situació que s’ha de superar i de la qual es pot aprendre i créixer.

- Expressar les emocions: els pares i germans grans han de ser un model de gestió d’emocions per a seguir; per tant, cal que a casa es doni permís per a expressar totes les emocions (alegria, tristesa, por, ràbia) i contenir-les d’una manera sana.

- Acompanyar en el procés de gestionar les emocions dels fills, essent-hi presents i transmetent-los que ells hi són i sempre hi seran per a ajudar-los i protegir-los.

Extret d'Ara Criatures (http://criatures.ara.cat/blog/2016/03/18/sha-de-plorar-davant-dels-fills/)

Cervell digital: com alteren les noves tecnologies el cervell dels infants i els joves?

Cervell digital: com alteren les noves tecnologies el cervell dels infants i els joves?

Una de les imatges més habituals al carrer, als restaurants, al metro, a l’autobús o fent un cafè, es veure persones manipulant un aparell de comunicació digital, tipus mòbil o tauleta. I ara que s’acosten les festes de Nadal –d’aquí a pocs dies s’encendran els llums de Nadal als pobles, viles i ciutats de Catalunya i començaran les fascinants fires de Santa Llúcia–, un dels regals més freqüents a totes les llars (ja sigui per a una altra persona o tipus autoregal), és un d’aquests aparells. El nombre d’aplicacions que ens permeten fer coses cada cop més variades creix exponencialment, la qual cosa fa que incrementi el sentiment d’utilitat que ens provoquen i al mateix temps també augmenta la nostra dependència d’ells –o, millor dir, la interdependència mútua que tenim amb aquests ginys, perquè ells també depenen de nosaltres–. I, de cara als infants i joves, cal afegir també que cada cop són una eina més habitual d’aprenentatge, a banda de ser un instrument de comunicació social i de joc i esbarjo. Vindrien a ser com un “tot en un” sense precedents. Fa unes setmanes, una lectora d’aquest blog em va preguntar què se’n sap sobre els efectes que aquestes noves tecnologies poden tenir sobre el cervell, i d’aquesta pregunta neix aquest post. Per cert, sempre que us interessi un tema concret, ja sabeu que me’l podeu proposar; si en sé una mica, m’informaré més i en parlaré en un post; i no en sé res, ho reconeixeré obertament.

Nadius i immigrats digitals

Certament, la vida contemporània ens ha sorprès amb l’eclosió de les noves tecnologies, que permeten un grau de connectivitat personal i social sense precedents. La globalització i la socialització del coneixement estan en mans de tots. La societat i la cultura mundials en un puny. Es parla ja dels nadius digitals, persones que des del seu naixement s’han vist immerses en aquestes noves tecnologies i que han crescut amb elles, i dels immigrants digitals, aquells que vam néixer abans i que ens hi hem anat adaptant. No deixa de ser sorprenent, però, l’expressió «noves tecnologies», perquè són noves per als immigrants digitals, però no per als nadius. Bé, és igual. Sigui com sigui, si els immigrants digitals ens hi hem pogut adaptar és gràcies a la plasticitat del nostre cervell. N’he parlat sovint en aquest blog (podeu veure, per exemple el post que vaig penjar el 30/1/2014, el primer on en parlava, però ha anat sortint molt sovint relacionada a temes d’aprenentatge, creativitat, motivació, etcètera). Aquesta plasticitat neural és la que ens permet aprendre coses noves durant tota la vida, i es va construint i reconstruint constantment en interacció amb l’ambient i amb les nostres experiències vitals. I, a mida que es va construint i reconstruint, a mesura que va reforçant o podant determinades xarxes neurals, condiciona el nostra comportament, i afavoreix un tipus de respostes o unes altres.

Per què torno a explicar tot això? Ras i curt, perquè aquestes noves tecnologies han canviat la nostra relació amb l’entorn, i sens dubte això es reflecteix en les nostres connexions neurals, a través de la plasticitat neural. Per exemple, abans calia recordar un munt de dades, ja que l’accessibilitat a elles era dificultosa –números de telèfon, dates històriques, formules químiques, procediments legals, qualsevol cosa relacionada amb la nostra vida–. Ara, en canvi, es pot accedir a qualsevol dada amb un simple clic des de qualsevol racó del planeta, sempre que es disposi de connexió a internet. Canviarà això el nostre cervell? Sens dubte.

El cas dels taxistes londinencs

Hi ha un precedent que ha estat molt estudiat, el dels taxistes de Londres. Per a obtenir la seva llicència, han de fet un examen que popularment es coneix comThe Knowlege («El coneixement»), en el qual s’avalua la seva capacitat per orientar-se en els més de 25.000 carrers d’aquesta gran urbs anglesa. De mitjana, els aspirants triguen un parell d’anys en aconseguir-ho. Doncs bé, el 2011 es va publicar un estudi on s’havia fet un seguiment de les connexions neurals d’aquests aspirants durant el procés d’aprenentage, i es va veure que havia canviat físicament un nombre molt significatiu de connexions, per tal de poder “encabir” totes les dades del mapa de carrers de Londres.

Sens dubte, la utilització de les noves tecnologies modificarà les connexions neurals. Ara bé, com serà el cervell dels nadius digitals en comparació amb el dels immigrants? Aquesta és la gran pregunta. Una pregunta, però, que encara no és senzilla de respondre, per un motiu molt simple: ha passat poc temps des de l’inici de la revolució digital i l’abast dels estudis que s’han realitzat fins a l’actualitat és encara limitat. I, per motius obvis, aquests estudis no es poden realitzar en models animals. Tanmateix, ja hi comença a haver algunes dades, i com veureu tot seguit són certament interessants.

Cervells més integrats i capaços de discriminar, però amb menys memòria i més narcisistes

Per exemple, s’ha vist que les persones que prioritzen les amistats a través de la xarxa es tornen més confiades, i incrementa la seva sensació de poder personal. També es detecta un increment del narcisisme, atès que a través de la xarxa hom esdevé el centre del seu propi univers. Dit d’una altra manera, el cervell percep com si tots els altres «donessinn voltes» al voltant de que gestiona l’aparell; hom pot seguir els xats que vulgui, participar com i quan vulgui i desconnectar-se dels que no li interessen, sense esperar els torns i ordres propis de les converses presencials.

També incrementa l’activitat dels mecanismes de comparació social, que resideixen a les zones del cervell implicades en l’anomenat cervell social. Alhora, en disminuir el contacte visual en les comunicacions interpersonals, disminueix l’efecte de la mirada sobre la percepció dels altres (en el proper post parlaré de l’efecte de les mirades). Però, en canvi, augmenta la necessitat d’interpretar la informació que es rep, ja que arriba més descontextualitzada. No és el mateix un text de whatsapp que digui «Avui em sento feliç» que sentir-ho directament d’una persona amb la qual estem parlant presencialment. En aquest segon cas, podrem percebre preconscientment el seu estat d’ànim a través de l’entonació de la veu, la mirada, etc.

També s’ha vist que la realitat virtual canvia les experiències conscients, en modificar les entrades sensorials que rep el cervell, la qual cosa, d’alguna manera, podria influir en l’autoconsciència. Tot això comporta canvis en la connectivitat de les àrees del cervell implicades, però, com ja he dit, encara és aviat per dir com influirà tot plegat en els processos mentals i, en conseqüència, en la societat.

Del que no hi ha cap dubte és que està canviant la connectivitat relacionada amb l’emmagatzematge i la gestió de la informació. Les xarxes neurals que gestionen la memòria disminueixen, i en canvi incrementen les implicades en la gestió ràpida de la informació, i en la seva integració, globalització, contextualització i valoració. No sabem com tot això acabarà condicionant el cervell del futur, però sens dubte no serà exactament igual que el del present, com aquest tampoc és igual al de fa un segle.

DAVID BUENO

Extret de: http://criatures.ara.cat/elcerbell/2015/11/25/cervell-digital-com-alteren-les-noves-tecnologies-el-cervell-dels-infants-i-els-joves/

Nens Mentiders

Nens mentiders

Qui va dir que els nens no diuen mentides?

La mentida a la infància i les seves senyals d’alerta

La mentida és l’acció voluntària, és a dir intencionada, d’ocultar la veritat. Però en quin moment podem afirmar que els nens i nenes ens estan ocultant intencionadament la veritat? Per a poder donar resposta a aquesta pregunta haurem de valorar la capacitat de l’infant per a poder distingir la veritat de la mentida, la ficció de la realitat.

En aquest sentit, no és fins a aproximadament els 6-7 anys que els nens i nenes aprenen a distingir què forma part dels seus jocs i fantasies del que forma part de la realitat, tot i que, en la franja dels 3 als 7 anys els especialistes discrepem pel fet que, si bé és cert que els infants expliquen fets que no són certs, no està clar que hi hagi una voluntat expressa d’ocultar la veritat, és a dir, no està del tot clar que hi hagi intencionalitat en la manera de fer servir la fantasia.

El que està clar és que els nens (almenys a partir dels 6 anys) sí que diuen mentides, i això és una acció que manifesta la capacitat de l’infant de posar-se en la ment de l’altre, comunicar tenint en compte què és el que sap l’altre, el que en l’àmbit de la ciència de la salut mental s’anomena Teoria de la Ment(que generalment s’adquireix entorn els 4-5 anys). Per altra banda, podria mostrar-nos també la capacitat de preveure les conseqüències d’una acció o simplement manifestar que ha adquirit la capacitat de distingir fantasia i realitat, tots ells són aprenentatges indispensables per a la vida en societat.

Però en quins moments sí que ens hauríem de preocupar per les mentides dels nens?

Primerament hauríem de valorar la recurrència d’aquestes mentides, són habituals? S’han convertit en un estil de comunicar-se amb els altres? La segona qüestió a valorar és si estem davant d’accions puntuals emmarcades en un context on el nen espera aconseguir uns beneficis esporàdics i que no impliquen un perjudici greu a tercers, o al contrari. El tercer factor clau és valorar si les mentides formen part del context de joc i fantasia d’un nen que per la seva edat evolutiva encara no ha desenvolupat la capacitat per a distingir la veritat de la mentida.

Per tant: recurrència, gravetat de les conseqüències i desenvolupament maduratiu. Les respostes a aquestes preguntes ens donaran la clau per a poder distingir el que és un senyal d’alerta del que és una conducta normal i adaptativa.

Dr. Jordi Sasot Llevadot
Psiquiatra Infanto Juvenil

Cristian Toribio Amaro
Psicòleg Clínic Infanto Juvenil

Extret de: http://criatures.ara.cat/canviaelxip/